Pas a pas

Han estat dies de casa i de cadira, per prescripció facultativa i perquè, francament, tampoc és que tinguera jo el cos com per a massa valenties. Sabia, en tot cas, que calia passar aquesta etapa, i crec que tindre-ho assumit de feia temps ho ha fet tot un poc més fàcil; això, i la sort de que quan dic casa estic parlant també del pati i dels seus habitants: observar les àgils i infatigables busqueretes (o ser observat per elles, que és el que semblava quasi sempre) ha estat agradable i entretingut, perquè per més que ho tinguera ja assumit i m'haguera reservat per a aquests dies feines i llibres, a estones s'ha fet llarg i un poc pesat. Siga com siga, sembla que les coses van com cal, i des de fa uns dies ja no he d'estar tan pendent de casa i de cadira; pas a pas, doncs, i sense pressa, però sense aturar-se tampoc més enllà del que siga estrictament imprescindible. 

El curs dels esdeveniments

Han estat només uns dies, però entre aquesta entrada i l'anterior han passat algunes coses d'aquelles que, tot i esperades, deixen marca duradora. La primera, i sense dubte la més rellevant als meus efectes, és que ja he passat pel quiròfan (sabreu disculpar que no haguera dit res, però com s'ha dit sempre a casa no m'abellia molt anar fent bando), m'han tret allò que m'havien de treure i, bastant abans del termini que m'havien avançat, m'han enviat ja cap a casa a completar una recuperació que diria que progressa adequadament. Encara estaré un poc espatllat durant unes setmanes, però ateses les circumstàncies no puc dir que em trobe massa malament, i a més i segons sembla es confirmen també els pronòstics favorables; veurem què van dient d'ara endavant les proves, però pel moment m'ho estic agafant amb la calma que pertoca, i també amb tot l'ànim del món, que sé que m'esperen ben aviat unes tanques amb flors sota el sol, sota la lluna al vespre...

No pinta igual la cosa pel que fa a la segona, igualment anunciada però profundament atziaga: per si algú tenia cap dubte, a la dreta local i majoritària li ha faltat literalment temps per llançar-se als braços de l'ultradreta i obrir-li de bat a bat les portes de la Generalitat. Cosa, en tot cas, poc sorprenent, i no solament perquè de la solidesa i la fiabilitat de les "conviccions" dels populars ja en sabem bastant en aquesta terra: al remat, l'única cosa que els diferencia, sobretot quan es tracta del seu odi irracional cap a tot allò que no siga l'espanyolisme més ranci i tronat, és que uns se n'amaguen un poc més de dir-ho en públic, i ja es veu que cada volta menys... És l'avantatge innegable de tindre clares les prioritats: sobren rituals, disfresses i escenificacions (algú se'n recorda, ara, del llarguíssim part del primer Botànic?), que hi ha molt per (des)fer i no s'ha de perdre passada; com més prompte comencen, més temps tindran per a allò que realment els importa i que rarament apareix als titulars, mentre els altres (o alguns d'ells) segueixen defugint l'autocrítica, es mantenen entretinguts amb memes de toreros i es preparen per entregar-se amb fruïció --tan de bo m'equivoque-- a la noble, progressista i valencianíssima tasca d'autodestruir-se... I amb tot, i a l'espera que es confirme qui se'n farà càrrec, per dir-li d'alguna forma, de les qüestions mediambientals i per tant del meu àmbit directe de treball, em negue a caure en el desànim. Encara que només siga perquè, també amb açò, no queda més remei que resistir, avançar-se sempre que es puga al curs dels esdeveniments, i tractar de fer-los front. Altra cosa serà veure com, i amb qui, i durant quant de temps haurem de fer-ho, però vull creure que de túnels més foscos hem eixit. Encara que només fora per entrar, tot seguit, en el següent.

No va ser premeditat, però ara que estaré un temps sense poder eixir a caminar (ni disposaré, per tant, de noves fotos), m'ha vingut bé que la darrera passejada fins la Sarga transcorreguera en part per la via verda que ocupa el que havia de ser el traçat de ferrocarril d'Alcoi a Alacant, i de la què ja he parlat ací mateix alguna volta. Pel demés, és evident que estic fotut (i molt) per això de la política, i que crec que és imprescindible que dreta i ultradreta assumisquen, com més prompte millor, que som molts els que no pensem callar ni donar-nos per vençuts, però ara com ara, i pel que fa a veure la llum al final del túnel, tinc unes altres prioritats. I ho tindré ben present, vos ho assegure. 

Mil i una

La majoria tenen, ho he de reconèixer, bastant poc trellat. Però crec que no hi ha cap, de totes elles, que no guarde almenys un bri de tot allò que m'ha passat, pel cap i per la vida, en els tretze anys i escaig que fa que escric aquestes planes. I en quasi totes he tingut també la sort i el privilegi de comptar amb la vostra impagable complicitat, i no sabeu ben bé com vos ho agraisc... El cas és que havia pensat escriure hui sobre el paratge de la Sarga, al qual vaig tornar fa uns dies --amb esplèndida i inesperada visita guiada inclosa-- per veure les extraordinàries pintures rupestres que alberga, però me n'he adonat que l'entrada anterior va ser la que fa mil en aquest blog, i m'he posat a pensar-hi, i m'ha semblat oportú dedicar-li a això l'entrada mil i una, encara que fora només per deixar-ne constància, i per afegir-ne una més a la llarga llista d'entrades amb poc (o gens) trellat. I ja hi haurà temps, si fora el cas, de parlar de les pintures i de la gent que les va fer, i també de la Sarga i dels preciosos paisatges que l'envolten; abans d'arribar a la que faça dues mil, segurament.

Renàixer

Arribar fins el recòndit i captivador Racó del Condoig, com sap bé la bona amiga Maria Josep Escrivà, pot arribar a ser una tasca complicada. Pràcticament desapareguda la senda que hi portava des del poblet de Margarida, de la què només algunes traces enrunades dels murs de pedra que la sustentaven posen de manifest el seu antic traçat, el trajecte més utilitzat a hores d'ara per aquells que s'hi aventuren és el vell camí que parteix del despoblat morisc de Cariola, a Beniaia, per davallar després l'abrupta vessant, antigament abancalada, que tanca pel nord el llit del barranc. Les dificultats, però, no s'acaben quan hom arriba finalment fins a la llera: moure’s per dins del congost, habitualment entollat, sobre les restes dels antics marges de pedra i al mig d'una vegetació exuberant en la qual abunden espècies tan poc afectuoses amb els caminants com arítjols o esbarzers, no resulta tampoc feina senzilla i requereix quasi sempre un temps i un esforç gens desdenyables.

Feia temps que no tornava a aquest preciós paratge, evocador com pocs de la memòria de l'enyorat Joan Pellicer, que tant se l'estimava. I tot i que no solen fer falta moltes raons per a dedicar-li una visita a un indret tan singular, aquesta vegada tenia una especial curiositat --i un poc de por, no ho negaré-- per veure els efectes de l'incendi que el va assolar, junt amb gran part de les Valls de la Marina, ara fa deu mesos. Comptàvem, per això, amb les dificultats afegides que el pas recent del foc podria imposar-nos al llarg de la baixada, però ens va sorprendre un poc trobar el barranc amb molta aigua; tanta, de fet, que entre això, els troncs cremats caiguts i l'embull de verd que ha rebrotat esponerós pertot arreu, no vam poder aplegar fins a la base de la penya ni comprovar, per tant, si les extraordinàries llengües de cérvol que hi creixien han sobreviscut també aquesta vegada. Marfulls, freixes, cues de cavall i, sobretot, arítjols i esbarzers, gaudeixen a hores d'ara d'una magnífica salut. 

Encara va haver temps, deixant enrere ja el Condoig i de tornada per una ruta diferent cap al punt de partida a Beniaia, per allargar-nos fins les encimbellades restes del castellet de Margarida (de qui em contava l'amic Rafa que es contava que va esdevindre inaccessible quan uns pobletans hi van dinamitar el pont d'accés convençuts que s'hi amagava un tresor dels temps dels moros) i el solitari Mas de Cantacuc, a la carena de la serra d'igual nom i amb signes alarmants d'una accelerada decadència. Un magnífic passeig, en tot cas, sota uns núvols que en aquesta ocasió no van passar de l'amenaça i per unes terres que m'estime especialment malgrat totes les ferides, o potser precisament per elles. I amb una idea que, des d'aquell dia, no ha deixat de rondar-me pel cap: solem donar per descomptat que allò que hom pot esperar, després de la desfeta, és el caos i el desordre; però poques voltes reparem en que el camí per a renàixer pot arribar a ser igualment caòtic, convuls i desconcertant. I em sembla que ara, que és moment de reconstruir, convé tindre-ho present.
 

Context

Hi ha hagut vegades, en alguns viatges, que hem caminat durant hores sota una pluja persistent, ens hem vist al mig d'una tempesta de llamps i trons o hem pujat (i hem baixat) d'alguna muntanya mentre ens queia al damunt un xàfec torrencial. I que jo recorde, tret potser d'alguna volta en algun cim més exigent, rarament ens hem plantejat deixar de fer el que teníem planejat, més encara quan, per a fer-li front a aquestes i a altres inclemències, solem comptar amb l'equipament adequat. Per això segueix sorprenent-me un poc que, quan es tracta d'eixir a caminar a prop de casa, hi haja prou amb una vaga perspectiva de pluja per a que estiguem pendents de models, radars i previsions fins el punt que, en aquestes ocasions, no és excepcional que ho deixem córrer i ens estimem més quedar-nos a casa. Ho he pensat això, altres vegades, i l'única explicació raonable que em ve al cap té a veure amb el context: en un viatge, sobretot quan és llunyà, tendim a imposar-nos l'exigència --de vegades, de forma  inadvertida-- d'aprofitar al màxim tot el temps del quan es puga disposar; un temps que sempre és, en aquests casos, necessàriament limitat, i que a més a més, en estar habitualment organitzat de forma prèvia (si cal arribar a fer nit a un allotjament determinat, posem per cas). limita també les opcions de flexibilitzar-lo. Això no passa, en canvi, quan es tracta d'eixides més properes, a les quals tenim la sensació de què podrem tornar sempre que vulguem. No passa res, per això, si decidim algun cap de setmana deixar-ho córrer, i si al remat eixim i les coses es compliquen --que en aquestes ocasions és com dir "si plou un poc"-- tampoc no importa massa deixar-nos-les a mitges, canviar de plans o directament mamprendre una digna retirada a esmorzar en el bar que ens quede més a mà: ja hi tornarem, si de cas, un altre dia.

Les tempestes que ens estan visitant els últims dies, a més de ser sempre benvingudes perquè feia falta que ploguera i almenys fins ara i per ací segueixen caient amb cert trellat, han tingut precisament --ja ho deixava caure l'altre dia-- aquest efecte. Fins el cap de setmana passat, que vaig pensar que ja n'hi havia prou d'estar pendent de l'oratge i, convenientment fornit amb tot el que vaig creure que calia (bàsicament unes botes i un poc de roba impermeable, la capa d'aigua i un paraigua, no penseu...), vaig decidir eixir a caminar, dissabte a la Font Roja i diumenge a Mariola. Un poc d'aigua si que en vaig empomar en tots dos dies, però tampoc va ser, la veritat, cap cosa exagerada: anat torcant la càmera de tant en tant, anar alerta amb unes sendes un poc més esvaroses, i haver de buscar recer al cada volta més assolat Mas de Nones en un moment en què el xàfec es va fer més intens i que vam aprofitar per esmorzar. Però a canvi les muntanyes, pràcticament desertes d'uns altres caminants, em van semblar especialment esplendoroses aquells dies, perquè la pluja, com la boira, crea el seu propi context: amb ella, els paisatges que hem recorregut mil vegades sota el sol adquireixen un aspecte diferent, amb la llum canviant a cada instant, i fins i tot el simple fet de caminar sembla distint quan es fa en aquestes condicions. Tractaré de recordar-ho quan, qualsevol cap de setmana, em faça peresa eixir només per si em banyara... Bon cap de setmana!