Per a molts dels qui tresquem habitualment per les sendes d'aquesta terra de castells, la presència d'una d'aquestes fortificacions representa un atractiu afegit que fa més interessant i desitjable una caminada --o que, fins i tot i molt sovint, és suficient per si mateixa per a justificar-la. Imagineu, doncs, com de desitjable i interessant pot arribar a ser la possibilitat de
caçar, en un sol itinerari, fins a tres castells, tots ells remarcables per una raó o per una altra: el de
Perputxent, a la rodalia de l'Orxa, potser el més conegut i el que millor conserva, malgrat tot, les restes de la seua antiga esplendor; el de
Rugat, a la vessant oposada de les muntanyes que separen el Comtat de la Vall d'Albaida, inevitablement lligat al
feyt que descriu en la seua crònica el Rei Conqueridor (l'emboscada que li va parar el cabdill andalusí
Al-Azraq, i que va estar a punt de costar-li la vida: "
e ell donans celada ab ·VII· celades de moros, e ab gran brugit de corns e danafils, e balesters quey hauia molts, e ab dargues. E si no fos que nostre Senyor nos ajuda dell, haguera nos mort e cunfundut"). I, finalment, el petit
Castellet de la Barcella o la Mola, d'estratègica situació al capdamunt de les llomes que prolonguen per llevant l'impressionant escarpament de
Benicadell, però molt menys conegut, per la falta de rastres històrics i documentals, que els anteriors.
Tot i haver estat ja --més d'una vegada-- en totes tres fortificacions, m'atreia l'opció d'enllaçar-les en una mateixa caminada, evocant el rastre dels camperols andalusins que, fa set segles i mig, resistien en aquests mateixos costers front a l'avanç imparable dels feudals; caminada, en tot cas, que tret de la distància remarcable i dels desnivells que cal superar a costat i costat de la serralada, no presenta cap dificultat significativa amb un poc d'hàbit de muntanya. Jo la vaig començar a peus de la fortalesa de Perputxent, sempre formidable, seguint per la via verda el curs del riu d'Alcoi en direcció a l'Estret de l'Infern; prompte, però, a l'esquerra de la marxa i poc després de la font de Boteros, apareix l'antiga pista forestal, a hores d'ara molt malmesa, que remunta el Barranc del Moro per l'Assagador de la Cova. El Coll de Martinent, al final de la llarga pujada, aboca ja a les terres de la Vall d'Albaida; des d'ací, per senders de bon caminar que voregen les ombries de la Penya de l'Hedra, cobertes de marfulls i arbocers, és senzill arribar fins al castell de Rugat, al cim d'un turonet que presideix les terres de l'antiga Baronia. Tancar el recorregut exigeix tornar a guanyar altura, encara cap a ponent i sempre per bon camí, cap a les singulars Penyes Llúcies, i des d'elles, deixant de costat la Casa Barranca, acabar finalment guanyant el cordal de la serra, just font al tossal cònic que dóna nom, per la seua forma peculiar, al Castellet de la Barcella. Finalment, i des de la base del tossal, una altra senda ben traçada però de pendent viu, descendeix pels barrancs del Romer i el Salt fins a la mateixa via verda des de la qual ha començat la caminada.
Tot plegat, vora set hores de marxa agradable però exigent per uns paisatges que, fins i tot sense comptar amb els castells, paga la pena conèixer; unes quantes plantes remarcables al llarg del camí (algunes orquídies, com la preciosa
abellera vermella, però també el sempre interessant
garrofer de moro, del qual vaig arribar a comptar fins a cinc poblacions, i no solament en els castells), i una idea, en la què hauré de pensar un poc més, sobre la possible ubicació de la perduda talaia d'Almaraién (o Almartinyen), citada en les fonts medievals cristianes per la seua ubicació disputada entre Perputxent i Rugat, i que s'ha fet coincidir amb el Castell de la Barcella: massa paregut toponímic amb el coll (quasi) homònim de Martinent, al capdamunt del qual, segons he vist després als mapes, hi ha a més un
collado i un barranc del Fort que potser indicarien alguna antiga fortificació. Una bona raó, en tot cas, per a tornar prompte a caminar per aquestes serres: veure de sumar un altre castell a la
caça.
.
