Han passat anys (quasi dos, de fet) i han passat moltes coses, des de l’última volta. Ja n’havien passat --algunes de bones i altres de roïnes, algunes rellevants i altres molt menys-- abans que el virus ho trasbalsara tot o quasi tot, també la memòria de les coses viscudes. I a mesura que passava tot el que anava passant, abans del virus i amb ell ja penosament present, em venia de tant en tant l’impuls o la temptació de retornar, una volta més, a escriure alguna cosa en aquesta línia ja decididament discontínua però que, en el fons i malgrat tot, sempre m’he resistit a donar com a definitivament tancada.
El cas és que van anar passant els mesos i els anys –quasi dos, ja veus----, els impulsos i les temptacions, i no ha estat fins ara que, al remat, m’he decidit. I crec que ha estat, bàsicament, perquè entre les coses, moltes, que han anat passant, hi ha que des de fa unes setmanes i després de pensar-ho molt (massa, potser) he deixat el lloc de treball i de certa responsabilitat que vaig començar a ocupar el juliol de 2015, i que ha resultat ser, més de cinc anys després, una experiència professional i personal francament intensa, indubtablement enriquidora però també –i diria que literalment-- esgotadora. Deixem-ho, pel moment, ahí.
Així que ací estic, de nou, adaptant-me encara a aquesta nova etapa (diguem-li de post- ex- subdirector) amb menys pressions i noves ocupacions, interessants però menys exigents, ajustant el pas a un altre ritme més pausat, i amb temps, molt més temps, per a poder dedicar-lo a coses estimables que, a poc a poc i de vegades quasi sense adonar-me’n, havia anat deixant de banda; la línia, entre elles, i vosaltres amb ella. M’alegre moltíssim de veure-vos de nou, de veres, espere que estigueu bé, jo seguisc descomprimint(-me) i ja anem parlant si això...
