La petita obrera (relats conjunts)

L'advertiment, a penes un xiuxiueig, va anar corrent per tota la secció: "alerta, que torna el malànima de Llopis!". Llopis l'encarregat, Llopis el traïdor, el gos servil dels amos, tornava una altra volta per comprovar que cap de les obreres no hagués abaixat el ritme febril de treball que, a desgrat de les jornades interminables i les condicions inhumanes de la fàbrica, imposava amb ma de ferro i sense cap consideració. Júlia, a penes una xiqueta, va fer un esforç per desentumir-se els dits, i amb els ulls fixes sobre la peça que anava creixent, va accelerar el ritme amb la vana esperança de passar desapercebuda. Mes que por, aquell home li produïa una aversió immensa, profunda, irracional: cada volta que li passava a prop, notava com els seus ulls es fixaven el seu petit cos i un calfred la recorria de dalt a baix. Fidel al seu ritual, Shamim l'encarregat se li va acostar per darrere: "vas molt lenta, Hasina, i ja saps que això no m'agrada, ni als amos tampoc. I és una llàstima, perquè si tu volgueres tot podria ser més fàcil, per a tu i per als teus..." En sentir el seu alè repugnant a tocar del bescoll, Hasina es va estremir de fàstic, però no va alçar el cap ni va moure els ulls de la tela; va respirar profundament, es va mossegar els llavis i va pensar en sa mare i els seus germans, que l'esperaven en la barraca miserable que ocupaven d'ençà que la fam els va dur a deixar el poble i buscar en Dhaka i les seues fàbriques una vida millor. Irritat pel desdeny de la jove però sense gosar dir res més, Shamim Llopis va fer un renec de menyspreu i va anar a buscar una altra presa més propícia; en sentir com s'allunyava, Hasina Júlia va respirar alleujada: unes hores més --quantes? quinze? vint?-- i podria dur a la seua família un grapat de monedes amb les què comprar alguna cosa per menjar.




La meua proposta per als relats conjunts de març. Amb referències --homenatges, es diu?-- a dos llibres que, per raons diferents, em van colpir profundament quan els vaig llegir. Potser per a nosaltres només són història; però hi ha encara al món moltes, massa petites obreres. I tots en som un poc còmplices.

En groc

A falta de nom popular --no els en conec cap, almenys en aquestes comarques, però sembla que alguns parents pirinencs d'aspecte similar s'anomenen xarvions-- solem referir-nos-en com gàgea, que és el nom llati del gènere al qual pertanyen. I em fa l'efecte que, malgrat el groc brillant de les seues petites flors i la relativa abundància amb que poden aparèixer en certs indrets i en anys propicis, es tracta d'unes plantes que tendeixen a passar pràcticament desapercebudes a ulls de curiosos i caminants. La qual cosa no lleva que es tracte d'un grup certament interessant, divers i complex, present en major o menor mesura en pràcticament tot el país i en el què la distinció entre els diferents tàxons --i fins i tot l'epítet específic que caldria aplicar a cadascun d'ells-- no és gens senzilla i està encara subjecta a dubtes i interpretacions per part dels especialistes: les pròpies característiques biològiques del grup, en el qual la reproducció vegetativa és sovint predominant, i la notable similitud morfològica entre moltes de les formes que el componen (allò que els botànics diuen «falta de caràcters diagnòstics») fan que el seu tractament taxonòmic resulte especialment problemàtic.

He de dir, en tot cas, que no era la meua intenció perdre'm en disquisicions botàniques o taxonòmiques sobre aquestes petites però atractives plantes, sinó simplement cridar l'atenció sobre un fet del qual ja he parlat ací mateix en altres ocasions, i en el que estic segur que ja haureu reparat si sou caminants habituals per camps i muntanyes: aquestes setmanes que marquen la transició entre l'hivern i la primavera són, també, el moment en què moltes de les nostres plantes bulboses comencen la seua fugaç però bellíssima floració. I tot i que sovint siguen eclipsades per altres espècies més aparents i vistoses --els esplèndids narcisos, però també les abelleres o fins i tot els omnipresents barralets, posem per cas-- paga la pena prestar també un poc d'atenció a les gàgees, i a moltes altres plantes que les acompanyen en pradells i matossars i que, a força d'humils i discretes, solen passar-nos tan desapercebudes que no tenen ni nom popular; o jo no els en conec, vaja.

Bé, no era la meua intenció, però arribats a aquest punt i encara que només siga per si algú té curiositat: ara com ara, m'incline per pensar que a les muntanyes que recórrec habitualment hi ha representades almenys tres espècies diferents de Gagea, potser quatre, per bé que el percentatge d'exemplars que no he pogut encabir satisfactòriament en alguna d'elles és significativament elevat. G. durieui (G. foliosa subsp durieui) i G. wilczekii (a la que alguns autors anomenen G. algeriense i que segurament inclou també la recentment descrita G. subtrigona) semblen ser les més habituals; les fulles basals –estretes i semicilíndriques en el cas de la primera, més aviat triangulars i quillades en el de la segona-- poden ser un bon caràcter per diferenciar-les. Alguns exemplars, que atribuisc a G. lacaitae, tenen fulles basals més amples i planes, mentre que G. reverchonii, reconeixible pel seu aspecte més blavenc i les tiges anguloses, ha estat citada també en la zona però no recorde haver-la vista mai. Coses de botànics, que voleu que hi faça...

Primavera

Plou, per fi i com cal. És cert que ha calgut canviar un poc els plans per a aquests dies, perquè vulgues o no hi ha coses que són més incòmodes de fer amb aquest temps, i a estones fins i tot ha abellit tornar a tindre la llar encesa. Però tot plegat, mentre bufa amb força el llevant i la veig caure, fina però insistent, sobre les serres i els camps, no puc deixar de pensar que, posats a donar la benvinguda a la primavera que comença, aquesta pluja n'és una bona forma. La millor, potser.

També enguany han manat les circumstàncies i, al remat, he acabat canviant les Falles del Cap i Casal per les tradicionals --i molt més tranquil·les-- fogueres a la comarca. El símbol, en tot cas, és el mateix ací i allà: acomiadar l'hivern fent fum i cendra de tot allò vell, inútil i inservible. O de quasi tot, perquè hi ha uns quant ninots --i "ninotes"-- que hauran d'esperar encara que arribe el seu torn; però maig està ahi mateix...

De tornada

 

De l’estiu les primeres alenades
te duen sota el cel de nostra terra,
i enjogassada sempre i falaguera
enjoies nostres tèbies matinades.

Joan Maragall, "A l'oreneta"

No sabria dir molt bé per què, però són, sense cap mena de dubte, uns dels meus ocells preferits. I diria que enguany han arribat un poc abans que altres vegades: dissabte passat --un altre petit regal, en un dia assenyalat-- vaig escoltar la primera refilant pel pati, i des de llavors, tot i que poques encara, no hem deixat de veure-les sobrevolant --enjogassades, falagueres-- les cases i els carrers del poble. Per cert: observant-les, l'altre dia, mentre passaven veloçment per damunt nostre, em va pegar per pensar que les oronetes (les comunes, com aquestes; però també les cuablanques, a les què amb tota seguretat es referia el poeta, si és que feien nius en el balcó de l'estimada) només són fosques vistes per darrere, o si de cas quan es miren des de lluny. Així que es coneix que, pel que fa als ocells, Bécquer s'hi fixava més bé poc, o bé ho feia sempre des d'una determinada perspectiva o des d'una distància prudencial; segurament, haver de decidir-se entre uns ulls blaus i uns altres negres  ja li donava prou maldecaps com per a reparar en aquestes minúcies.

Les germanes Espín (Josefina "pupila azul" i Julia "ojos negros") en un dibuix del propi Bécquer, de la xarxa. Coses, ai, dels romàntics...

Vint anys

I com que a aquestes alçades tot --o quasi tot-- ha estat ja dit, desescric tot el que he escrit i em quede amb allò essencial: com cada deu de març, d'ençà que fa vint anys l'Ovidi va agafar vacances, em posaré un conyac --el vi i la cassalla, per a un altre moment-- i escoltaré, agraït, la seua veu, tan necessària ara com sempre. I a seguir fent camí, que el pa sencer està a tocar i no podem badar...

M'ha fet molt de goig veure --hui sobretot, però també aquests darrers dies i setmanes-- com el nom de l'Ovidi ha sonat pertot arreu, a la xarxa i a molts mitjans de comunicació; fins i tot aquest matí n'han parlat, a RNE, d'ell i de l'"Homenatge a T" dels amics de la Dependent, la qual cosa m'ha semblat --ho reconec-- un poc sorprenent. Quant a aquells, llepadors pacients, que seguint les directrius dels amos s'han estimat més silenciar-ho o ignorar-ho, ja s'ho faran: boig el que calla / o a l'ull té palla.

OMG (relats conjunts)

Però l'endemà, quan Jaume es va despertar, va veure que els fesols que sa mare havia llançat per la finestra havien germinat durant la nit, i d'ells havia crescut una torre immensa de ciment, vidre i acer que s'enfilava cap al cel i el cim de la qual es perdia de vista entre els núvols. "L'home tenia raó, els fesols són màgics!", va exclamar, "però no em va dir que també eren transgènics".

La meua contribució per als Relats conjunts de febrer. Per cert, no puc estar-me de recordar que, quan es va inaugurar el Burj Khalifa el 2010, es deia que l'edifici --com molts altres gratacels de Dubai-- no disposava de connexió al clavegueram, i que les tones d'aigües residuals que s'hi produïen diàriament havien de ser traslladades en camions cisterna a una planta de tractament situada a uns vint-i-cinc quilòmetres de la ciutat. Les imatges amb cues interminables de "poop trucks" esperant el seu torn per descarregar en l'estació depuradora es van fer virals, i fins i tot es va dubtar de la seua veracitat. Sembla, però, que les imatges eren autèntiques, i tot i que no ho he pogut confirmar, el govern de Dubai insisteix que a hores d'ara la situació ja ha estat corregida i que tots els edificis de la ciutat estan adequadament connectats a la xarxa d'aigües residuals. Tot el qual, ara que ho pense, potser també hauria donat per a un relat; de por, evidentment...

Tràfecs

Aquesta vegada ha estat sobretot perquè ha hagut molta faena, en la faena, aquestes últimes setmanes. Però també han ajudat alguns quefers familiars sobrevinguts, un pessiguet d'ocupacions cíviques, i un constipat inoportú i persistent --com feia anys, que diuen-- que, a la seua manera, ha contribuït a fer-ho tot un poc més complicat. El resultat, habitual en aquests casos, salta a la vista: poc temps --i poc cervell-- per a pensar en el blog. A poc a poc, però, sembla que va amainant, així que a veure si a partir d'ara el temps i el cervell donen un poc més de si, i puc anar recuperant una certa seguida amb les atencions que requereixen aquestes planes i aquells que teniu l'amabilitat de visitar-les. He de dir, però, que tot i la inquietud que sempre em provoca l'abandonament temporal de les meues ocupacions blogaires, aquesta vegada he volgut mirar-m'ho per la part positiva: la faena compromesa ha estat entregada en temps i forma (ja veurem, tot plegat, si qui ha de decidir decideix que l'esforç servisca per a alguna cosa); els quefers van moderant-se, el constipat comença a donar signes incipients de retirada i, gràcies a qui sempre hi és quan més falta fa, fins i tot he pogut espigolar un poc de temps per estar present, aquest cap de setmana, a la Casa Penya de Sagunt, on s'ha reflexionat –molt i bé-- sobre custòdia del territori. Però posats a ser positiu, potser el millor d'aquests atrafegaments ha estat que, entre unes coses i altres, a penes he pogut prestar atenció als últims i notables despropòsits, ridículs i indecències de la banda d'indesitjables que encara ens governen, i dels quals ja s'ha dit pràcticament tot a aquestes altures; almenys, una part de la mala llet me l'he poguda estalviar. I al remat, a les nostres mans està que aquestes malifetes siguen, literalment i definitivament, les últimes.

 



Floreixen com cada any els ametlers, i hi volem veure, en la seua imatge, un anunci de la primavera que s'acosta. Però convé no oblidar que els ametlers floreixen, sempre, en hivern; i que, a desgrat de desitjos i aparences, millor fixar-s'hi en signes més discrets --com ara els brots de les figueres, posem per cas-- per saber quan ha arribat realment la primavera...