Millor Percy que Miko

Imatge de la xarxa

Quan jo era xicotet, podíem aspirar com a molt a tindre una gorra com la de Daniel Boone, que imitava la seua pell amb cua i tot. Però després va arribar Disney, i es veu que a la gent li va pegar per voler fer-se amiga dels óssos rentadors (els mapaches) i tindre'ls com a animal de companyia; un paper, tot s'ha de dir, per al que no estan especialment dotats pels seus d'hàbits eminentment nocturns i, sobretot, pel seu caràcter, que pot arribar a ser molt agressiu. El resultat d'aquesta combinació, com sol passar en aquest casos, era inevitable, i als óssos rentadors que ja s'havien instal·lat molts anys abans en diversos països d'Europa en escapar-se de granges pelleteres, es van afegir els alliberats de forma irresponsable en el medi natural en comprovar que si, molt boniquets i francament intel·ligents, però animals salvatges --i ben salvatges-- al cap i a la fi.

Al País Valencià, el problema dels óssos rentadors en llibertat no arriba, ni de bon tros, als nivells que presenta en altres llocs, com ara Madrid. Però hi ha referències esporàdiques de la seua presència en diverses comarques i d'un probable nucli reproductor --petit encara, pel que sembla-- en la Marina Baixa, per la qual cosa hi ha en marxa un programa de seguiment i captura amb l'objectiu de limitar-ne l'expansió i reduir els seus efectes sobre les espècies i els ecosistemes autòctons. Però com sempre passa amb aquestes coses, és fonamental també la col·laboració ciutadana. Així que si el que voleu és tindre un animal de companyia, escolliu alguna opció més convencional: segur que a la llarga vos durà molts menys problemes Percy que Miko. Però si fóra el cas que, després de la darrera reposició de Pocahontas, no vàreu poder resistir la temptació i ja teniu a casa un ós rentador, recordeu-ho: no l'allibereu mai en el medi, doneu avis per a que vagen a retirar-lo si voleu desfer-vos-en d'ell i, sobretot, no consumiu mai grans quantitats de vodka en la seua presència. Potser la borratxera vos servirà d'eximent legal, però no moral. I molt menys --ja ho diu, amb raó, l'amic de l'energumen-- vos tornarà allò que podeu perdre.

De la mar

Reconec que m'ha costat un poc posar-me a escriure-hi, perquè a mi, home de muntanya, l'amable invitació d'Amadeu Ros per embarcar-me en el Cap Prim II em va donar l'oportunitat de viure un dia especial i una experiència difícil d'oblidar, i és fàcil quedar-se simplement amb aquesta imatge. Però no vull passar per alt que Amadeu, Batit i Vicent --que ens van fer sentir en tot moment com si estiguérem a casa-- van fer-se a la mar aquella matinada, com tantes altres, perquè és la seua faena. Una faena que, em va semblar, fan amb orgull –orgull, per no dir-ne passió, és el que posa Amadeu quan et parla de les diferents espècies d'aus que anàvem veient al llarg de la travessia, de les senyes de mariners o de les captures que acabaren sobre la coberta del vaixell-- però que té molt de sacrificada i molt poc de bucòlica. Afortunadament, he recordat que Àgueda Vitòria, que també anava a bord aquell dia de vent canviant i mar moguda, va publicar fa uns mesos un magnífic article sobre el tema, al qual em remet i del qual manlleve aquestes línies: “Per a la gent de terra endins, l’eixida del sol és un moment d’enorme bellesa. Vicent és el mariner que es troba en eixe moment encarregat de la navegació, mentre a les lliteres de les cabines la resta de la tripulació dorm. Sorprèn la rapidesa amb què l’astre s’eleva per damunt de l’horitzó, en qüestió de segons. El que per al profà en la matèria és digne de guardar a la memòria, per a Vicent és rutina: el pa seu de cada dia des de fa anys”.

Mentre Vicent pilotava el vaixell entre les barques de cèrcol, aquest profà en la matèria repartia la seua atenció entre la bellesa de la sortida del sol i els esforços per mantenir el mareig dins d'uns límits mínimament tolerables. Però quan vaig baixar del vaixell, dotze hores i un bon grapat de milles després –el viatge ens va dur des de Xàbia, cap el sud-est, fins el Clot dels Calpins, on va calar-se el bou; des d'allí, arrosegant l'art durant hores, fins al Clot de la Nau i finalment, cara a ponent, de nou a port-- ho vaig fer amb la sensació d'haver estat un privilegiat per haver pogut compartir, amb Amadeu i companyia, aquella jornada d'un treball del qual a penes coneixia alguns detalls. Per haver après un poc més sobre coses que no sabia ni que existien: paraules que mai no havia escoltat, l'orientació dels mariners a través de les senyes de la costa, el nom tradicional dels fons i els seus accidents –quina necessitat hi ha de rebatejar-los, doncs, i més amb noms forasters i pomposos?-- o la diferència entre moixes, gats i negrets, posem per cas. I per conèixer un poc millor, també, les dificultats de tota mena amb les que s'encara la pesca tal i com la fan vaixells com el Cap Prim II, molt diferent a l'activitat de les grans companyies que estan esprement fins l'extenuació els recursos pesquers arreu el planeta.

Em va fer l'efecte, quan el bou va tornar a bord i es van escampar sobre la coberta gambes, gramàntols, moixes i altres éssers del talús el nom dels quals Amadeu s'apressava a assenyalar-nos, que la jornada –que per a la tripulació encara s'havia de prolongar fins molt després d'haver atracat en el port-- no s'havia donat malament; espere que després, a la llotja de Xàbia, fóra realment així. Per a mi, ja ho he dit abans, va ser un dia magnífic que em va deixar moltes ganes de tornar-me a embarcar --assumint el risc de tornar a marejar-me-- perquè compartir-lo amb Amadeu, Batit i Vicent –i amb Àgueda i Josep Vicent, també-- va ser, simplement, un plaer: moltíssimes gràcies, de veres. Però també em vaig endur a terra moltes idees en les quals pensar. Per exemple,  en la poca atenció que sovint prestem, aquells que aspirem a una terra lliure, a una mar igualment lliure. O en la necessitat de que qui pren les decisions acabe entenent que un dubte raonable sobre els impactes ambientals que poden produir certs projectes hauria de ser motiu suficient per no autoritzar-los, i no a la inversa. I pense sovint, també, en allò que Àgueda escrivia: “Al dia següent, abans de les cinc, els tripulants del Cap Prim II tornaran a eixir a la mar esperant que els siga propícia. Saben que ella és qui els dóna la vida i, per tant, la primera que mereix respecte. La pregunta és fins quan podran seguir fent-ho”.

Hi ha més coses, al voltant de la pesca i a tall d'aquell dia esplèndid a bord del Cap Prim II, en les què he seguit pensant aquestes últimes setmanes: en la denominada 'pesca-turisme', una activitat que es realitza amb èxit a altres països des de fa anys, i que sembla que comença a obrir-se camí ací; en experiències com la dels pescadors gallecs del Mar de Lira, les iniciatives del GOB-Menorca, o en altres exemples de la denominada custòdia marina que, si bé mai podran resoldre per elles mateixes els problemes estructurals de l'activitat, poden ajudar, almenys, a que aquests problemes siguen coneguts i vistos amb uns altres ulls. De tot això, una volta més, deixe pendent parlar-ne en ocasió més propícia, però vos anime a conèixer-ho si és que vos resulta d'interés. I quant a la cançò, hui, tampoc m'ho pensaré massa... Bon cap de setmana!

I'm a believer (relats conjunts)

Fill meu, si estàs veient açò és que per fi ha arribat l'hora de que conegues quin és realment el teu origen, i per què eres diferent a tots els qui t'envolten. El planeta que t'ha acollit, i que els seus habitants anomenen Terra, no és la teua autèntica llar. Tu procedeixes d'un altre món, un món que ja no existeix; una supernova està a punt de devorar-lo, i quan això passe, d'ací molt poc, tot haurà acabat per sempre per a nosaltres. Per això, la teua mare i jo hem decidit posar-te en una càpsula i llançar-te a l'espai, junt amb una recopilació de tota la saviesa acumulada per la nostra raça al llarg de milers d'eons d'història i aquesta gravació, que esperem que sobrevisca al temps i la distància. Creiem que a la Terra podràs tindre una existència feliç; però recorda, fill meu, que sota la influència de l'atmosfera terrestre adquiriràs propietats extraordinàries, i podràs fer coses que cap humà no podrà fer mai; utilitza aquests poders de forma correcta. Eres l'últim d'una raça noble que ara ja és només un record, però sabem que ens faràs sentir orgullosos. A la Terra, si tot s'esdevé tal i com ho hem planejat, seràs admirat per les teues obres, i tothom et coneixerà com Messi; per a nosaltres, sempre seràs el nostre estimadíssim fill Lion-El.




I aquesta, també per a relats conjunts, però per a la proposta de febrer. Cert que haguera quedat millor si anit haguera fet un partidàs; però mira, tampoc va estar tan malament...

Eco (relats conjunts)

Com si brollara des del mateix centre de la terra, la remor, a penes perceptible al principi, va anar guanyant intensitat fins esdevindre un paorós estrèpit, una mena de tro persistent, esgarrifós i atordidor que semblava colpejar amb violència les parets del fiord i que durant uns segons interminables els va glaçar la sang en les venes. Després, el baluern va anar perdent força i va acabar fonent-se com un murmuri entre les muntanyes i la mar. Poc a poc, a mesura que tornava la calma, van anar recuperant l'alè.

--Què ha estat això!? Ha estat aterrador! Només Thor, amb el seu martell, pot haver produït un soroll tan esborronador... Per un moment, he pensat que havia arribat el Ragnarök i que ens hi trobariem al bell mig de la batalla...

--Jo crec que el que hem sentit ha estat l'estrèpit de la mar al precipitar-se cap a l'abisme de la fi del món... Potser ens hem allunyat massa del poble sense adonar-nos-en i caldria que tornàrem sense tardar.

--Ehem... d'això... Si, d'acord que tornem al poble com més aviat millor; però no patiu per l'abisme del fi del món ni pel martell de Thor: em sembla que ha estat el peix fermentat del rakfisck que hem menjat abans d'eixir, que m'ha sentat com un tir... Això si: he de reconèixer que l'eco d'aquest fiord és, simplement, espectacular...



Posant-me al dia --amb retard; aquesta és la del mes de gener, però em sabia greu deixar-la passar-- amb les propostes de relats conjunts. 

Ruïnes

Vaig eixir buscant ametlers –enguany, la floració en terres de l'Alcoià i el Comtat està sent realment espectacular-- i, quasi sense adonar-me, vaig acabar al capdamunt del turonet, esvelt i enlairat, on els musulmans van bastir el que ara coneixem com Castell de Travadell. Castell modest, per comparació amb altres fortificacions de la comarca; però privilegiat per la seua ubicació, sobre un esperó avançat del Morro del Salt, des de la qual es domina l'estratègic Portet de Billeneta, pas necessari entre la vall a la qual dona nom el castell –la Vall de Travadell-- i la veïna i igualment recomanable Vall de Seta. I al voltant del castell, per cert, una esplendorosa població florida –és, també, una d'aquelles flors de l'hivern-- de garrofers de moro, una de les plantes més interessants de les que poden trobar-se a les nostres terres, la curiosa història de la qual (incloent-hi la seua cridanera predilecció pels castells i altres restes arqueològiques, sobretot medievals) em reserve per a un altre moment perquè paga la pena parlar-ne amb calma.

Ben poc queda, a hores d'ara, d'una construcció que, pel que se sap, pot tindre els seus orígens en el segle XII, però que va ser objecte de nombroses modificacions posteriors, sobretot després de la conquesta feudal. A penes alguns fragments de mur que es confonen amb la roca sobre la qual s'edificaren, i que segurament passen desapercebuts –ho pensava, càmera en mà, de cara al paisatge que s'albira des del turó-- per a la majoria de la gent que passa als seus peus. Gent que, com jo mateix, recorre aquests dies les estretes i revirades carreteres de la muntanya atreta pels espectaculars paisatges plens d'ametlers florits; però que poques vegades repara en el patrimoni excepcional (castells, masos, molins, bancals, pous de neu...) que s'amaga darrere d'aquesta imatge. Com tampoc sol reparar en el paper de generacions de llauradors que, des de fa segles i fins ara mateix, han anat configurant aquest paisatge que ara considerem digne de ser visitat pels seus valors estètics, però que té la seua raó de ser en l'agricultura, i que depen en última instància d'aquesta --i dels massa sovint invisibles agricultors-- per tal de sobreviure. Un paisatge que, reduït al paper passiu d'escenari per a fotos de diumenge, acabarà inevitablement convertit, com el mateix castell, en ruïnes. Fotogèniques i venerables, sense dubte; però ruïnes.

Ja n'he parlat altres vegades, però no està de més insistir: si es tracta de vincular l'agricultura amb el paisatge i els seus valors, de fer visibles als llauradors i de dignificar la seua tasca –que va molt enllà de la simple producció-- és inevitable pensar en el projecte Microvinya, que segueix obrint-se camí malgrat les dificultats i gràcies a l'empenta i l'entusiasme dels seus promotors. Si no el coneixeu, no deixeu de visitar la seua web. O quasi millor, reserveu un cap de setmana per passar-vos pel celler, visitar les microvinyes i gaudir-ne amb uns vins que parlen amb accent d'ací.

Flors d'hivern

Fa anys vaig escampar, en els racons ombriencs del pati, un grapat de rizomes que havia agafat en un tarongerar de la Valldigna. I deu haver-los agradat el lloc, perquè cada any en broten --i en floreixen-- uns quants més que l'anterior. M'agrada la planta (les seues fulles cordades i brillants, i la característica inflorescència recoberta per una vistosa espata blanca i verda), que no desdiu gens d'altres parents forans de sòlida reputació jardinera. I m'agraden també els noms amb que, a causa de la seua aparença singular, és coneguda a les nostres terres: el primer que em ve al cap és cresolets, però també he sentit dir-li sovint apagallums o frarets, els quals trobe igualment escaients; a altres llocs se la coneix també com rapa, dragonera o cugot. La talla modesta i l'aspecte discret fan que no puguen competir, posem per cas, amb l'esplèndida i ostentosa floració de l'ametler; fins i tot, sense eixir del jardí, el contrast amb els narcisos --que comencen ara a florir-- o les violes els fa pràcticament invisibles a ulls poc avesats. Però ja siga pels costers pedregosos de les nostres serres, o pels racons ombriencs de patis i jardins, les sòbries congregacions de frarets mereixen, almenys tant com ametlers, narcisos o violes, el qualificatiu de flors de l'hivern.

Viure sense blog

No ho havia previst així, i per tant no ha estat una decisió conscient ni premeditada; però trec comptes i, entre unes coses i altres, han passat quasi tres setmanes senceres sense treure el cap pel blog, en el què si no recorde malament ha estat el període més llarg d'inactivitat blogaire –incloent-hi, fins i tot, les vacances d'estiu-- en els quatre anys de vida de la línia. “Unes coses i altres” han estat, essencialment, una temporada especialment atrafegada en la faena, que ha mantingut ocupat el meu cervell oligoneuronal més enllà de la seua capacitat normal, i les successives reestructuracions horàries derivades de les responsabilitats familiars i de l'evolució –no sempre previsible-- de les circumstàncies que les condicionen. Sense tant de romanç: falta de temps. O, potser amb més propietat: falta de ganes de dedicar-li, al blog, el poc temps lliure de què he pogut disposar aquestes últimes setmanes.

Perquè aquest tercer factor (diguem-li, per entendre'ns, la peresa) ha tingut també una rellevància innegable en aquest temps en què, per primera volta des de feia quatre anys, he viscut sense blog. Peresa, tot s'ha de dir, no tant d'escriure –cosa que no he deixat de fer, per bé que sobre altres suports i amb altres finalitats-- com de fer-ho sobre certes coses: haver de defensar contínuament el que un considera obvietats (des de la catalanitat essencial del valencià a la necessitat de conservar els pocs espais litorals que han sobreviscut a la desfeta, tot passant per la barbaritat de posar en perill la nostra mar i tot el que representa des dels punts de vista cultural, ambiental i fins i tot econòmic) acaba sent molt pesat. Sobretot, quan hom constata, per enèsima vegada, que en aquest País això de qüestionar obvietats no és solament cosa de rucs relinquits, illetrats inguaribles i polítics corruptes, ignorants i traïdors: ara i ací, la defensa entusiasta de la irracionalitat i l'estultícia representa un fenomen transversal que abasta des de la barra del bar de baix de casa fins al despatx de l'Honorable Senyor President del Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana, a qui Deu guarde per molts anys i a qui Santa Llúcia li conserve, també molts anys, la vista.

Digueu-me innocent, doncs; però torne al blog, després d'aquest inesperat però reconfortant parèntesi, amb el propòsit irrenunciable de seguir, diguem-ho així, defensant obvietats. Com ara, posem per cas, que siga la ciència qui s'ocupe de definir allò que cau dins de l'àmbit exclusivament científic; que els polítics no anteposen els seus interessos personals, partidistes o corporatius als de la societat a la qual se suposa que representen i serveixen; que qui diu defensar una llengua tinga almenys la dignitat de fer-la servir de forma habitual i mínimament solvent; o que el dret a gaudir d'un paisatge estimable i un medi ambient saludable no siga vist com un luxe prescindible o una mania de quatre ecologistes excèntrics, sinó com una necessitat vital per al nostre futur i el dels nostres fills. Si, segur que de tant en tant tornaré a cansar-me de dir tot això que vosaltres ja sabeu i que, de fet, defenseu en primera línia de batalla. Llavors, si em pot la peresa, potser parlaré de plantes i caragols, d'alguna muntanya pujada o per pujar, o d'una eixida a pescar, des de Xàbia, amb gent de la qual hi ha molt a aprendre; i en haver descansat, i mentre faça falta, tornarem a les obvietats. Fins que arribarà el dia en que podrem dedicar-nos a altra cosa --a avançar, per exemple-- perquè les coses òbvies seran, simplement, òbvies. O, si ho preferiu, òbvies. 

Les infames embranzides de Fabra i els seus sequaços contra el català no són les úniques 'ponentades' que hem de suportar darrerament en aquesta terra: dies i dies de ventades i aquest migdia, a València, vint-i-huit graus. A mi, que sóc persona d'ordre, no m'apanya gens aquest oratge impropi i desbaratat, i ja sabeu que el vent, sobretot el de ponent, em treu de polleguera; però ja que pel moment no s'hi pot fer res --i a més, sembla que prompte tornarà el fred-- tractarem d'aprofitar-ho. Bon cap de setmana!