Sempre he pensat que trobar els noms amb els que batejar els més de quinze-mil tàxons, entre gèneres i espècies, que Linné va descriure en la seua vasta obra sistemàtica, degué representar per al genial científic suec un esforç d'imaginació molt considerable. Molts d'aquests noms tenen el seu origen en obres gregues i llatines --no necessàriament relacionades amb la història natural-- de les quals Linné era un profund coneixedor. Els noms dedicats a altres científics i naturalistes són també
relativament freqüents, i tampoc no falten els derivats de termes populars procedents de moltes llengües europees o de l'àrab. Sovint, però, els noms escollits per Linné demostren la seua prodigiosa capacitat d'observació, com també i en ocasions un peculiar sentit de l'humor: convindreu, a la vista del seu particular disseny, que designar aquesta conquilla com a
Cypraea (a hores d'ara,
Leporicypraea)
mappa sembla d'allò més escaient.
Fins fa uns anys, els taxonomistes, com el propi Linné, feien servir de forma quasi exclusiva les diferències morfològiques (de vegades subtils) per justificar la separació entre unes espècies i unes altres. Prenent com a base aquest criteri,
Leporicypraea mappa es considerava com una única espècie, relativament comuna i estesa per la pràctica totalitat dels oceans Índic i Pacífic des de sud-Àfrica fins a Polinèsia, per bé que diferenciada en diverses varietats més o menys locals i no sempre fàcilment distingibles entre elles. Però en els últims anys, la generalització de l'ús de les tècniques moleculars i genètiques, en aquest com en altres grups d'éssers vius, ha modificat profundament els criteris taxonòmics que s'hi apliquen: de vegades, formes morfològicament dispars no mostren diferències genètiques significatives que justifiquen la seua consideració com a tàxons distints. En altres casos, però, es produeix la situació inversa, i poblacions difícils de distingir només pels seus trets morfològics mostren entre elles distàncies genètiques notables (explicables, per exemple, per l'existència de barreres físiques, ecològiques o de comportament que limiten l'encreuament recíproc entre elles). En aquest cas, cadascuna d'aquestes poblacions genèticament diferenciades és considerada com una
unitat evolutivament significativa (
ESU, per les seues sigles en anglès) i passa a merèixer una consideració taxonòmica especial.
Leporicypraea mappa representa un bon exemple d'aquesta última situació: d'ençà que el biòleg nord-americà Christopher Meyer va començar, a finals dels anys 1990, els seus estudis genètics en cipreids, la que antigament es tenia per una única espècie ha experimentat diverses reinterpretacions taxonòmiques, que l'han duta --pel moment-- a ser disgregada en fins a nou tàxons diferents agrupats, al seu torn i segons els autors, en quatre o cinc espècies distintes:
L. geographica, indopacífica (i dins de la qual hi ha qui diferencia algunes poblacions del Pacífic, que consideren una altra espècie denominada
L. rewa);
L. rosea, pròpia de les costes de l'est d'Africa;
L. mappa en sentit estricte, que sembla centrada en les Filipines i la seua rodalia; i
L. viridis, que s'esten des de Nova Caledònia fins a la Polinèsia. Un esquema que encaixa bé amb les dades genètiques disponibles, i que s'adiu amb les hipòtesis sobre l'evolució del grup.
Dalt, a l'esquerra, ,L. viridis subsp viridis. A la dreta L. mappa s.s. Baix, a l'esquerra, L. rosea subsp rosea. A la dreta, L. viridis subsp admirabilis. Com pot comprovar-se, la distinció morfològica entre elles no sempre és senzilla.
Tard o d'hora, les vicissituds taxonòmiques que afecten a les
Leporicypraea --i a altres grups-- tenen un reflex inevitable en les meues calaixeres i les seues etiquetes: la publicació d'una nova monografia representa revisar tots els exemplars de la col·lecció per veure si s'adapten millor o pitjor a les últimes propostes, ben entès que, com és evident, no compte amb la possibilitat d'analitzar genèticament els meus exemplars i que m'he de guiar per la procedència atribuïda a cadascun d'ells i, si fóra el cas, pels eventuals matisos morfològics --color i dibuix del disseny, forma de la conquilla, etc-- que permetrien diferenciar-los. Hi ha, però, altres trets que, sense deixar de ser
morfològics, resulten si més no curiosos quan es fan servir per a diferenciar unes formes d'unes altres: recentment, dos especialistes en el gènere (Felix Lorenz i Randy Bridges) han reparat en el fet que, a diferència del que passa amb la resta de les formes de
L. rosea, els exemplars procedents de les illes de Maurici i la Reunió no reaccionen a la llum ultraviolada; com que aquesta propietat depen de la presència de determinades proteïnes en la conquilla i, per tant, estaria determinada genèticament, n'han descrit per a la població de les
Mascarenyes la subespècie
ultraviola. La qual cosa ha tingut com a conseqüència, a banda d'un notable increment en el preu dels exemplars d'aquesta procedència, que haja hagut d'afegir, a la lupa i als llibres que constitueixen el meu equip habitual d'identificació, una petita làmpada de llum ultraviolada. I que l'antiga, comuna i intranscendent
L. mappa haja esdevingut un dels tàxons més interessants per als estudiosos i els col·leccionistes; potser Linné ja en sospitava alguna cosa, perquè ara mateix diria que fa falta un mapa per a navegar per la procel·losa i canviant taxonomia de les
mappa.
 |
| Imatge amb llum ultraviolada de L. rosea subsp aliwalensis (sud-Àfrica), amb la seua fluorescència roja característica a aquesta longitud d'ona, i L. rosea subsp ultraviola (Maurici), que no mostra cap reacció, |
