Feliç 2013

No tot és desar somnis pels calaixos

rodejats d'enemics o bé d'objectes

que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita.
Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l'esperança.
Serem allò que vulguem ser.

Miquel Martí i Pol

És possible que aquest que comença no siga, tampoc, un any senzill. Però si més no, que no ens prenguen les ganes de seguir lluitant. Ni de pujar muntanyes. Salut i bon any, i que cap somni es quede en un calaix.

Ara marxe a buscar l'Home dels Nassos, que diuen que l'han vist fa una estona per Alcoi; però no puc resistir-me a deixar aquesta imatge, que li manlleve a l'amic Àngel (gràcies!): si l'any no pinta bé, sempre podrem tractar de pegar-li la volta...

Pedra sobre pedra

"Todo es calizo de piedras sólidas, medianamente útiles para cal: sus bancos, regularmente de tres pulgadas de grueso con poca interposición terrea, estan horizontales con alguna inclinación en las faldas, profundamente hendidos, y como partidos en millares de fragmentos, ya en forma de ladrillos desportillados, ya en otras irregulares; pero con encaxes mutuos que los consolidan: los cortes perpendiculares aparentan un muro antiguo de ladrillos, y por esta razon los llamó el vulgo Llibrería, ó conjunto de legajos de libros sobrepuestos." Així el va descriure mossén Cavanilles fa més de dos-cents anys, i la veritat és que no hi caldria afegir molt més. Només, per si no el coneixeu, que el barranc de la Llibreria, fàcil de trobar i agradable de trescar, és un dels molts i molt recomanables paratges que esguiten els estreps xixonencs de la Penya-roja, el Quarter i la Carrasqueta, i que una caminada sense presses per aquestes terres esquerpes de pinedes i senglars sempre paga la pena. I potser, també, que és possible que Cavanilles no encertara amb la seua interpretació sobre l'origen vulgar del topònim (la pronúncia local s'hi refereix sovint com la Llebreria, i Coromines el vincula amb una arrel àrab Al-abbaríya, que vindria a significar travessar), però això no li treu gens de la seua força evocadora: ben mirat, hi ha moltes altres coses que ens volen fer empassar com a veres, i no estan tan ben trobades.

És evident que no és el que era, sobretot des que ens han 'espanyolitzat' --un poc més-- el calendari, i només en alguns llocs es manté com a festiu local; però el Segon Dia de Nadal segueix sent, en la meua terra, un dia assenyalat i una mostra de la nostra resistència a perdre totalment allò que ens distingeix d'uns i ens agermana amb altres. Els el podríem canviar, per exemple, pel seu dotze d'octubre: per a nosaltres, Sant Esteve, quan es cantava l'Epístola Farcida i el dia creix un pas de llebre.

Bones festes

Vint-i-tres de desembre i vint-i-tres graus, aquest matí, passejant pels racons de la Carrasqueta: ha renascut amb força el Sol Invicte, origen remot --diuen-- d'un Nadal del qual hui fem vespra de la vespra. "Feasts have been part of human culture since long before we worshipped a monotheistic god. It is a deep-seated part of our social nature, and humans are arguably the most social animals on the planet", escrivia ara fa un any Elisabeth Cornwell. Trobar els moments, les fites més escaients per celebrar aquestes festivitats consubstancials a la nostra naturalesa social, degué ser també una ocupació important per aquella primera humanitat; i sembla evident, atenent a la seua persistència, que aquest moment de l'any en el que, en el nostre hemisferi, el sol renaix i els dies comencen a allargar-se, va ser una tria encertada. Yalda, Hanukkà, Nadal van vindre després, i jo, ja ho sabeu, sóc també del parer que, en el principi de tot, hi ha --cite de nou a Cornwell-- "la nostra ment social, que indueix a la unió i la companyonia". En qualsevol cas, i un any més, el desig torna a ser el mateix: siga el que siga el que celebreu i amb el nom que ho celebreu, que pugueu fer-ho de la millor manera possible i  amb aquells als qui estimeu. De tot cor, bones festes!

Cicles

Tots els anys, si les circumstàncies ho permeten, tracte de reservar alguns dies lliures per tal d'anivellar, en la mesura possible, les intermitències festives que caracteritzen aquestes (entranyables) dates. Tot i això, ja siga per la meua general desafecció cap a aquesta època de l'any, o bé perquè, entre unes coses i altres, quan vens a adonar-te'n tens l'agenda nadalenca més atapeïda que la de qualsevol setmana faenera, sempre m'ha resultat difícil considerar aquesta pausa com unes autèntiques vacances. Enguany, però, m'hi encare amb una perspectiva diferent, no solament perquè poques vegades he sentit una necessitat tan imperiosa de perdre de vista --ni que siga només per uns dies-- els maldecaps, les incerteses i les indignacions quotidianes, sinó també per la sensació que aquest breu allunyament de la rutina diària pot ser una ocasió immillorable per tancar definitivament algunes portes que fa temps que grinyolen i veure d'obrir-ne d'altres noves (o, si vos estimeu més la terminologia a l'ús: és hora de canviar de cicle). I en això estem, ara com ara: encetant un nou baktun --per un segon, quan m'he despertat aquest matí, he pensat que la profecia estava complint-se i que el món s'encarava al seu final; de seguida m'he adonat que era, simplement, ressaca-- i, durant uns dies i amb tota propietat, de vacances. Pel moment, feliç solstici, i bon cap de setmana!

Com que els dies es presten a la mística, i ja he parlat alguna altra volta de la meua debilitat per Mike Oldfield, he estat temptat de proposar hui algun fragment adient de Songs of Distant Earth (evocador, a més, del meu admirat Arthur C. Clarke). Però des de dimecres passat no em puc treure del cap aquesta cançó, igualment escaient, i he decidit deixar-la, amb una abraçada d'ànims i tot l'agraïment als companys i companyes que, durant molts anys, han volgut plantar cara des de la radiotelevisió pública valenciana a la corrupció, el despotisme, la ineptitud, la manipulació i la indiferència, i que ara ho paguen amb els seus llocs de treball. Arribarà el matí que el plor serà d'alegria...

Nóm led if al

La imprecisió de la profecia i la manca de detalls concrets sobre la seua formulació exacta van facilitar que proliferaren les interpretacions més diverses i agosarades sobre la forma en que podria finalment esdevenir-se: tempestes solars extraordinàries, forats negres, inversions en l'eix de la Terra, col·lisions catastròfiques amb asteroides, planetes errants o d'altres cossos celestes... Fins i tot hi hagué qui va postular una imminent i devastadora invasió alienígena. Ningú, però, va encertar a preveure allò que realment va succeir: el vint-i-u de desembre, a les 00:00, el temps es va detindre de sobte i, invertint el que fins aleshores havia estat el seu curs natural i inexorable, va començar a transcórrer cap a enrere. Cal dir que, en el primer instant de la nova era --just abans de començar a desviure allò viscut sense tindre consciència d'estar fent-ho-- el fenomen va ser celebrat amb un momentani i imprudent entusiasme per la majoria de la població del planeta...





Després de publicar aquest matí l'entrada, he vist l'apocalíptica proposta de Jesús M. Tibau per al seu 265è joc literari --que segur que no serà l'últim-- i m'ha semblat que, amb una petita adaptació, la imatge que suggereix podria ser una il·lustració adequada per al que he escrit...

Petits paisatges

(Regirant l'arxiu i triant imatges per a il·lustrar una exposició sobre Mariola i la Font Roja. No he pogut evitar pensar-hi...)

D'illa a illa

Tot i que lluny del nivell que assoleixen espècies mítiques com Lyncina broderipi o Barycypraea fultoni, les quals figuren entre els cauris més escassos --i cotitzats-- del planeta, Leporicypraea valentia forma part d'un grup de cipreids que, per la seua raresa i per la bellesa de les seues closques, són especialment apreciats pels col·leccionistes de tot el món. Estretament emparentada amb la conegudíssima porcellana mapa (L. mappa), L. valentia és una espècie pròpia del Pacífic Occidental, on pot trobar-se en aigües relativament profundes entre les Filipines i les Illes Salomó. L'únic exemplar de què dispose en la meua col·lecció procedeix, precisament, de l'illa filipina de Bohol i, tot i que com s'ha dit no figura a hores d'ara entre les espècies més rares, fins a 1967 només es coneixien a tot el món cinc exemplars. La seua closca, globosa i no gaire pesada, mostra un disseny de punts i taques que es transforma, cap als extrems, en un característic dibuix format per línies concèntriques que representa un dels trets més típìcs de l'espècie.

Però quina és la raó que una espècie com aquesta fóra designada amb l'epítet valentia? Evidentment, en aquest cas, el nom no guarda cap relació amb el Cap i Casal, sinó amb la persona de la qual el zoòleg i naturalista George Perry, autor de la primera descripció de l'espècie el 1811, va obtindre l'exemplar que li va permetre dur-la a terme. Segons sembla, Perry va disposar d'una conquilla que havia estat venuda per George Humphrey (un conegut comerciant de caragols marins i altres curiositats naturals del segle XVIII) a algú anomenat Lord Valentia, i que probablement correspon a George Annesley, comte de Mountnorris i vescomte de Valentia. Annesley, polític i aristòcrata anglès, va viatjar per terres orientals entre 1802 i 1806, i va deixar un relat dels seus viatges --amb il·lustracions del pintor i egiptòleg Henry Salt-- en el llibre "Voyages and travels to India, Ceylon, the Red Sea, Abyssinia, and Egypt". Encara hui, L. valentia és coneguda amb el nom de Lord Valentia's cowry, tot i que també sol ser anomenada Princep cowry d'ençà que John E. Gray va descriure, el 1824, la seua Cypraea princeps, que va resultar ser un sinònim d'aquella.

Ara bé: que pinta, en tot açò, un vescomtat de Valentia? Com ja s'ha dit, hauria de descartar-se qualsevol vinculació amb terres valencianes, i encara amb la majoria de les Valències i Valences que en Europa (i Amèrica) són. Però ves per on que, a partir del fet que el vescomtat en qüestió forma part de la denominada noblesa irlandesa, i estirant ara un fil ara un altre, he trobat una curiosa referència sobre una illa, anomenada Valentia (Dairbhre en gaèlic), de la qual mai no havia sentit a parlar i que se situa en l'extrem sud-occidental d'Irlanda. Altra cosa fóra aclarir no solament l'origen d'aquest topònim --que podria ser una corrupció anglesa del nom gaèlic Baél Inse-- sinó, sobretot, la vinculació entre aquest i el propi títol nobiliari. El cas és que, una volta més --i si em permeteu que ho diga així-- el rastre d'un caragolet m'ha dut, en un llarg viatge, des dels esculls de corall de Panglao fins a les costes espadades d'una verda illa atlàntica. Per cert: al nord d'Austràlia, a uns cinc-cents quilòmetres de Darwin, hi ha una altra illa que va ser batejada com Valentia per l'explorador P.P. King "deriving the name of the island from the Viscount Valentia and Baron Mountnorris" però que, des de 1885, és coneguda --el món és un mocador-- com Valencia Island. I això per no parlar de que a la mateixa illa de Bohol, d'on prové la meua Leporicypraea, hi ha una de les quatre Valencia filipines...

Valentia Island, Irlanda. De la xarxa.

Signes profètics

Dilluns passat, a Madrid, vaig agafar un taxi el conductor del qual escoltava la Cadena SER i no solament no em va mirar de forma feréstega per l'espill retrovisor quan va sentir el meu accent ("qué, catalán, verdad?"), sinó que fins i tot em va explicar que encara que això de les manifestacions siga una molèstia per a la seua feina, ja era hora de que la gent isquera al carrer a reclamar el que li pertoca. Anit, a València, vaig mantindre una amena conversa amb un altre taxista que escoltava Ràdio Klara i que, en lloc de posar-se a pontificar quan vaig dir-li --prèvia amable pregunta seua-- que em dedicava a això del medi ambient, es va mostrar molt interessat en conéixer la meua opinió sobre el canvi climàtic, els incendis forestals i la urbanització incontrolada. És cert que només agafe taxis de Pasqües a Rams, però a la vista de les meues experiències anteriors amb aquest entranyable gremi --sobretot, en la seua secció Villa y Corte-- , només se m'acudeixen dues explicacions a aquests fets: o bé ha estat una d'aquelles casualitats excepcionals que passen només molt de tant en tant, o bé es tracta d'un signe inequívoc de que la fi del món és imminent diga el que diga la NASA. Per si de cas, la setmana que ve, només metro i autobús, encara que faça tard. Bon cap de setmana!

Allà amunt

     "El bosc, espesseït de nou, barrava la vista de les amplàries. Per fi, dominàrem un collet de la carena i ens aparegué el món blavenc i àrid de migjorn --planúries llunyanes, fondíssimes serralades que es fonien amb el cel en la distància--. Quin gust sentia jo desemperesint la vista! Mirava els ulls nòrdics de David, parat al meu costat, que també s'omplien de llunyanies i blavors per a ell més familiars que per a mi, i s'endevinava en ell que experimentava una sensació satisfaent que sens dubte no hauria pogut expressar amb paraules. Era l'home rei humil de les solituds, arrelat al seu terrer, que arreplegava en la seua ànima pagesa una inconscient i profunda admiració pel misteri de les forces infinites que palesava la muntanya. Aquella admiració i amor eren sens dubte els qui els mantenien de generació en generació, humils i contents, en la valleta de l'Almussai.

      --Ara girem a l'esquerra. Veu? Som al peu de l'alt dels Eriçons, una espècie de caporrutxo de la carena.

         Agafàrem un corriol que hi pujava degradat --un caminet de perdius-- entre amples coixins de cadires de pastor o eriçons, que sens dubte donaven expressiva designació a la soberga altura. Amb un lleu pantaix, férem cap al cim, on ens vam asseure en un aflorament de pura roca viva, calcària i traücada, que li feia de remat.

     El turó no era cobert de bosc sinó de denses matollades de carrasca, i així, allà amunt, res no destorbava la vista. Llavors, per al muntanyés, rodar l'esguard de falcó per les amples baixures i els tremolosos horitzons era quasi una cerimònia i sobretot un engrescador deport, segons es va explicar. En allò consisteix "veure el moviment del personal", és a dir, de la gent dels masos i de les viles. La seua vida en les solituds feia sens dubte que li agradàs la gent de les viles i les viles mateixes; unes i altres, però, vistes a una distància asèptica: "allà baix, allà lluny, allà dins!". 

Enric Valor, "Temps de batuda"

Hui, com cada 11 de desembre, les Nacions Unides commemoren el Dia Internacional de les Muntanyes. Jo l'he passat a ciutat, tancat al despatx i envoltat de papers; però hi he pensat, en elles, potser un poc més que altres dies. I en la gent que, arreu del món, hi viu ("Celebrating mountain life" és el lema escollit enguany per a la jornada), en tots aquells i aquelles que contribueixen a fer-nos-les conéixer i a respectar-les un poc més, i també en qui s'ha dedicat --de vegades durant molts anys-- a protegir-les, i que ara s'encara a un futur com a mínim incert. I com que fins dissabte és poc probable que puga tornar allà amunt, m'ha semblat que Valor era una lectura apropiada per passar, ací baix, el que queda de jornada. Per cert: deu anys després, la "Carta Española de las Montañas" segueix pendent d'aprovació...

M'assabente, pels Amics Arbres, que també a les Illes s'està utilitzant la crisi com excusa per desmantellar les estructures públiques de gestió i conservació del medi ambient; ahir, a Madrid, altres comunitats autònomes ens explicaven si fa no fa el mateix cas... No val per a molt, però si més no m'afegisc al reconeixement a la tasca de molta gent que està pagant sense deure-ho els excessos i els despropòsits dels nostres indignes governants. 

De petites bellotes

Nosaltres en diem bellota, que és paraula d'ascendència àrab sinònima de la també normativa gla. I, com és ben sabut, es tracta del tipus de fruit característic d'un gènere d'arbres i arbustos que els botànics anomenen Quercus, el qual inclou espècies tan conegudes com els roures, les coscolles, les sureres o les carrasques. Les bellotes són, de fet, un tipus particular de núcula, fruits secs que no s'obren en madurar i en els què el teixit que envolta la llavor --el pericarpi-- esdevé sòlidament endurit. Però en aquest cas, com succeeix amb altres espècies de la família de les Fagàcies, a la qual pertanyen, les flors femenines que acabaran donant lloc als fruits presenten en la seua base unes escames que, en madurar, formen una estructura anomenada cúpula. L'embolcall espinós de les castanyes o les fages, o el casquet esquamós que recobreix la base de les bellotes, són exemples d'aquesta estructura, tan característica de les Fagàcies que durant molt de temps la família va ser coneguda també amb el nom de cupulíferes.

Pintures de la Sarga. De la Viquipèdia.

Durant mil·lennis, les bellotes --sobretot les de carrasca, més dolces que les d'altres espècies de Quercus pròpies dels nostres medis-- formaren part de la dieta dels pobles mediterranis, que les consumien torrades com les castanyes o les utilitzaven, després d'assecar-les, per produir una farina que es pastava junt amb la dels cereals; no fa molts anys, a les faldes de Benicadell, algú m'explicava encara la distinció entre la carrasca normal i la bellotera, caracteritzada per les seues bellotes dolces i comestibles. Hi ha qui diu, fins i tot, que la coneguda escena de la batuda representada en les pintures rupestres de la Sarga, podria correspondre a la recol·lecció de bellotes. Siga com siga, l'aprofitament humà d'aquest fruit abundantíssim dels nostres boscos i garrigues ha quedat restringit, a hores d'ara i en el millor dels casos, a servir de farratge al ramat (i, molt especialment, als porcs dels quals s'obté el famós pernil ibèric). La qual cosa no lleva, evidentment, que les bellotes seguisquen sent una font vital i insubstituïble d'aliment per a moltes espècies de fauna silvestre --des dels gaigs fins els senglars-- i, sobretot, garantia de futur per als nostres boscos: com diuen els anglesos, "mighty oaks from little acorns grow".

Roure galer (Quercus faginea) al Carrascal de la Font Roja. Les bellotes de la primera imatge són de l'arbre que creix al meu pati: un regal d'uns bons amics procedent de Catalunya, i que té més d'alzina (Q. ilex subsp. ilex) que de carrasca (Q. ilex subsp. rotundifolia)  pròpiament dita.

Full de ruta

Tal vez yo protesté, yo protestaron,

dije, tal vez, dijeron: tengo miedo,

me voy, nos vamos, yo no soy de aquí,

no nací condenado al ostracismo,

pido disculpas a la concurrencia,

vuelvo a buscar las plumas de mi traje,

dejenme regresar a mi alegria,

a la salvaje sombra, a los caballos,

al negro olor de invierno de los bosques,

grité, gritamos, y a pesar de todo

no se abrieron las puertas

y me quedé, quedamos

indecisos

sin vivir ni morir aniquilados

por la perversidad y el poderío,

indignos ya, expulsados

de la pureza y de la agricultura. 

Pablo Neruda

No és solament no tindre temps per dedicar-lo al blog, que també; és, sobretot, el malhumor permanent i la sensació que la major part d'aquest temps es dissipa fent voltes al mateix, pensant sobre el que ja està massa pensat, esmerçant forces no per avançar sinó per tractar de no retrocedir massa. S'imposa trencar aquest cercle viciós, eixir d'aquesta òrbita frustrant i estacionària, tornar a la negra olor d'hivern dels boscos. No perdem més temps, doncs: doneu a Wert --a tots els Werts-- per oportunament insultat, i anem per feina que el viatge és llarg. Alegre i combatiu, bon cap de setmana!