Estimada Antònia, t'escric encara des d'aquesta petita illa –he sabut que li diuen Hoffman, crec que s'escriu així-- a la que ens van dur a mi, a Pere de Xaló i a Miquel de Pedreguer quan vam arribar a Nova York. De tots els altres dels qui t'he parlat alguna volta, no he sabut res més. Supose que desembarcarien a Ellis, però a nosaltres ens van portar directes des del vaixell fins ací, i les notícies ens arriben molt de tant en tant (...) Hui em trobe un poc millor de les febres que vam agafar en el llarguíssim viatge. Miquel, en canvi, no té molt bon aspecte i a penes s'alça de la màrfega, però és fort i estic segur que se'n sortirà. Ho pense, ara, i no m'estranya que només arribar ens enviaren de cap a aquest racó perdut: esgotats després de tantes setmanes en la mar, debilitats per la malaltia, devíem fer un aspecte terrible, i diuen que l'illa la van fer a posta, a base de dur terra, per a tindre ací els malalts abans que tocaren port (...) No patisques gens: jo ja estic quasi bé del tot, i no ens tracten malament. Ens donen de menjar i de tant en tant ens mira algun metge. Encara no comprenc molt bé el que ens diu, però a poc a poc aniré fent-me al parlar d'aquesta gent (...) També l'estiu és diferent, ací: el cel està quasi sempre ennuvolat, i a les nits la humitat se'm clava fins el moll de l'os. Però des dels finestrons de l'hospital –o el que siga açò; a voltes no sé molt bé què pensar-- veig grups de joves que juguen i es banyen a la platja que s'albira des d'ací. Semblen feliços, i despreocupats, i això m'anima... Algun dia serem tu i jo els qui estarem asseguts allà, a l'arena, i mirarem cap a aquesta illa i ens semblarà que tot açò només ha estat un malson (…) Ara només espere que ens deixen eixir prompte i poder començar a treballar: guarde com un tresor l'adreça que em va donar Joan el del poble, i en poder hi acudiré a veure què tenen per mi: em contaven al vaixell que molts van a les mines de l'oest, però d'altres es queden per ací, que no falten les fàbriques i n'agafen a molts. A mi m'és igual: faena és faena, i els valencians tenim els braços forts. Molta roca hem picat, en aquells costers del poble, només per treure quatre ametles esquifides per al senyoret (…) Arriba el metge. Ja vos contaré. Cuideu-vos molt. Besades. Escriu-me més sovint...
Per a la proposta de juny de relats conjunts. No sé si l'illa que s'albira al fons del quadre d'Sloan és la de Hoffman o la de Swinburne –de fet, no sé si aquesta South Beach és la
que jo he volgut que fóra--, però totes dues van ser
utilitzades, en els anys en que es pintaria el quadre, com a lloc de quarantena per als immigrants que arribaven a Ellis Island. Molts d'aquests immigrants --milers-- procedien, també, de terres valencianes; els companys d'InfoTV estan
preparant un documental sobre això, i en gran part és per haver anat seguint els avanços en el seu treball –que segur que serà magnífic, també-- que crec que
m'ha vingut al cap aquesta idea. Per això, i per l'extraordinària
“Carta a casa” de l'Ovidi...
