Antioasi (relats de la Carme)

A hores d'ara, els científics encara no han trobat una explicació satisfactòria sobre les causes que provoquen aquest estrany fenomen òptic. El cas és que, almenys que se sàpiga, aquest és l'únic exemple conegut al món en el qual un miratge, en lloc de fer creure a l'observador que hi ha un bosc que creix al mig del desert, crea exactament la il·lusió contrària.



La meua proposta per als Relats de la Carme, que enguany tornen a la seua ja tradicional cita estiuenca, i que posa clarament de manifest --la proposta, no la cita-- fins a quin punt necessite unes vacances, a veure si recupere un poc el trellat... 

Moments

Com és d'esperar en una planta que completa el seu cicle de vida dins del mateix any --un teròfit, diríem els botànics--, poca cosa havia de quedar, a hores d'ara, del seu esponerós esplendor primaveral. Però com que, com diu el llibre, per a tot hi ha el moment oportú i hi ha un temps per a cada cosa sota el sol, tenia interès per veure també el seu aspecte estiuenc, quan pràcticament tota la planta havia ja d'haver-se marcit i els fruits devien trobar-se en saó, perquè ja se sap que hi ha temps de plantar i temps de collir. I m'ha semblat que, també en aquest temps i en aquest estat --els botànics en diríem senescent--, les tramusseres del Benicadell segueixen sent difícils de confondre amb qualsevol altra espècie emparentada; si més no, mentre encara conserven, a l'extrem de les seues tiges ressecades, alguna de les característiques llegums i, amb elles, les llavors --els tramussos-- que, si tot va bé, començaran a germinar d'ací uns mesos en aquests mateixos costers esquerps i pedregosos; perquè ja ho diu, també, el mateix llibre: "una generació se'n va i una altra generació ve, però la terra roman sempre".

Pas a pas

Reconec que, a estones, he arribat a creure que ja era massa tard, que arribats a aquest punt no hi havia ja cap solució possible. No ha estat --quasi mai ho és-- cosa d'un dia: quan ho pense, m'adone que fa ja temps que la nostra relació havia començat a refredar-se; però ha estat aquestes últimes setmanes quan la distància que havia anat creixent entre nosaltres s'ha eixamplat més i més. I amb tot, em resistisc a llançar sense més per la borda tant anys junts, tantes vivències compartides. Així que, diumenge passat, em vaig encarar amb elles, les meues cames, i els vaig proposar de tornar-ho a intentar; sense presses, pas a pas, aprenent de les errades i sense llançar-nos res en cara. Sé que no serà fàcil, però el primer pas ja està fet. I crec, sincerament, que podem aconseguir-ho.

Tenint en compte fins a quin punt ens havíem distanciat les meues cames i jo --i més amb aquestes calorades, que no es presten gens a intentar proeses innecessàries-- vaig triar per a la reconciliació un ambient amable, en el què elles i jo ens poguérem sentir còmodes i a gust. I l'ombrívola Font Roja sempre és, en aquestes ocasions, una opció recomanable. El cap de setmana que ve, les deixaré que trien elles...

Els secretaris (relats conjunts)

--A veure, agafa el mall i el cisell, que diu el Cacic que gravem: en el panell del dia tercer del mes de Kankin, a les deu del matí, perruqueria, i a les dotze reunió amb l'ambaixador de Tulum (no he entès bé si m'ha dit que menjarà amb ell o que se'l menjarà a ell). I que l'uròleg li ha anul·lat la visita del dia setè del mes de Xul, així que pel moment piquem el panell i ja ens dirà la nova data per a que la gravem on toque.

--Buf, i són dos dels panells que estan més amunt... Res, ara mateix m'hi pose; però conste que, sense negar-li la utilitat a açò de les piràmides-calendari-agenda, tinc moltes ganes que a algú se li acudisca un sistema un poc més pràctic...



La meua proposta per als Relats conjunts de juny, estirant un poc --només un poc-- el conegut "simbolisme calendàric" de la piràmide de Kukulkan. I tard, com quasi sempre darrerament; potser necessite una agenda...

Relleu gravat en el panell corresponent al dia cinquè del mes de Cumkú: "A les 19 h, sopar familiar a casa dels sogres. Aniran tots els cunyats".

I ara sense bromes: tot el suport i l'agraïment a la gent que des de fa dos dies està lluitant contra el foc a Montant i Caudiel. I també als companys i amics del Mas de Noguera, que estan desvivint-se per tal que els xiquets i xiquetes que hi estan de colònies --la meua filla Teresa, entre ells-- estiguen passant, malgrat haver estat traslladats a Xèrica per precaució, uns dies magnífics.

Aire nou

No hi ha prou amb obrir les finestres: quan han estat molt de temps tancades, és necessari que passe un temps per tal que la brisa, en circular, vaja renovant l'aire antic, viciat i resclosit. Després d'haver seguit, amb inquietud general i algun que altre desànim puntual, els esdeveniments que van acabar donant lloc a l'anomenat Acord del Botànic --finestres obertes, finalment--, les últimes setmanes he estat pendent del procés --desconcertant a voltes, però també engrescador a mesura que anaven coneixent-se noms, detalls i intencions-- de formació del nou govern, amb l'esperança que el canvi que necessita aquest país i pel qual es va pronunciar una majoria de valencians passe finalment de les paraules als fets; però també amb l'interès afegit de qui tindrà, amb alguns d'aquests noms, una relació professional més o menys directa, segons de quin esglaó es tracte: sis setmanes després, ja tenim el què, i --quasi-- també el qui. El següent pas (diguem-li el com), és imminent i, probablement, també és el més important de tots; almenys, a mi, és el que més m'interessa, perquè d'alguna forma és a això --al com-- al que m'hi dedique. Però també perquè, obertes les finestres i amb l'aire renovat, allò que toca és començar, per fi, a respirar.

Imarge de José Soler, a la Veu del País Valencià

Al País Valencià comença a córrer, metafòricament parlant, l'aire, perquè l'altre, el de de veres, més que córrer crema: mai no he sentit massa simpaties pel juliol, però quan a més ve adobat amb aquestes calorades inclements --i cada volta més habituals, em tem-- se'm fa francament feixuc. I a més, aquest any i ves a saber per què, sembla que la calor se m'ha tirat a la panxa. Per dir-ho en relatius, ara que sembla que estan de moda: posats a demanar, m'aniria d'allò més bé estar ara mateix en un altre quan un poc menys estival. O, alternativament, poder canviar d'on, ni que fóra només uns dies. Sort que després vindrà l'agost...