Pionera

La malva reial no és una planta rara a les nostres terres, a les que va arribar fa segles, procedent del sud-est asiàtic, probablement a causa de les seues virtuts medicinals i el seu interès ornamental; interès que ha estat la causa que, almenys pel moment, haja optat per indultar l'exemplar que ha decidit acompanyar, en una ubicació pròxima i igualment inoportuna, a la intrèpida tapenera que fa dos anys va decidir instal·lar-se en una paret de casa. Cosa de les formigues, vaig pensar en aquell cas; no ho tinc gens clar en aquesta ocasió, però pot ser que hagen estat els gats, en tornar d'alguna de les seues expedicions habituals per la rodalia, els qui hagen dut la llavor enganxada al pèl. La qüestió és que, encara que siga fora de lloc i almenys mentre dure la seua vistosa floració, la malva reial ha passat a formar part del nostre descuidat i biofílic pati, ja veurem per quant de temps: ser pioner sempre té els seus riscos, sobretot quan les formiguetes, o els gatets, no deixen caure les llavors allà on toca...

A tall d'aclariment: la malva reial és coneguda també com a malva-rosa, per la qual cosa hi ha qui la vincula a la coneguda platja valenciana. La realitat, però, és que platja i barri deuen el seu nom a un gerani (Pelagonium capitatum) també anomenat així, i al botànic --francès establit a València-- Jean Felix Robillard, que el 1856 hi va implantar en la zona el cultiu d'aquesta espècie per a obtenir-ne l'oli essencial per al seu ús en perfumeria; ací podeu veure, per si interessa, alguns detalls d'aquesta curiosa història d'un (altre) autèntic pioner.

Al pas

Habitualment, quan trie una muntanya per a caminar-la el cap de setmana, ho solc fer perquè hi espere trobar o retrobar alguna cosa --animal, vegetal o paisatge, quasi sempre-- que, per la raó que siga, m'interessa o m'abelleix. Altres vegades, en canvi, d'allò que es tracta és simplement de caminar, perquè ja ho he dit altres vegades: poques coses em descansen més el cap que cansar les cames, i ara com ara tinc una necessitat notable de totes dues coses. Però fins i tot llavors, quan es tracta només de caminar, quasi sempre per serres properes, conegudes i mil voltes recorregudes, sempre hi ha alguna cosa imprevista --paisatge, planta o animal-- que ens eix al pas sense buscar-ho; i no va malament, perquè el simple fet de reparar-ne sol ser senyal de que les boires del cap han començat, també aquesta volta, a esbandir-se. Ni que siga només una mica.

Mariola, la Font Roja o Benicadell --muntanyes "de proximitat", totes elles-- solen ser destinacions preferents quan es tracta d'aclarir-me el cap. Hui, finalment, m'he decidit pel Carrascar, i no puc dir que, pel que fa a aclarides i desemboiraments, m'haja anat malament; demà veurem, en tot cas... Les fotos, d'algunes de les coses que, ja de tornada, han anat eixint al pas: l'espectacular florida del timó de roca amarg, un curiós neuròpter que a falta d'opinió millor fundada determine com a Libelloides cunii, sempre interessant de veure, i una titeta d'estiu que m'ha acompanyat durant una bona estona pel camí. 

Modus operandi (relats conjunts)

Berthold Woltze (1874), El cavaller irritant

Estem convençuts que ha agafat aquest tren; vigileu, sigueu prudents si la localitzeu i, sobretot, no vos deixeu enganyar pel seu aspecte fràgil i desvalgut, és l'esquer que fa servir per a atreure a les seues víctimes: pel que sabem, sol triar algun milhomes neci i petulant amb ínfules de seductor, convençut de que qui sembla ser una viuda jove, afligida i adinerada sucumbirà fàcilment als seus suposats encants. Quan el pobre insensat descobreix la veritat, ja és massa tard: fins ara hem recuperat quatre cadàvers amb aquest mateix perfil en diferents estacions d'aquesta mateixa línia. El que ens desconcerta, però, és per quina raó comet els seus assassinats. És evident que no ho fa pels diners, perquè totes les víctimes han aparegut amb tots els seus efectes personals; però sobretot, ens confon la nota manuscrita que ha deixat sobre els morts en tots els casos: "Ho sent, aquest tampoc no era Samuel Ratchett; potser a la pròxima..."



La meua proposta per als relats conjunts de maig, una volta més amb petit homenatge inclòs... El quadre, per cert, m'encanta.

La filla del Montgó

El card sant o herba santa del Montgó (Carduncellus dianius), del qual parlava un poc de passada en l'entrada anterior sobre la Granadella, és una de les espècies que els botànics solem invocar per il·lustrar les relacions biogeogràfiques entre el País Valencià i les Illes Balears: tal i com succeeix amb altres plantes remarcables com Silene hifacensis, Asperula paui o Diplotaxis ibicensis, Carduncellus dianius és una espècie endèmica les úniques poblacions mundials de la qual es troben en les costes d'Eivissa i en l'Illot de S'Espartar, i en els penya-segats i muntanyes litorals de la comarca valenciana de la Marina Alta. Hi ha, però, molts altres casos de plantes la distribució de les quals posa de manifest la vinculació entre la flora baleàrica i la de l'est de la Península Ibèrica. Valguen com a exemples Thymus richardii, present --a través de diverses subespècies-- en la Serra de la Safor, Eivissa i Mallorca; Genista lucida, que creix a Mallorca i a la Marina; o les violetes de penyal, representades a les Illes i al País Valencià per dues espècies distintes (Hippocrepis balearica i H. valentina) però íntimament relacionades.

Habitualment, a l'hora d'explicar les evidents relacions florístiques entre la Península i les Illes Balears, hom sol recórrer a un esdeveniment geològic que, fa al voltant de sis milions d'anys, va afectar de forma dràstica a la conca Mediterrània: a finals del Miocè, en el període conegut pels geòlegs com a Messinià, un alçament tectònic va interrompre el flux d'aigua procedent de l'Atlàntic a través de l'Estret de Gibraltar, tot provocant la dessecació d'extenses àrees del mar Mediterrani i un increment extrem de la salinitat en les petites conques --corresponents a les parts més profundes de l'antiga mar-- que van romandre inundades. Òbviament, la crisi messiniana va afectar de forma directa a la fauna marina i va tindre com a resultat l'extinció de nombroses espècies; però també va alterar profundament la geografia de les terres circumdants, de forma que moltes illes, com ara les Balears, van quedar connectades entre elles i al continent, deixant el pas lliure per a plantes i animals que, fins llavors, no havien pogut superar els braços de mar que els separaven. Finalment, fa uns cinc milions d'anys, l'Estret de Gibraltar va tornar a obrir-se i les aigües de l'Atlàntic --segons les últimes investigacions, de forma molt més abrupta del que es pensava-- van tornar a omplir ràpidament la conca, donant-li un aspecte molt similar a l'actual.

Europa occidental i el nord d'Àfrica en el Messinià (de Wikimedia)

Les Balears formen part del mateix plegament bètic que s'estén, cap al sud-oest, per les serres del migjorn valencià fins a Andalusia i el propi Estret. És lògic pensar, doncs, que les evidents afinitats biogeogràfiques entre les Illes i la Península guarden relació amb aquell moment, relativament recent en termes geològics, en què les plantes i els animals, desaparegudes les barreres marines que fins llavors els ho havien impedit, podien desplaçar-se al llarg de l'extensa serralada que, en aquell moment, anava des de Menorca fins a Gibraltar i encara més enllà fins a les muntanyes nord-africanes del Rif i l'Atles. Ja sabeu, però, que les coses en la Natura quasi mai són tan senzilles, i la hipòtesi messiniana, que probablement és vàlida per a molts altres casos, no sembla explicar el de Carduncellus dianus: els treballs més recents sobre la variabilitat genètica de les diferents poblacions de l'espècie apunten a que aquesta va colonitzar les Pitiüses en un moment molt més recent, probablement al llarg del Quaternari i aprofitant algun moment en què el descens del nivell del mar (a causa de les glaciacions) facilitara la dispersió de les llavors, segurament gràcies als ocells. Segons aquests estudis, C. dianius s'hauria originat al Montgó, localitat que conserva la major diversitat genètica i des d'on s'hauria anat estenent cap als territoris pròxims; la colonització de les Pitiüses, d'acord amb aquestes dades, hauria començat per l'Illot de S'Espartar, del qual i al seu torn procedirien la resta de les poblacions eivissenques actualment existents, i que a la vista de les diferències que mostren entre elles, han d'haver estat fundades per un o com a molt per uns pocs individus cada cop.

Tot plegat, ho reconec, no deixen de ser coses de biòlegs i les seues extranyes (pre)ocupacions; però no puc evitar mostrar la meua fascinació per la capacitat de la ciència per explorar i revelar històries, com aquesta, que no solament ens permeten conèixer millor com s'han produït determinats processos o fenòmens, sinó que poden arribar a ser fonamentals quan es tracta de protegir espècies tan singulars i excepcionals com la nostra herba santa, filla dilecta i flor emblemàtica, deia el mestre Pellicer, de la muntanya, també única, del Montgó.

Verd naixent

Només han passat nou mesos, i els rastres del pas del foc són encara massa evidents, especialment en els indrets més pedregosos i empinats o allí on els costers, aparentment descarnats, contrasten amb els retalls de vegetació que van escapar de l'incendi. Però fins i tot en aquests llocs, una mirada més pròxima i atenta descobreix, pertot arreu, els senyals esperançadors d'una recuperació que a penes acaba de començar però que, afavorida per les pluges dels últims mesos, s'escampa amb força per tota la muntanya, i que es mostra en el rebrot tenaç de la bosquina o en els pradells, ara florits, en els què sovintegen espècies endèmiques com l'excepcional herba santa o la singular corretjola blava. Caldrà temps, encara, per a que cresquen tots els rebrots i germinen totes les llavors; caldrà, quan siga oportú i necessari, posar en joc coneixements, mitjans i voluntats per evitar errades passades i contribuir, en la mesura que estiga en les nostres mans, a que el resultat siga el més divers, sòlid i durador possible. Però el camí ja ha començat, i el verd que ara renaix tornarà a dominar, una volta més, el bellíssim paisatge de la Granadella; tan de bo que siguem capaços de fer que siga per molt de temps.

Magnífica passejada, ahir, per les serres de Xàbia amb els companys de l'IROX (gràcies!), amb sensacions contradictòries: fa mal, encara, sentir la petjada del foc recent en una terra que m'estime especialment, però no deixarà mai de sorprendre'm la tenacitat de la vegetació mediterrània i la seua capacitat per a recuperar-se després de les pertorbacions, fins i tot en les situacions més extremes. Ja ho he dit, més amunt: farà falta temps, i segons on no poca faena, però el camí està començat. El verd tornarà a vèncer...

Mu kuriozo

Alguns, s'ha de reconèixer, s'ho han pres --com jo mateix, quan vaig veure fa uns dies la notícia-- més aviat com una anècdota més o menys pintoresca. Però ves per on que també hi ha qui, com l'inefable Pérez Reverte, ha expressat la seua santa indignació perquè home, això d'inventar-se llengües està bé quan es tracta de banalitzar i esquarterar dialectos aldeanos com el català; però que un idioma tan grandiós i universal com el castellà haja de rebaixar-se a aquestes coses, per més anecdòtiques i pintoresques que siguen, és simplement intolerable. És cert, i no convé obviar-ho, que el fet que l'autor de la traducció siga afí al SAT i a Podemos --mu kuriozo, això també-- és un factor a tindre en compte a l'hora de valorar algunes de les irades reaccions que ha provocat la publicació. A mi, personalment, em sembla irrellevant la suposada filiació ideològica de qui defensa certs arguments ("el andaluz es un sistema lingüístico con identidad propia, eso es innegable, y se puede catalogar como lengua, como dialecto o como habla. Y esa catalogación se hace desde un punto de vista ideológico. Hay academicistas que niegan la existencia del andaluz. Es más bien una cuestión política") que malauradament em resulten massa familiars, i que trobe igual d'aberrants i d'acientífics vinguen de la dreta o de l'esquerra i s'apliquen a la llengua que s'apliquen. Però no negaré que el fet que, ni que siga per una volta, hagen de ser ells els qui breguen amb la seua pròpia versió del blavero-gonellisme que amb tanta insistència atien --per acció i per omissió-- a casa nostra, no deixa de fer-me molta gràcia; una pechá, vaja.


Demane disculpes si en el títol he comés alguna errada ortogràfica (els meus coneixements sobre l'andalú són molt limitats, i a més no sembla fàcil: "Una beh, kuando yo tenía zeih z'añiyoh, bi un dibuho mahnífiko en un libro...") i vull deixar clar que no tinc cap prejudici a priori sobre l'estratègia que el "nacionalismo andaluz" trobe més escaient per a defensar els seus objectius, tan legítims com qualssevol altres, i per tractar de dignificar una parla que, com passa també en altres llengües, ha estat sovint injustament considerada com a pròpia de gent inculta i ignorant. Però que voleu que vos diga, hi ha coses que, ni que siga per una mínima coherència, no puc justificar de cap manera... Bon cap de setmana!

Collint paraules

Si visiteu de tant en tant aquestes planes, ja haureu reparat no solament en la meua fervent admiració per la ingent obra lingüística de Coromines (de la desaparició del qual, per cert, es compleixen enguany dues dècades), sinó també en la meua reconeguda afició per les paraules en general i els noms de lloc en particular, i per saber més sobre la seua història i el seu significat; afició de profà, en tot cas, atès el meu profund desconeixement sobre aquest camp, però que em duu amb freqüència a consultar els treballs del mestre, en particular el monumental i insubstituïble Onomasticon: no és gens estrany que, en tornar a casa després de caminar per la muntanya i mentre cau la imprescindible i vivificant  cervesa, em dedique a espigolar entre la lletra menuda --massa, per a la meua miopia-- i atapeïda dels seus volums blaus per veure de conèixer, o reconèixer, alguna cosa més sobre els topònims collits al llarg del dia.

Evidentment, i des del punt de vista estrictament lingüístic, poca cosa puc dir sobre les propostes del llibre; però sempre em criden l'atenció les freqüents referències naturalístiques amb que Coromines tracta de sustentar o reforçar algunes de les seues hipòtesis etimològiques. Dues, de fet, en vaig collir aquest diumenge després de passejar pels paisatges sempre estimables de Castell de Castells: la Serra de la Xortà, nom que fa derivar del llati lucertus per ser "terra criadora de llangardaixos", i el Pla d'Aialt, que després d'una extensa i documentada exposició, vincula al suposat nom prellatí (aial-) de l'argelaga, i que justifica per aplicar-se també el topònim a un barranc i una cova: "els argelagars són característics dels barrancs, i és comú tapar l'entrada de les coves amb un gran matoll d'argelagues". No gosaria assegurar que la Xortà és, o va ser, més criadora de fardatxos que les serres veïnes, o si en algun moment els argelagars d'Aialt --pla, barranc o cova-- van assolir una magnitud i singularitat tal que arribaren a donar-li nom; però que a la serra hi ha fardatxos i al pla argelagues és, ara com ara, una realitat inqüestionable.

Amb tot, la collita que m'ha resultat més curiosa de l'habitual revisió post-caminada de l'Onomasticon ha estat el nom dels Atansos, amb què també són coneguts els anomenats Arcs de la Xortà o de Castell de Castells: la vinculació amb el verb atansar sembla evident, però tot i haver pensat alguna que altra vegada en el cas, mai no havia trobat cap explicació raonable a aquesta relació: per què, o per a què, havia d'atansar-se algú a aquests arcs? El cas és que, si bé aquest topònim no es recull ni al mateix Onomasticon ni al Corpus Toponímic Valencià, si que apareix la forma atans, per a la qual Coromines ofereix la següent explicació: "Nom de paratges muntanyencs, repetit en bastants termes valencians, per a parets de roca o balmes, on s'arrima o atansa el bestiar, per defensar-se del temps inclement". Si no vaig errat, doncs, atans o atansos seria una altra forma d'anomenar els omnipresents corrals, tan freqüents en aquestes valls de la Marina i el Comtat, bastits --sovint amb un tancament de pedra en sec-- a recer d'un abric o balma, que servien com a aixopluc temporal del ramat, i que de fet sovintegen a la rodalia dels Arcs. I sí, plantetes també hi havia; però eixa collita la deixe per a un altre dia.

Terra d'aigua

"La sensación que produce el confuso paisaje en el que se alternan las superficies acuáticas con las de lodos y tierra más o menos firme --a veces se trata de barros movedizos--, es la de un mundo inconcluso (lo es: la naturaleza prosigue lenta el proceso de colmatación, el barro forma parte de la laguna al tiempo que la engulle: es, a la vez, nacimiento y agonía), tramposa foto fija del instante en que Dios empezó a separar las aguas de la tierra, geografía sin definir, que sigue haciéndose, detenida en la mañana del tercer dia de la creación, si hacerse fuera algo distinto que destruirse: el mismo mecanismo que hizo nacer el pantano le procura su desaparición. Lo que lo engendra lo condena a borrarse."

Rafael Chirbes, "En la orilla"

Vam parlar --és inevitable quan passeges la Marjal amb algú que la coneix bé i se l'estima-- de tot el que s'ha fet malament, del que podria haver-se fet millor, i de tot el que queda encara per fer; del que podria haver estat, del que és encara, malgrat tot, i del que voldríem que fóra. I parlàrem, també, de Chirbes, que la fa escenari d'una història de vida i mort, de rendicions i resistències que, potser, no és tan diferent de la del propi aiguamoll: "Llamamos naturaleza a formas de artificio que precedieron a las nuestras, no nos paramos a distinguir que los paisajes no son eternos, han estado, y están --como nosotros-- condenados a dejar de ser, no siempre más despacio que nosotros mismos".

Podria haver escrit alguna cosa més sobre aquesta terra d'aigua i els seus paisatges extraordinaris que he recorregut moltes vegades, i sobre una visita curta però magnífica i amb la millor companyia possible. Però la veritat és que, d'ençà que hi vam ser dilluns passat a Pego, he estat esperant el moment de tornar a agafar "En la orilla", així que ja escriuré, si de cas, en altre moment; si l'heu llegida, estic segur que m'enteneu... Bon cap de setmana!

El guardià (relats conjunts)

Direcció General de Màgia Viària i Peatges Sobrenaturals
Departament de Ponts, Passarel·les i Viaductes

Distingit Senyor

Abans que res, vull reiterar-vos el meu sincer agraïment a la confiança mostrada cap a la meua humil persona quan em vareu fer l'immens honor de proposar-me a la Direcció General per a ocupar un lloc de tanta responsabilitat com el de mag guardià del Pont de George Washington. No cal que vos diga que canviar la tranquil·la rutina de les remotes muntanyes d'Escòcia per la voràgine d'una gran ciutat com aquesta va representar un gran repte personal i professional que, tot i això, vaig afrontar de forma conscient i entusiasta amb el convenciment que la meua sòlida formació i la llarga experiència adquirida em permetrien atendre dignament, com crec que així ha estat, les obligacions del càrrec que he ocupat aquests últims anys.

Arribats a aquest punt, però, he de reconèixer que les circumstàncies m'han superat per complet i que, a hores d'ara, em trobe totalment desbordat per la situació. I no és tracta, només, d'haver de repetir "Si el pont vols travessar..." desenes de milers de vegades al dia; heu de considerar, a més a més, que molts dels viatgers que fan ús del pont ho fan de forma habitual, la qual cosa m'obliga --la meua ètica professional m'impediria procedir d'altra manera-- a haver de preparar contínuament noves preguntes que eviten que la meua tasca acabe reduïda a un simple tràmit formal, buit de contingut i totalment irrellevant a efectes pràctics: a hores d'ara, tothom a Nova York i Nova Jersey sap que la capital d'Assíria era Assur. Massa càrrega, tot plegat, per a les meues ja escasses forces.

Guardar aquest gran pont ha estat un orgull pel qual sempre estaré en deute amb Vos. Però els anys no passen de bades, i després de meditar-ho llargament i amb gran pesar per la meua part, no tinc més remei que presentar-vos la meua dimissió irrevocable, alhora que vos pregue respectuosament que adopteu les disposicions oportunes per reintegrar-me al lloc que ocupava junt al meu estimat Pont de la Mort, on crec que encara puc prestar-vos un servei útil enviant cavallers a l'Abisme del Perill Etern, però a un ritme molt més ajustat a les meues capacitats actuals i en un entorn que, si bé no té els avantatges innegables del món urbà, estic segur que m'oferirà molta més qualitat de vida, menys estrès i un temps lliure al què durant aquests últims anys he hagut de renunciar, i que espere poder dedicar de nou a la meua gran afició: estudiar les diferències entre les oronetes africanes i les europees.



La meua proposta per als relats conjunts d'abril. Si, m'agraden els Monty Python. I ja sabeu que el Sant Graal sempre està a l'altra banda del pont...

En roca viva

"En el mesmo termino de Ayora se descubre vna grande montaña, que diuide el Reyno de Valencia del de Castilla, por la parte de Alpera y Almança. Es redonda por abaxo ; y por arriba remata en figura de vna tajada de melon, abierta azia leuante ; y de tal forma, que parece hecha a manos. No tiene otra subida que una sola, por la parte de Ayora; y esta es muy dificil, y que dos hombres podrian defender su entrada: porque por vn camino angosto, que abrieron con picos, se camina hasta vn portillo, hecho también en la mesma peña, como puerta de fortaleza, y por el se entra a lo alto del monte, en cuya cumbre se estiende vna grande llanura de vn quarto de legua, com pocos arboles y matas; y toda ella con muchisimos vestigios de casas, y de que en los siglos passados hauia alli grande y inexpugnable poblacion."

Gaspar Escolano, Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia, Volum 2 (1611)

Em fa l'efecte que si Escolano (o Cavanilles, que també hi va ser poc més d'un segle després) haguera de tornar a escriure ara mateix sobre l'extraordinari Castellar de Meca, no canviaria gran cosa de la seua descripció: el "camino angosto que abrieron con picos" --el Camino Hondo, li diuen a la zona-- que permetia als carros salvar el pendent i superar les cingleres que el defensen; la espectacularitat de les desenes d'aljubs, excavats també en la roca, alguns d'ells de dimensions monumentals; les singulars i característiques carrilades que llauren les penyes i recorren el paratge, o les restes de la "fuerte Torre de estraña hechura, que ella mesma pregona hauer sido fabrica de Romanos" que guardava l'accés al recinte pel llevant. Fins i tot, i deixant només de banda les encara escasses excavacions que han permès datar el jaciment com a ibèric --amb presència humana constatada, però, entre l'Edat del Bronze i l'Edat Mitjana-- crec que manté la seua vigència el lament de l'erudit sobre la falta d'informació sobre un indret tan singular: "Con ser tan memorable el sitio, y tal la antiguedad de este monte y poblacion, no hay historia Española que nos de cuenta, ni aun de su nombre". Hui, com en els dies d'Escolano i Cavanilles, hi ha molt a veure en el sorprenent i extraordinari Castellar; però és inevitable pensar, també, en tot allò que sense dubte encara amaga.

 

Feia molt de temps que no pujava al Puntal de Meca per recórrer les restes, excavades en roca viva, del que sense dubte és un dels jaciments arqueològics més sorprenents de tot el País, visita obligada si és que encara no el coneixeu. Pareu atenció, en tot cas, a l'accés senyalitzat (l'àrea arqueològica es troba dins una finca privada, a la qual només es pot accedir els diumenges; podeu trobar més informació en aquesta web) i no descuideu, tampoc, les vistes excepcionals que s'albiren des de la meseta que corona el tossal ni els valors ambientals que també alberga la zona, des de la molt remarcable representació de rapinyaires --a nosaltres ens va sorprendre la presència inusual d'una parella de voltors negres-- i d'aus pròpies dels conreus cerealistes, fins els extraordinaris bosquets de savines negrals que cobreixen els vessants de l'immediata Sierra del Mugron, del qual Meca representa l'estrep nord-occidental. 

Imatge de Google Earth en la que s'aprecia el camí excavat en la roca que accedeix al jaciment i que salva un desnivell de més de cent metres entre la base i el cim del tossal..