Víctimes col·laterals (relats conjunts)

Joseph Mallord William Turner (1839). "The Fighting Temeraire tugged to her last berth to be broken up"

--A un castell d’Escòcia? De debò? I que dimonis espereu que faça, jo, fent de fantasma a un castell d’Escòcia? Jo soc (bé, jo vaig ser) un home de mar, a bord d’aquest vaixell vaig conéixer calmes i tempestes i, quan hi vaig morir, ho vaig fer agafat al timó enmig del fragor de la gloriosa batalla... Ah, l’olor de la pólvora dels nostres canyons, el Victory a la nostra proa, tallant com un coltell les línies enemigues, els vaixells francesos i espanyols cremant com teies sota el foc de les nostres bateries... Com podeu proposar-me ara, això? A mi, que he atemorit tripulacions senceres i de qui s'han escrit rondalles i cançons... I que hi pensarà la gent, quan m’hi aparega sobre els merlets amb la meua capa de mariner, amb la pota de pal i bevent rom?

--Ens sap molt greu, company, sabem que potser aquesta no és la millor solució per al teu cas, però no saps l’esforç que el Sindicat està fent per tal de poder-vos reubicar a tots en les poques destinacions per a fantasmes que queden vacants a hores d’ara... A més, entre penjats per motins, mariners morts en batalla i presoners francesos (d’aquests, com bé saps, n’hi havia un bon grapat; sort que tenim un conveni amb l’Òpera de Paris que, malgrat la saturació, se n’ha fet càrrec de tots), la plantilla d’espectres residents del Temeraire estava clarament sobredimensionada. Estem fent tot el que està a les nostres mans per evitar que cap camarada acabe vagant eternament després de l’expedient d’extinció d’ocupació per desballestament. Però francament, el nostre marge d'actuació és molt limitat.

--No, si ja ho entenc, però és que no me’n sé avenir, i tot plegat ho trobe tan injust... Esteu segurs que no hi hauria cap altre vaixell disponible per a un vell espectre honest i treballador com jo? O alguna altra cosa més relacionada amb la mar, no sé, potser un far misteriós en alguna illa remota...

--Uf, de llocs a altres vaixells ja te’n pots oblidar, els fantasmes de pirates els tenen tots copats: com que han esdevingut tan populars, quan hi ha alguna vacant els caps els prioritzen a ells per a cobrir-la. I els fars ara són tots automàtics, com a molt hi va algun tècnic a revisar-los de tant en tant i mantenir un fantasma de forma permanent no resulta gens rentable... Mira, com a molt, podem oferir-te un lloc a alguna corba de carretera, però per a les aparicions hauries de vestir-te de noia, amb perruca rossa inclosa. O, si t’ho estimares més, podem provar també a alguna televisió generalista: amb tantes tertúlies i reality shows com n’hi ha ara mateix, la demanda de fantasmes està pujant molt, i és possible que et puguem trobar alguna cosa. Fins i tot, si anara bé, podries acabar tenint el teu propi programa, com el Toni Cantó...

La meua aportació per als relats conjunts del mes d'octubre, probablement influïda per la proximitat de Tots Sants, i que em serveix a més a més per retornar al blog després d’unes setmanes en les què, de forma no premeditada, l’he tingut bastant abandonat: un poc de crisi creativa si que ha hagut, no ho negaré, tot i que la calor --a la que em tem que ja no podem qualificar com a excepcional-- i un poc més de tràfec a la feina tampoc han ajudat molt. Però sobretot és que, darrerament, m'ha sobrevingut una d’aquelles "ràfegues lectores" que m’agafen de tant en tant, i que com sol ser habitual m’ha mantingut ocupat el cap i les vesprades. Ara toca digerir tot el llegit, que no ha estat poc, i potser escriure també alguna cosa sobre això. De més trellat que aquesta, espere...

Familiaritats

Soc, sobretot, animal de bosc, de roca i de muntanya, i fins i tot quan m’hi aprope a la mar em sent atret especialment per les costes esquerpes de penya-segats, esculls i cales. Però tampoc no rebutge, si és el cas, l’enganyosa placidesa dels litorals baixos de dunes i arenals ni l’exuberància extraordinària i un poc aclaparadora de les marjals i els aiguamolls, i de fet aquesta va ser, aquesta volta, l’opció que finalment vam escollir: els paisatges vagament familiars (tinc l’Albufera ben a prop i molt present) però sempre sorprenents del Delta de l'Ebre, al què feia molt de temps que no m’hi acostava, per a un cap de setmana de trobada, familiar també, d'aquelles que solem fer des de fa temps per donar la benvinguda a la tardor però més àmplia enguany per concurrència. Bona companyia, doncs, per gaudir de les vistes i la llum, dels ocells, dels camins i de l’arròs --al camp i al plat-- en un espai que el riu i el mar fan i desfan (“Parlo del llarg silenci on es fonien / l’aigua dolça del riu, la mar amarga”) i que mereix, per molts motius, el qualificatiu d’excepcional. Però també per constatar que deu ser cert això de que hom no oblida mai com anar en bicicleta; que la vista de la mar, ni que siga només per una estona, ajuda a descansar, com escrivia Thomas Mann, dels laberints interiors i el seu absurd embull. I que la familiaritat, amb els indrets com amb les persones, no hauria de ser motiu per descuidar-les, sinó justament tot el contrari.