Que sone

De "Com sona l'ESO" ja vaig dir alguna cosa l'any passat, quan la meua filla major hi va participar en l'edició que va tindre lloc a Torroella de Montgrí. Enguany, ha estat la petita --és un dir-- qui li ha pres el relleu; i com que en aquesta ocasió la Trobada es feia a Xàbia, que ens queda relativament a prop, divendres passat vam treure temps d'on vam poder per deixar-nos-hi caure, amb el mateix resultat que en ocasions anteriors: per a ella, una experiència --estic segur-- que no oblidarà mai. Per a nosaltres, un autèntic goig veure en directe l'esplèndid resultat final, que enguany es dedicava, a través de les cançons dels Beatles, als esdeveniments històrics que van marcar la dècada de 1960. I tot l'agraïment, com sempre, a la gent que, amb el seu esforç i entusiasme, ho fa possible. Que sone, i que seguisca sonant per molts anys.

Faenes de la faena

Això si que ho té, el meu treball: un dia estàs a Madrid, en una d'aquelles curioses i interminables reunions de comunidades autónomas que convoca periòdicament el Ministeri del ram, i l'endemà has d'agafar un vaixell per actualitzar dades sobre les poblacions d'algunes espècies rellevants de flora i fauna en els illots de la Marina... Totes dues coses són part de la faena, i totes dues són benvingudes perquè, al remat, no deixen de ser una forma de trencar la rutina quotidiana de despatx, ordinador, reunions i informes que sol ocupar la major part de les meues jornades laborals. Però de les dues, n'hi ha una que sempre abelleix un poc més fer. Una pista: quan toca anar a Madrid, quasi mai agafe la càmera.

Tramussos, de nou

No ha estat --pel moment-- ni a la Lloma dels Tramússols de Benimassot, ni tampoc al Tossal dels Tramussos de la Vall d'Alcalà, sinó més a prop de casa i en un lloc inesperat i un poc sorprenent, perquè hi dec haver passat desenes de vegades sense haver trobat prèviament cap rastre de la planta. Però fa unes setmanes, un biòleg i aficionat de la comarca –David Pastor, a qui correspon el mèrit de la troballa-- va donar l'avís de la seua presència a la serra de Benicadell, i sense saber de cert encara la importància de la població (que en tot cas sembla rellevant: hi ha almenys dos nuclis detectats, amb centenars d'exemplars cadascun d'ells) ja puc dir que he vist, en el camp i en flor, l'excepcional tramussera valenciana.

No deixa de ser curiós constatar com una espècie tan vistosa --i que, si hom ateny als topònims als quals va donar lloc arreu les comarques centrals valencianes, devia ser relativament freqüent i localment abundant-- va passar totalment desapercebuda per als especialistes fins que va ser descrita l'any 2004; qüestió que pot fer-se extensiva a aquesta última població descoberta, situada en un lloc especialment concorregut pel excursionistes i visitada amb regularitat pels botànics des de fa molts anys. Probablement, les pròpies característiques biològiques de l'espècie –una planta anual que, pel que sabem, no germina tots els anys i que per tant pot romandre oculta durant períodes relativament llargs fins que les condiciones són les idònies-- expliquen en part aquesta situació, com també el fet que s'estime més els terrenys oberts i pedregosos i que suporte i fins i tot es veja afavorida pels incendis i el pastoreig, per la qual cosa és també raonable suposar que els canvis en els usos del territori que han tingut lloc en els últims decennis –per exemple, amb l'expansió dels matollars en moltes zones-- han d'haver afectat la seua àrea de distribució. Pel moment, no es tenen dades sobre la dispersió de les seues llavors dures i resistents, més enllà de l'hipotètic paper que hi deuen representar les aus granívores com les mateixes perdius que, d'alguna manera, formen part de l'extraordinària història del descobriment de l'espècie.

A poc a poc, en tot cas, i gràcies al treball dels companys que s'hi dediquen, anirem sabent més sobre això, i sobre molts altres trets singulars i possibles aplicacions pràctiques --per exemple, per a millora de sols degradats-- d'aquesta espècie única. Però pel moment, em quede amb dues constatacions: la primera, que vista al camp i en plena floració, la planta és molt més bonica del que em pensava, tot i que em tem que les meues fotos no li fan justícia. I la segona, que per més que hom crega conèixer bé un paisatge, un territori, inclús una persona, sempre queda lloc per als imprevistos, els descobriments i les sorpreses; de vegades, fins i tot, agradables.







Passat el dia de les Entrades dedicat –gustosament, no cal dir-ho-- a altres ocupacions, encara he tingut temps de complir amb algunes de les petites tradicions personals que, d'ençà que vaig passar a la situació de «fester en excedència», resulten consubstancials a les festes del meu poble, a saber: ahir, dia del Patró, la imprescindible visita a la Plaça de Dins, a fer-se la «mentireta» de rigor i passar llista a amics i coneguts als quals no veia des de, si fa no fa, un any justet. I hui, en tornar de València, deixar-se envoltar –ni que siga només una estoneta-- pel fum de la pólvora i l'estrèpit dels trons. I l'any que ve, més. I diferent, segur.

Abril

Estic a Alcoi, però ací on estic no se sent Festa perquè el centre està lluny. No he pogut veure a les xiques baixar aquest matí per Sant Nicolau, però he sentit l'emoció com si ho haguera vist. Tinc obert, a la taula, el llibre sobre Ovidi que ha escrit Jordi Tormo, i l'Entrada de Cristians a la pantalla de l'ordinador, amb la veu molt baixeta perquè la mare --hui la cuide jo-- dorm en la butaca. Passen els Alcodians amb l'esquadra del Mig, i pense en mon pare. I és Vint-i-cinc d'abril, i pense també en com va canviant, tot, i com ha de canviar encara... Isc a fumar al balcó. Fa un dia preciós.

Imatge del diari Información

Modern's (relats conjunts)

Malgrat els esforços dels seus líders --i dels mitjans de comunicació afins-- per mostrar-se com un partit jove, modern, renovador i lliure de qualsevol llast del passat, hi havia multitud d'indicis i detalls, com ara el carnet que lliuraven als seus militants, que semblaven contradir aquesta imatge.





La meua proposta per als Relats conjunts d'abril. Quant a quin podria ser el partit en qüestió, vosaltres mateixos; jo, amb no tindre que bregar amb ells --o elles--  els pròxims quatre anys, ja em conformaria...

Llegums de marge

Durant molts segles, i a desgrat del risc que comporta el consum continuat d'algunes d'elles, van ser part rellevant de la dieta de persones i animals; n'hi ha, de fet, que encara són elements més o menys habituals en la nostra taula, tot i que en la majoria dels casos s'han vist desplaçades per altres conreus més rentables o productius. En tot cas, ja siga com a vestigis renaturalitzats d'antics aprofitaments hui pràcticament oblidats, o bé com a exemplars que escapen puntualment dels camps on encara es cultiven, hi ha prou amb fer una ullada a marges i ribassos per trobar-les, aquests dies, en tot el seu esplendor: veces, guixes, faves, èdrols, guixons, pèsols, llentilles i moltes altres lleguminoses donen color, amb les seues característiques flors en forma de papallona, als esponerosos herbassars que, allí on no arriba la moderna dèria herbicida, voregen camins, erms i bancals. I potser és cert que no resulten, aquests humils llegums de marge, tan exòtics i suggeridors com altres plantes que mouen passions i entusiasmes entre botànics i aficionats; però hi ha ocasions en què cal reconèixer que, si es tracta de bellesa i colorit, poden competir sense complexes amb qualsevol altre grup vegetal. Amb un avantatge afegit: aquestes, a més, es mengen.

Curtegen ostensiblement els ànims, aquestes últimes setmanes. I a falta d'algun motiu concret i específic que ho justifique, m'incline per pensar que es tracta, com en el 'mal de les guixes', d'un efecte acumulatiu. La qual cosa és rellevant perquè, en circumstàncies com aquestes, allò que cal no és un antídot, sinó un canvi de dieta. O de rumb. Així que és qüestió de posar-se mans a la faena, i com més prompte millor...

M'aclame a tu

Tornar a Xàtiva sempre compensa: massa Història, i massa històries --de Saiti als Borja, dels maulets a Ibn Hazm i "El collar de la coloma"-- com per a que no hi haja, per més voltes que s'hagen recorregut els seus carrers, algun detall, algun racó, alguna vista en la que mai no s'havia reparat abans. Ja vindran temps de tornar a recórrer altres terres i altres paisatges; però mentre, va bé recordar que ben a prop hi ha llocs, com Xàtiva, que cal conèixer per conèixer-nos també a nosaltres mateixos. Seràs l'ocell, i seràs la bandera...

Vam estar a Xàtiva ja fa uns dies --en plena llevantada, com pot intuir-se fàcilment a les imatges de dalt-- aprofitant la recent inauguració del museu de la Casa de l'Ensenyança, de visita també més que recomanable. Tampoc aquests dies de Pasqua podrem anar massa lluny; però el propòsit, en tot cas, és irrenunciable: siga com siga i on siga, aprofitar-los tant com es puga. Per cert: si vos acosteu aquests dies per Xàtiva, no deixeu d'admirar també els 'corets' que embelleixen els murs del castell, i dels què potser algun dia hauré de dir alguna cosa.