Marcejant

Si el rècord, l'any passat, va ser de pluja, aquest és de calor: marceja març, que te fama merescuda de variable i inconstant, i mentre València es prepara per a unes falles --multitudinàries, diuen-- que em tem que també enguany viuré de forma més aviat superficial, pel poble van veient-se els senyals de l'arribada imminent de la primavera. Van tornant les fosques oronetes, que espere que tinguen enguany una temporada millor que la passada; i tornen també les abelleres --pel moment, fosques també-- i amb elles el costum d'anar perseguint-les, càmera en mà i genoll a terra, per marges i pradells. Març marceja, ja sabeu, i la gent bogeja. Però tal com està el mon, em sembla que hi ha bogeries molt pitjors... 

Ovidià

M'agrada escoltar-lo, també, quan el canten (algunes) altres veus. I m'agrada que m'ajude a recordar, encara que de vegades faça mal, com és de fina la línia que separa la traïció de la prudència, el pragmatisme de la claudicació. Vint-i-huit anys fa, ja, que l'Ovidi fa vacances; i encara queda tant i tant per fer...

Apamar

Es tracta, de vegades, d'un ramal de camí en el qual feia temps que havíem reparat però que encara no havíem trobat el moment de recórrer amb la calma deguda. O bé d'un pou de neu, o d'un antic corral, d'un mas o d'un castell que ja coneixíem però als què feia anys que no havíem tornat, o dels quals hem llegit sobre algun detall que ens havia passat desapercebut fins ara. Podria ser també, i hi ha èpoques de l'any que ens passa molt sovint, que es tracte de tornar al lloc on vam trobar un rotgle de bolets, o alguna orquídia en flor, o aquell ocell que sabem que  també aquest hivern s'hi ha deixat veure al peu de les cingleres... Nosaltres, a això --a tractar de conèixer millor allò ja conegut, objectiu habitual de les nostres caminades per les serres que ens envolten-- li diem apamar, que és paraula viva per aquestes terres i no solament sembla que s'adiu amb el significat que se li atribueix: potser només és cosa meua, però no se m'acut una forma més bonica d'expressar-ho... 

De totes les eixides d'apamar que hem fet darrerament, em quede amb aquesta recent de la preciosa Vall de Seta, que estiguérem recorrent no fa molt per la rodalia del seu castell i de la monumental olivera de Gorga, a la què les imatges mai li fan justícia. I per cert, i encara que només siga per deixar-ne testimoni: heu de saber que aquesta entrada l'ha escrita una persona amb seixanta anys. I tot i que no negaré que això d'ingressar en la seixantena fa una mica de vertigen, tampoc no m'ho he de prendre massa fort; confie --i toque ferro-- en tindre encara bona cosa de ruta per davant...

Qüestió de noms (relats conjunts)

Ma Lin, segle XIII, 靜聽松風 

El quadre és com sempre extraordinari, mestre Ma Lin, i estic segur que a l'Emperador li complaurà immensament que passe a formar part de l'excelsa col·lecció que alberga al seu Palau. M'haureu de permetre, però, que gose fer-vos un suggeriment sobre el nom de l'obra, per a la qual proposaria humilment alguna cosa així com "Escoltant tranquil·lament el vent entre els pins". I no és que no valore  el que vós havíeu decidit donar-li, ple de sensibilitat i amb una innegable força expressiva; però convindreu amb mi que "El monarca rascant-se les castanyes sota un arbre mentre els seus súbdits treballem de sol a sol" podria, segons en quin context, ser mal interpretat...

La meua proposta per als relats conjunts de febrer, ara que comença març. Fruit, deixeu-me que ho diga, d'un grandíssim esforç d'imaginació i inventiva que estic segur que sabreu valorar tal i com mereix, perquè un monarca rascant-se les castanyes és una imatge tan absurda i impensable que no crec que a ningú se li haja passat abans pel cap.