Pardalejant

D’ençà que vaig escriure per primera volta sobre els teuladins de casa, el paper del pati com a dormidor ha patit nombrosos daltabaixos sense cap raó aparent. Simplement, de tant en tant se’n van a un altre lloc, i després d’algun temps tornen sense que haja estat capaç de relacionar anades i vingudes amb cap causa. De fet, en algunes ocasions el seu retorn m’ha resultat fins i tot un poc sorprenent: aquest últim hivern, després d’haver estat absents bastants setmanes, van decidir tornar justament quan acabàvem de podar la major part dels nostres arbres; no ho tenien fàcil, cada capvespre, per encabir-se entre les minvades branques del garrofer... Aquests dies, un bon grup dels nostres animats veïns (potser menys nombrós que en altres ocasions, però no podria assegurar-ho) ocupa de nou el pati per fer nit. Però la seua presència es fa notar també, molt més que en altres moments, al llarg del dia, i em sembla que el motiu, en aquest cas, podria ser la facilitat per trobar aigua: a banda dels dos bassiols que hi tenim de seguit, i que lamentablement es cobren alguna víctima ocasional entre els volanders, quan referma la calor els posem alguns plats amb aigua, que han de  compartir amb tórtores i merles però que semblen agradar-los bona cosa per beure i per banyar-se. He de dir que, amb això, em passa igual que amb el menjar: estic plenament convençut que s’ho poden arreglar perfectament sense nosaltres, però no puc negar –la biofília, ja sabeu-- que fa em molt de goig veure’ls. I la veritat és que poder pardalejar sense haver d’eixir de casa, resulta bastant pràctic, que no estan ara mateix les vesprades com per anar a buscar natura massa lluny.

El bany

La pluja, fina però seguida, ha caigut tota la nit, i podria imaginar-me'ls ben xopats després d'hores precàriament arrupits entre les fulles d'algun arbre. Però en deixar de ploure, amb les primeres ullades de sol, els teuladins del veïnat es llancen enjogassats al toll que s'acaba de formar i es banyen amb delit entre esguits i revolades. Molt probablement, pense mentre els mire, l'aigua fangosa els servirà per protegir les seues plomes dels molests paràsits, la qual cosa explicaria aquest comportament que em resulta un poc xocant perquè, després d'una nit sencera sota l'aigua, crec que jo m'haguera estimat més aprofitar el sol per eixugar-me. És evident, però, que ells ho veuen d'altra forma, i m'hi fan pensar, també: poca cosa hauran pogut fer, durant la nit, per evitar mullar-se, però el bany --el lloc i el moment, potser també la companyia-- l'escullen ells. I diria, francament, que es diverteixen. 

Cicles

Van arribar, al principi de la primavera, de sobte i sense previ avís: d'un dia per l'altre, dotzenes de teuladins van començar a ocupar, a la caiguda del sol i amb la notable xilladissa que els sol acompanyar, les branques del lledoner del pati. I, amb idèntica i bulliciosa cerimònia, cada matinada, entre dues claroretes, reprenien la seua animada conversa fins que, a poc a poc, anaven abandonant el seu atapeït dormidor per retornar a les seues ocupacions habituals. Durant mesos, ens vam acostumar a la seua presència diària, fins el punt que la seua esvalotada irrupció vespertina, adaptada en cada moment als canvis horaris de l'estació, marcava també i d'alguna forma el nostre ritme quotidià. Va arribar la tardor, però, i de forma tan intempestiva com van vindre, van deixar un dia de comparèixer en el pati; potser va ser la nuesa incipient del lledoner, que fins llavors els havia aixoplugat, el senyal per a buscar un recer més segur i confortable per a l'hivern que començava a insinuar-se.

Ara, tardor avançada i a desgrat d'alguna visita més o menys ocasional de merles, cua-roges o reiets, el pati sembla haver esdevingut territori quasi exclusiu dels inquiets tallarols o busqueretes, que en Alcoi anomenem xennes i que revolen sense descans entre els arbres atipant-se d'arboços, murtons i olivetes d'ullastre. Alegra escoltar, mentre salten de cimal a cimal, el característic espetec que tenen per cant, però d'ençà que els teuladins marxaren les vesprades a casa, cada cop més curtes, són també molt més silencioses i un poc anodines. Ara com ara, no sabria dir si el seu pas pel pati va ser un episodi merament circumstancial --ben mirat, fa ja anys que hi vivim, i mai fins enguany havíem gaudit de tan animada companyia-- o si per contra, passat l'hivern, potser quan el lledoner torne a vestir-se de fulles, les seues sorolloses bandades s'hi tornaran a llançar, com si es deixaren caure, des dels terrats propers. Es tancaria, així, una mena de cicle dels teuladins, un altre a afegir als ritmes que, cada any, marquen la vida de la vida que viu al pati. I a mi, personalment, m'agradaria que fora així; ignore que pensaran, al respecte, els tallarols.