Entre xisquetes

Sempre que les circumstàncies ho permeten, m'agrada reservar-me alguns dies de vacances pel que puga passar. I cal dir que, per sort i quasi sempre, el que passa sol ser una muntanya o alguna cosa similar. L'any passat, per aquestes dates, vaig consumir gustosament els dies que havia pogut guardar-me, tot coneixent un poc millor la feina del National Trust i els seus projectes de conservació en el sud-oest d'Anglaterra. Enguany, tornem a viatjar amb els Friends of Avinença, però la destinació ens resulta més pròxima i familiar: a partir de demà, aprofitant els coneixements i les coneixences pirinenques del bon amic Xavi Ródenas, ens deixarem caure uns dies pels Pallars, per tal de conéixer millor alguns projectes de conservació i custòdia del territori --de la qual, per cert, està celebrant-se la Setmana Europea-- que estan desenvolupant-se en aquelles terres. Entre ells, la Casa de l'Ós a Isil, l'Ecomuseu dels Pastors de la Vall d'Àssua (impossible no recordar Les veus del Pamano...) o l'excepcional tasca iniciada fa alguns anys per l'associació Rurbans amb el projecte Grípia, continuada ara amb l'interessantíssima experiència de l'Obrador Xisqueta.

Convindreu que, si anar a Pirineus sempre és desitjable, fer-ho per aprendre i amb bona companyia encara ho és més; així que abandone per uns dies les pantalles --i aquest blog-- i les canvie per prats, pastors, ovelles xisquetes, pluja i ratafia. I en tornar ja vos conte, si voleu. Bona setmana, i fins prompte!

Pel demés, he de dir que aquesta oportuna escapada m'agafa en dies que caldria qualificar, per moltes coses, com a nefasts: per si no hi havia prou amb els incendis que tornen a assolar el País de dalt a baix, aquests últims dies ha començat a consumar-se l'esperada desfeta que seguirà reduint fins el mínim la capacitat de gestió pública del medi ambient al País Valencià i que, entre moltes altres conseqüències --immediates i a llarg termini-- implicarà que, a partir de l'any que ve, l'excepcional equip de persones que he dirigit durant els últims anys siga desmantellat. El tema no és senzill, i potser caldrà parlar-ne algun dia de totes les circumstàncies que han conduit a aquesta situació. Pel moment, però, cal seguir lluitant, també --o especialment-- en aquest front...

En moviment

Ahir, a l'Aplec Ecologista, aprenent un poc més sobre custòdia del territori, gestió forestal i economia del bé comú, mentre milers de persones es manifestaven als carrers per demanar una escola pública, de qualitat i en valencià. Hui, el programa continuava a Carrícola parlant sobre llavors autòctones i productes de la terra, però jo m'he deixat caure per una interessant i concorreguda jornada de portes obertes al jaciment ibèric del Puig, a Alcoi. Només en aquests últims dies, he hagut de triar entre molts altres actes, propostes i convocatòries --des de cursos i trobades fins a recitals de poesia-- als quals no he pogut acudir perquè l'agenda no dóna per a tant. I el calendari, en octubre, es presenta també ben atapeït.

És indiscutible que la situació és complicada, i que tot fa pensar que ho serà encara molt més; però també sembla evident que, al País Valencià, cada volta hi ha més persones, grups i entitats que no es resignen i que segueixen i seguiran sembrant. Caldrà fer encara molta feina, perquè la terra ha estat erma massa temps i són moltes les llavors que es perdran. Però moltes altres arrelen amb força, i tampoc estaria de més que, sense deixar de tindre els peus en terra, començàrem a desterrar alguns complexes i autocompassions i reconeguérem amb orgull que, malgrat tots els seus esforços per lligar-nos curt, encara no ho han aconseguit derrotar-nos. Ells ho saben, i és per això que, cada volta amb més freqüència, acaben perdent ridículament els nervis. I això sempre és, per als que ens estimem aquest País, un bon símptoma...

#senyerainfinita a Almenara. Imatge de Vilaweb

Equinocci

Comences volent dir alguna cosa, sense gaires pretensions, sobre l'inici imminent de la tardor; però quasi sense adonar-te'n --coses de Google-- et trobes escoltant a Jean-Michel Jarre i després, una cosa porta a una altra... Tots tenim un passat, i una part (bastant remota) del meu sona a sintetitzadors. I tampoc no passa res si deixe per a un altre dia el rock del sud que pensava posar hui... Bon cap de setmana!

Atavismes

Ekain és una cova guipuscoana molt coneguda per les importants pintures rupestres paleolítiques que alberga, moltes de les quals representen cavalls. Vaig esmentar-la, fa uns mesos, en l'entrada que vaig dedicar a les enigmàtiques atzebres: algunes d'aquestes representacions magdalenianes d'equins, com la que il·lustrava aquella entrada --i que reproduisc ací, a partir de la mateixa font-- mostren ratlles en el llom i les pates que recorden a l'aspecte que, segons es creu, devien tindre les desaparegudes atzebres ibèriques, i que van ser la causa que el seu nom servira posteriorment per a designar les zebres africanes.

El cas és que caminant aquest estiu pels prats d'Aralar, també en terres de Guipúscoa, em vaig trobar amb aquest exemplar --el qual, des de la meua absoluta ignorància sobre el particular, diria que és més un mul que un cavall-- que em va sorprendre d'allò més. Repareu en les pates llistades o en la línia negra en la base del coll, i digueu-me si la comparació no resulta com a mínim cridanera...

He sabut després que la presència d'aquestes marques --les pates zebrades, la línia longitudinal sobre el llom o la marca en la base del coll-- no són excepcionals en els cavalls. Es coneixen com a marques primitives per trobar-se presents en les espècies salvatges de cavalls (com el Przewalski o l'extingit tarpan) i en races domèstiques amb trets atàvics com els sorraia. La seua presència s'associa a un gen denominat dun, que dilueix els pigments del pelatge de l'animal tot donant lloc a una coloració més clara i, molt sovint, a l'aparició d'aquests trets característics.

Potser algun dia algú descobrirà, en alguna vall remota i oblidada, el rastre de les perdudes atzebres; tot i la sorpresa inicial, el fet de veure aquest exemplar cabestrat ja em va fer sospitar que no havia estat el meu cas. Però no deixa de ser, com tots els atavismes, una curiositat remarcable: jo mateix estic convençut d'haver-me creuat, entre els usuaris habituals del transport públic de València, amb individus indiscutiblement emparentats amb els neanderthals i, fins i tot, amb els antecessor. I això per no parlar dels votants de cert partit. O de la monarquia espanyola...

Ensonyat

Amaneix. Els primers raigs de llum comencen a filtrar-se entre les cortines, i la claror i l'enrenou creixent del carrer li fan obrir finalment els ulls. Salta del sofà i s'estira cerimoniosament per desemperesir-se. Fa una ràpida ullada a la finestra. El dia s'anuncia radiant, i convé aprofitar-lo com mereix: cercarà un lloc tranquil, s'acorrufarà i tornarà a dormir-se. Sovint ho fan això, els gats; alguns països, també.


(Per a la proposta de joc literari d'Antaviana)

Blogaires al cim: llancem la proposta

Fa uns quants mesos, arran d’alguna de les entrades que de tant en tant dedique a les caminades muntanyeres, va sorgir la idea –inicialment comentada amb el porquet i Clidice-- de proposar una trobada blogaire que tinguera com a eix, precisament, les muntanyes. No es tractaria, evidentment, de fer cap proesa muntanyera, sinó més aïnes d’aprofitar la muntanya com a excusa per a trobar-nos, xarrar i conèixer (o reconèixer) algun paratge dels molts que mereixen una visita arreu del País. Malauradament, els maldecaps i les ocupacions han anat ajornant-la, però la idea de la trobada s’ha mantingut durant aquest temps, i crec que ha arribat l’hora de, si més no, proposar-la. Així que allà anem, i a veure que en surt: 

On? en el Penyagolosa: un dels cims més emblemàtics del País Valencià, no massa allunyat de tots els llocs –a tres hores de cotxe de València i quatre de Barcelona--, accessible sense gaire preparació i amb la possibilitat de fer passejades alternatives per la rodalia, per a qui no tinga ganes de pujar-lo.

Quan? tot i que inicialment proposavemel cap de setmana del 20 i 21 d’octubre de 2012, hem canviat les dades per al 10 i 11 de novembre.

Qui? tothom (i totdon) a qui li abellisca. El programa és per a tots els públics...

Què? a falta de suggeriments i modificacions, aquesta seria la proposta inicial: el dissabte cap a migdia (per allò de no haver de fer grans matinades), podriem trobar-nos a Sant Joan de Penyagolosa, fins on s’hi pot accedir amb cotxe –en el seu moment, ja donarem detalls de com arribar. Després de dinar –o, fins i tot, preveient fer un mos sobre la marxa—podriem fer una passejada curteta per algun dels paratges pròxims a Sant Joan. L’allotjament sempre afegeix un punt de complicació, però en aquest cas hi ha diverses opcions. Potser la millor siga el mateix alberg de Sant Joan: hi ha habitacions de diferents tipus –des de dos fins a vuit places-- i possibilitat de menjars. També hi ha cases rurals a Vistabella del Maestrat, molt a prop de Sant Joan, i una àrea d’acampada per a qui s’estimara més aquesta opció. La idea seria facilitar els telèfons de les diferents opcions i que cadascú gestione aquella que li vinga millor. En tot cas, ja trobarem la forma de fer una bona xerrada abans de retirar-nos, preferentment vora el foc i amb un cremat de rom a la mà. El diumenge, a poc a poc i gaudint del paisatge, fariem la pujada fins el cim, amb opció de passejada  alternativa per qui no vulga fer el recorregut complet, i amb la idea de tornar a Sant Joan a l’hora de dinar i fer ja marxa. 


I ara? Doncs donar la idea per llançada, escoltar opinions --tot, des del lloc fins a la data, pot parlar-se-- i, si la cosa va avant, ja anirem concretant detalls. I si no pot ser a aquesta, no patiu: segur que trobarem una altra ocasió. Jo, en tot cas, ja me l'he reservat en l'agenda... Algú s'anima?

Imatge de la xarxa. Una raó més per anar-hi: he d'actualitzar
 les meues fotos sobre Penyagolosa...

M'interessen molt els comentaris --i els silencis, alguns d'ells especialment significatius-- que s'han suscitat aquests dies al País Valencià arran de la Diada, i sobre les oportunitats i els riscos que s'obren, a partir d'ara, per a nosaltres els valencians. Com que tot plegat són massa coses per a dir-les amb trellat en quatre ratlles, m'ho deixe pendent per a quan tinga un poc més de temps; però també podria tractar de resumir-ho tot en una sola paraula: independència! Bon cap de setmana!

Cares

Passa un poc com amb les persones: t'acostumes a mirar-les quasi sempre des del mateix costat, a apropar-t'hi resseguint els trajectes més còmodes i fressats, i pots acabar oblidant que darrere la seua cara més familiar i la senda ben coneguda s'amaguen trets i trajectes molt menys evidents però que paga la pena no ignorar. Pujar al Benicadell per l'esquerpa i empinada senda del Regall (o la Canal), pel vessant llevantí de la Penya, desvetla aspectes diferents, molt menys coneguts i especialment atractius d'aquesta muntanya per la que sent, ja ho he dit altres vegades, una especial estima. Però a pesar d'això, i de ser una de les serres que visite amb més freqüència, feia molt de temps que no encarava aquesta empinada i pedregosa pujada, que guanya el cim vorejant cingleres imponents i que representa, malgrat la modèstia evident de l'ascensió, una caminada ben recomanable. I és que, si més no de tant en tant, a les muntanyes --i a les persones-- convé mirar-les des d'una perspectiva diferent, si és que volem conèixer un poc millor com són en realitat, més enllà de la cara que sempre ens mostren.

La immensa emoció per la jornada històrica que ahir es va viure als carrers de Barcelona no amaga hui un incòmode pessic de desassossec que, estic convençut, no sóc l'únic en sentir: no és casual que, mentre un milió i mig de persones omplien el cel d'estelades, Espanya ens tornara a negar el dret bàsic de veure una televisió en la nostra llengua. Ja hi haurà temps, en tot cas, de reflexionar sobre el futur del conjunt del país en aquesta etapa que comença, com també de seguir bastint una resistència activa i eficaç front al més que previsible increment de les agressions cap a la cultura catalana al País Valencià i les Illes que acompanyaran aquest procés. Hui, és dia d'enorgullir-se per la magnitud del clam de llibertat que ahir es va llançar des de Catalunya al món sencer i del qual, d'alguna forma, també nosaltres en som partícips: el camí ja el coneixem, i tard o d'hora també el recorrerem. La realitat, com les muntanyes, pot tindre moltes cares, però hui vull quedar-me només amb la millor.

Des del sud

Hui més que mai, el vostre clam és també el nostre. Des del País Valencià, bona Diada i visca la terra!

Divendres

Tenint en compte que ha estat la primera després de les vacances, em sorprén comprovar que aquesta setmana m'ha passat, literalment, volant. El que més em desconcerta, però, és que per més que hi pense no acabe de decidir-me sobre si me n'alegre, o si més bé em sap mal que haja estat així... Tan se val, en tot cas: a la setmana que ve m'hi fixaré més, i ja decidiré. Bon cap de setmana!

Llengües vegetals

A poc que vos interessen els noms populars de les plantes, sabreu que entre ells hi ha llengües en abundància i per a tots els gustos; la qual cosa, s’ha de dir, no resulta estranya si es té en compte la vaga semblança morfològica entre aquest versàtil òrgan animal i les fulles de moltes espècies d’herbes. Potser la llengua de bou siga una de les que té més anomenada, tant en la seua accepció de planta vascular i aspra verdura de marge, com en la de saborós bolet tardoral; però també la de gos (o ca) gaudeix, per les seues propietats medicinals, d’una merescuda fama, tot i que hi ha qui li troba més semblança –qüestió d’apreciacions-- amb la de les ovelles. Hi ha, en segons quins llocs, llengües de cavall, de serp, d’oca, de gallina, fins i tot de passarell, totes elles apreciables per un motiu o per un altre. Però la meua preferida és, sense cap dubte, una singular falguera a la què els botànics denominen Phyllitis scolopendrium, i que la gent del país coneix com a llengua de cérvol.

Anomenada també herba melsera per la seua utilització tradicional per a tractar les afeccions d'aquest òrgan, la llengua de cérvol és, com s'ha dit, una falguera que, a diferència de la majoria de les seues congèneres que viuen en les nostres terres, no mostra les típiques frondes més o menys retallades. Les de Phyllitis scolopendrium, que poden assolir fins els seixanta centímetres de longitud, són senceres, lanceolades i un poc coriàcies, amb les vores sovint ondulades i una superfície lluenta que li dóna un aspecte molt atractiu. En el revers de les frondes madures es desenvolupen els sorus d'esporangis, que en aquesta espècie són linears i es disposen paral·lels entre si. En alguns exemplars, la presència dels sorus es manifesta sobre l'anvers donant-li a la planta un aspecte segmentat que evoca a les escolopendres, la qual cosa es reflexa tant en el seu nom científic, com en els noms comuns que rep en diverses llengües --i que potser guarden també relació amb alguns topònims, com ara el del barranquet de l'Escurrupénia, a la serra de Mariola. Un parent molt pròxim és l'escassa Phyllitis sagittata, pròpia d'habitats rocallosos ombrejats, i que viu prop del litoral en tota la conca mediterrània.

Amiga com poques d'humitats i tenebrors, la llengua de cérvol creix en tota Europa, i allà on es donen condicions propícies (com ara els boscos ombrívols i frescs) esdevé freqüent i fins i tot abundant: fa pocs dies la vaig veure en Euskadi --on per cert és coneguda com a orein mihia, que significa el mateix que en català-- fins i tot en zones enjardinades. En avançar cap al sud, però, va fent-se cada vegada més rara, fins quedar confinada en uns pocs enclavaments especialment favorables per a la seua supervivència, com ara boscos madurs, degotalls o barrancs humits. Al País Valencià es coneix d’unes poques localitats disperses, sobretot per les serres i barrancs del nord i l'interior. Cap al migjorn, i tret de la petita població que sobreviu a l'excepcional barranc del Condoig, del qual vam parlar no fa molt, la seua presència queda pràcticament restringida a coves i avencs: topònims com el Clot des cero, a Mallorca --on l'espècie és també molt rara-- o la Cova de la llengua de cérvol, a Vilallonga de la Safor, posen de manifest la preferència de l'espècie per aquests hàbitats recòndits i frondosos, en els quals troba encara les condicions d'humitat i frescor que necessita per a sobreviure. Una llengua, ja ho veieu, que fa front, amb una tenaç voluntat de pervivència, a les condicions més hostils i les circumstàncies més adverses. I la de cérvol, també.

Les imatges són, de dalt a baix, d'Anglaterra, el Condoig d'Alcalà i l'illa Terceira, a les Açores. El detall dels sorus és d'un exemplar que conserve des de fa anys a casa, i que va nàixer a partir d'espores procedents de la Garrotxa.

Hem de fer nostre tot el temps (Diada d'Estellés)

No és millor ni pitjor el temps,

car tot el temps és temps d'amor,

d'una plaenta convivència

de sentiments i de persones,

de famílies i treball.

Tots els temps són el mateix temps,

perquè només hi ha un temps,

i és temps d'amor i de treball,

de contribuir, entre tothom,

i cadascú en allò que faça,

per a l'establiment d'un ordre,

la construcció d'un edifici,

allò que mirarem, feliços,

quan Déu vulga, fora del temps.

Però treballem en el temps,

treballem i amem en el temps.

No hi ha temps millor ni pitjor,

solament existeix el temps,

i no és el temps qui ens justifica,

i ens cal justificar el temps.

En el temps naixem i morim,

i hem de fer nostre tot el temps,

i hem de fer nostres tots els temps,

tal com feren els nostres pares,

com deuen fer els nostres fills.

Tot el temps és el mateix temps,

totes les vides fan la vida.

Fem el temps, i que el temps no ens faça,

car el temps ens fa i ens desfà,

i hem de ser a través del temps.

Nosaltres podem fer el temps,

la construcció de l'edifici.

Foradant en la nit del temps,

obrint la nit com una mina,

obscurament i tenaçment,

ens podrem seure, si Déu vol,

amb les mans brutes de la feina,

a fumar, parlar de la pàtria,

la pàtria sòlida en el temps.

Un any més, seguint la crida de l'escriptor Josep Lozano, ens sumem a la Diada d'Estellés, enguany amb aquest fragment de les "Propietats de la pena" de l'extraordinari Llibre de Meravelles. Vivim, ningú no pot dubtar-ho, temps difícils; però només si els fem també nostres, si seguim foradant com una mina en la nit del temps, podrem guanyar realment el futur.

Mire aquest sol i migdia de mar.

Em sent el cor amb les veles obertes.

      M'estime molt el meu País.

Larrunarri

Tret d'incursions ocasionals per la banda navarresa del Pirineu i algun passeig per la rodalia d'Arantzazu, en el massís de l'Aizkorri, a penes conec res de les muntanyes d'Euskal Herria. Tampoc aquest viatge, de pretensions bàsicament urbanes i litorals, tenia com a objectiu millorar significativament aquest coneixement; però entre unes coses i altres, encara vam trobar l'oportunitat d'atendre referències i recomanacions diverses --gràcies, Peio-- i acostar-nos, ni que fóra fugaçment, a la bellíssima serralada d'Aralar i a un dels seus pics més emblemàtics, el Txindoki o --sembla que més correctament-- Larrunarri. Amb 1.346 metres d'altitud i un perfil característic per la seua esvelta aresta rocosa, l'ascensió al Larrunarri és una de les més conegudes i freqüentades pels muntanyers d'aquesta zona limítrofa entre Gipuzkoa i Nafarroa, i una temptació massa gran com per deixar-la passar.

Partint, com va ser el nostre cas, des de l'ermita de Larraitz, el camí més habitual i concorregut per arribar-hi al cim --al qual també s'hi pot accedir escalant per la mateixa aresta, o bé per diverses travesses que hi ascendeixen més o menys directament pel vessant oest de la muntanya-- no mostra cap dificultat significativa, tret si de cas dels prop de mil metres de desnivell que cal salvar al llarg de la pujada, i d'algun tram més pedregós que, en mullat, potser requeriria alguna senzilla precaució. Pel demés, la pujada per aquest sender, sempre ample i ben marcat, és un passeig que va discorrent entre prats i herbassars on pasturen ovelles i cavalls (alguns d'ells, els famosos pottoka característics d'aquestes serres) fins guanyar finalment el cim, des del que hom gaudeix d'unes vistes realment privilegiades sobre les valls circumdants del Goierri i Tolosaldea i les extenses i immediates campes d'Aralar. Hom entén que Mari tinga, en aquest pic, una de les seues morades predilectes; conéixer també la resta dels cims que senyoreja, em queda pendent per a una altra ocasió.