Aixois, sextians (relats conjunts)

L'avi mira el seu rellotge. Perdut en els seus records, el temps ha passat volant i s'ha fet hora de marxar. Com tots els dies, apura l'últim glop de pastís, saluda al cambrer i surt al carrer. Mira de nou el rellotge i, quasi sense adonar-se'n, accelera un poc més el pas. Només uns centenars de metres el separen de casa, i els néts tot just hauran eixit d'escola i encara tardaran una mica en arribar. Però a la seua edat les cames ja pesen, i millor anar amb temps si no vol fer-los esperar. L'estona que passa amb ells cada vesprada es la millor del dia, un raig de llum en la seua rutinària vida de jubilat. A més, d'ençà que fa uns mesos han començat a estudiar provençal en aquell curset de l'Ostau, les seues visites encara li produeixen més alegria: en el fons, i malgrat tot, ell sempre s'ha sentit més sextian que no pas aixois. Somriu, en pensar-hi: és irònic que la seua filla, que tant li havia retret que s'empenyara en conservar el patuès (“una relíquia inútil, parlar de llauradors i d'ignorants”, li deia) haja hagut de consentir ara que els seus propis fills s'interessen per una llengua i una cultura que s'entesten, malgrat tot, a sobreviure... Arriba a casa. Encara no hi són, però no poden tardar. Hui potser els contarà alguna vella rondalla, o els explicarà com era l'Ais de la seua infantesa, potser només es limitarà a escoltar als nens quan li parlen d'alguna cançó d'aquells xicots de Lo còr de la Plana (“Mi parlètz pas de trabalhar”, diuen... quina gràcia). Tan se val, el que siga li estarà bé. Truquen. “Bona serada, pepin!”, li diuen. I un gran somriure, com cada vesprada, li il·lumina la cara, i la vida.





M'ha agradat molt que per a la proposta de setembre dels Relats conjunts s'haja triat un dibuix de Carme Rosanas, que sempre té una pinzellada de color per a repartir quan més falta fa...  

La memòria del crebalòs

Al principi, com deia aquell, va ser la paraula. La paraula, en aquest cas, és crebalòs, i hi vaig arribar a ella gràcies a un treball d'Abilio Reig Ferrer --referent ineludible per a tots aquells que ens interessem per la distribució històrica de la fauna en les nostres terres-- en el qual al·ludia, al seu torn, a un curiós opuscle publicat en València el 1545 pel sacerdot i escriptor Joan Baptista Anyés. A més d'una extensa obra de temàtica religiosa, Anyés (Johannes Baptista Agnesius, en la forma llatinitzada) va deixar escrita una obra profana, coneguda com les Apologies, de la qual forma part una "Apologia in uenatores, pro auibus, ad illustrem Olivae comitem, cum expositione multarum auium, sermone graeco, latino atque ualentino".  En "Pro avibus..." (obra que mereix, com el propi Anyés, una atenció més detallada de la que li prestaré en aquestes ratlles i que deixe per a una altra ocasió), s'hi inclouen els noms comuns, en valencià, de diverses espècies d'aus, acompanyats amb nombroses referències a autors clàssics grecs i llatins, i amb algunes consideracions i curiositats sobre aquestes espècies. D'aquesta obra, i de la resta de les Apologies, hi ha disponible una magnífica edició crítica, que inclou a més la seua traducció al català.

Doncs bé, en referir-se a allò que els autors clàssics anomenaven barbata o ossifraga --el nostre trencalòs--, Anyés diu: "Ossifraga vero a nostris vulgo crebalos dicitur et harpella". "Harpella" (o arpella), i els seus derivats "arpellat" i "arpellot", se senten amb freqüència aplicades a diverses espècies de rapinyaires, com també a l'aufrany o miloca. Però mai no havia escoltat dir-li "crebalòs" --paraula, per demés, que trobe especialment bonica; "encertadíssima", la qualifica el traductor al català de les Apologies-- a aquesta espècie emblemàtica, ni tampoc sembla que es tracte d'una forma recollida en els diccionaris: no apareix en el de l'IEC ni tampoc en el de l'AVL, i tot i que l'Alcover-Moll inclou una entrada amb aquesta paraula, s'hi refereix a un "coltell de trencar ossos", o bé --en una accepció que després he pogut confirmar que segueix viva en els Ports-- a un "home de poc enteniment, que no discorre". En tant que paraula, per tant, crebalòs semblava haver seguit el mateix destí, en terres valencianes, que l'espècie a la qual designava: l'extinció.

Crebalòs (Gypaetus barbatus), de la Viquipèdia

Quan es tracta de paraules i d'extincions, però, la toponímia sol ser un camp interessant a explorar. L'antiga presència del trencalòs (o del crebalòs) en terres valencianes és un fet conegut i confirmat per diverses fonts. El mateix Abilio Reig ha estudiat amb detall les referències recollides per la família d'ornitòlegs alemanys Brehm (Christian Ludwig i els seus fills Alfred i Reinhold) respecte a la seua presència, ben avançat el segle XIX, en Oriola i en Xàtiva, on ells mateixos capturaren un exemplar de mascle jove el 1856. Pagava la pena, per tant, veure si la paraula havia deixat algun rastre toponímic, en especial en aquelles àrees --com ara les comarques de Castelló-- en les que hom considera que van viure els últims exemplars valencians de l'espècie. I el resultat, facilitat pels avantatges que atorga la xarxa per donar resposta a aquesta mena de desficis, va ser positiu: Aureli Ferrando, en la seua "Aproximació a la toponímia de Culla", dóna referència d'una Roca del Crebalòs, ubicada en aquest terme de l'Alt Maestrat, i que vincula amb el trencalòs, "però amb un nom més arcaic, probablement mossàrab, tot i que ni Coromines ni el DCVB porten aquest nom". Però els avantatges innegables de l'Edat del Google no s'acaben ací: gràcies a l'Institut Cartogràfic Valencià, una cerca una mica més detallada va permetre trobar les coordenades de la roca en qüestió; fins i tot, una ràpida ullada virtual --via ortofotografies-- a la zona va oferir un aspecte esperançador, amb nombroses cingleres i penya-segats que, almenys en teoria, podrien haver albergat en el passat un niu de l'espècie. La visita a la Roca del Crebalòs esdevenia, per tant, tan necessària com inevitable.

L'últim capítol --pel moment-- d'aquest relat va resultar, però, inesperat i sorprenent: vista sobre el terreny, la mola en la que segons les dades cartogràfiques s'ubicava la Roca té unes característiques potencialment apropiades per a què hi haguera nidificat el crebalòs, amb bona cosa de cingleres, covatxols i relleixos que, de fet, són ocupats a hores d'ara pels voltors i les miloques. Però la indicació geogràfica concreta del topònim no s'hi referia a cap d'aquests llocs, sinó a un dels estreps del tossal, ocupat per una clapissa i, per tant, aparentment incompatible amb l'eventual presència de nius d'aquesta espècie. Un poc despagats, i atesa l'aparent abundància d'altres indrets més o menys pròxims que, segons la nostra apreciació, haurien merescut dur el nom del crebalòs, vam barallar la possibilitat que es tractara simplement d'una errada d'ubicació; però llavors vam reparar que, en el mas que s'aixeca als peus de la mola, uns homes recollien ametles, i ens hi vam dirigir amb la idea que ens confirmaren --o no-- les nostres impressions. Amb un resultat que cal qualificar, com a mínim, d'imprevist: sense cap vacil·lació, el més major dels llauradors ens va confirmar que la Roca del Crebalòs era un petit roquer al capdamunt d'una clapissa ("dalt d'aquell sargallar", ens va dir). Però en preguntar-li si coneixia el perquè del nom, ens ho va aclarir tot: ell no ho havia arribat a veure, però els seus avis li havien contat, sent ell un xiquet, que el crebalòs ("que és un ocell molt gran, com un voltor") feia servir aquella roca per deixar caure els ossos i trencar-los, en el que resulta ser un comportament característic de l'espècie. No era un niu, doncs, el que buscàvem, sinó un trencador; però no hi ha dubte de com d'apropiat és --o era-- el topònim a l'indret al qual s'aplica...

Si tot va bé, en uns mesos tractarem encara d'explorar alguns indrets de la zona que semblen especialment escaients per a haver albergat un niu de crebalòs: les seues característiques dejeccions --que s'anomenen "clarions" pel seu contingut en carbonat càlcic-- i la presència significativa de restes de teixits d'espart són elements distintius que perviuen durant molts anys i que han permès identificar, en altres zones de la Península Ibèrica, diversos nius històrics de l'espècie. Aquesta, però, serà una altra història, i ja veurem com acaba: potser, a més de recuperar la paraula, puguem recuperar algun dia alguna cosa més.

Va ser un autèntic luxe poder compartir la recerca de la 'Roca del Crebalòs' amb els amics Juan Jiménez i Juan Antonio Gómez, a més de Martí Surroca i les companyes del Centre de Recuperació de Fauna del Forn del Vidre; tots ells, d'aquestes coses, saben barbaritats, i és un plaer poder aprendre de la seua experiència. Quant al crebalòs, totes les dades --coherents amb el que ens va contar el nostre amable informador vora el Mas de la Serra d'en Porta-- situen la seua desaparició de les serres dels Ports i el Maestrat cap a finals del segle XIX, amb la qual cosa és molt probable que la seua memòria estiga també a punt de desaparèixer amb les últimes persones que, potser, van sentir parlar als seus avis d'aquell ocell grandot que deixava caure ossos per trencar-los...

Metacol·leccionisme

Fa uns mesos, quan vaig eixir a navegar en el Cap Prim II, li vaig parlar a Amadeu del meu interès pels gasteròpodes marins, dels quals em va dir que de tant en tant n'agafaven alguns en el bou. A Amadeu, que és persona complidora com la que més, no se li va oblidar el meu comentari, i fa unes setmanes em va fer arribar, mitjançant un amic comú, una bossa amb un grapat d'exemplars, que li agraïsc ben sincerament i que m'han mantingut distret durant uns dies. I no solament de caragols: a més d'algunes espècies d'aquest grup habituals en els fons mediterranis (com ara Galeodea rugosa, Ranella olearium o Buccinum humpreysianum), hi havia també unes quantes conquilles d'un interessant bivalve, anomenat cor de bou (Glossus humanus) per la innegable semblança de la seua closca amb aquest òrgan. També vaig encertar a reconèixer un exemplar complet de Gryphus vitreus, un braquiòpode abundant en els fons mediterranis però que mai no havia tingut a les meues mans, així com el que, a falta d'opinió millor fundada, he acabat identificant com Desmophyllum dianthus, un corall solitari propi d'aigües fredes que sorprèn per la delicadesa dels seus esquelets calcaris.

Però junt amb totes aquestes mostres de la rica biocenosi dels nostres fons marins, hi havia també uns quants exemplars d'una altra espècie de gasteròpode que, per la seua singularitat, no em resistisc a comentar. Els biòlegs l'anomenen Xenophora crispa, i és l'única representant mediterrània d'un petit grup de caragols marins --els Xenofòrids, etimològicament "portadors d'estranys"-- que han desenvolupat una curiosa estratègia per tal de passar desapercebuts: moltes de les espècies d'aquesta família cobreixen les seues conquilles amb petits objectes que recullen dels fons marins, com ara pedretes, fragments de corall i, sobretot, altres conquilles. Cada espècie sembla mostrar preferències per un o altre tipus de camuflament, de forma que hi ha algunes que tendeixen a cobrir-se sobretot amb petits còdols; d'altres, com la mateixa X. crispa, alterna aquests amb fragments de closques de bivalves, mentre que d'altres formes pròpies de mars tropicals (com ara X. pallidula) arriben a subjectar a la seua conquilla altres gasteròpodes, de vegades de grandàries remarcables, tot donant lloc a composicions realment espectaculars (i, de vegades, també sorprenents).

Xenophora crispa és una espècie relativament freqüent en la Mediterrània i, de fet, ja estava ben representada en la meua col·lecció. Però cada nou exemplar que s'hi incorpora representa ampliar aquella en el que, d'alguna forma, constitueix per si mateixa una petita col·lecció. Així que valdria a dir que les Xenophores, més col·leccionar-se, es metacol·leccionen...

Xenophora pallidula de la meua col·lecció, procedent de les Filipines, amb diverses espècies d'altres gasteròpodes --la majoria d'ells perfectament identificables-- enganxades a la conquilla.

Aquests últims dies he pensat sovint en els amics del Cap Prim II, i en molts altres amics i amigues de Dénia, de Xàbia i de tota la Marina, que han hagut de veure com el Montgó --una muntanya que m'estime especialment-- cremava una volta més. A falta de conèixer les causes, i de reclamar-ne les responsabilitats que pertoquen, tot el que queda és tractar d'aprendre --de nou-- del desastre, i posar les bases per a que aquest espai privilegiat recupere el més aviat possible els trets que el fan excepcional: sempre, sempre, venç el verd.

Imatge de Las Provincias

Cadena tròfica

L'havia sorprès un parell de vegades esmunyint-se discretament sota un tronc deixat caure en un racó del pati, al qual acudia a atipar-se amb els tèrmits que, al seu torn, van fent bon forat en la fusta morta. Malauradament, els gats tendeixen a ignorar el paper rellevant que desenvolupen les musaranyes, consumidores voraces d'aquests i d'altres invertebrats tan fascinadors com potencialment molests, i amb el posat de satisfeta suficiència que solen mostrar en ocasions com aquestes, m'han presentat el que quedava de l'animalet, tot esperant --supose-- la meua aprovació. No m'ha fet l'efecte que el desconcert momentani que han mostrat quan els he bonegat per una captura tan desafortunada com innecessària els haja afectat excessivament. Simplement, m'han ignorat, han cercat un lloc confortable a l'ombra del llidoner, i han seguit amb els seues ocupacions de gat: tombar-se a la fresca a pensar en les musaranyes; per bé que, probablement, aquesta expressió té per a ells un sentit totalment diferent al que li donem nosaltres.

Per a l'amiga Xelo Miralles, que contava fa uns dies al seu facebook un succeït similar amb un dragonet. Reconec que aquestes coses em fan un poc de malícia, però supose que allò que pot esperar-se dels gats és que es comporten com a tals, per a bé i per a mal. Quant a la meua musaranya, tot sembla indicar que es tractava d'un exemplar de Suncus etruscus, espècie relativament comuna a les nostres terres, i que a la vista de la relativa freqüència amb que trobe les seues restes escampades pel pati, deu comptar amb una població significativa amagada pels seus racons. Malgrat els gats, i els seus mals pensaments...

V

De Voler, de Vèncer, de Viure. Però V, també, de Valencians: d'aquells que van deixar la vida en els murs de Barcelona defensant, ara fa tres-cents anys, els mateixos drets que poc abans ens havien arrabassat també a nosaltres; dels qui hui compartiran, en el carrer, el vostre crit; però, especialment, de tots aquells que no hem pogut estar presents en aquesta jornada històrica però que fem nostra la vostra lluita per una llibertat que, més prompte que tard, aspirem a compartir. Des del sud, amb el cor --més que mai-- mirant al nord i amb v de valencià, que tingueu una bona Diada!

L'afany o la ràbia

No podia faltar el vi damunt la taula.

Una solemnitat, un ritu que venia

des de la nit: el vi encenia la taula,

encenia la casa, encenia la vida.

Una vella litúrgia el posava a la taula.

Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,

encenia la sang, palpitava en els ulls.

Una solemnitat, un ritu que venia

des de la nit, la nit febril de la caverna.

El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.

S'oficiava el vi, lentament i greument.

Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.

Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,

i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,

begut solemnement, l'aliment de la còlera,

el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.

El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,

l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.

Ja fa cinc anys que l'escriptor Josep Lozano va llançar la seua crida per celebrar la Festa Estellés, prenent com a referència el 4 de setembre, data de naixement del poeta. Any rere any, més pobles i noves activitats arreu el País s'hi van sumant a la iniciativa --ací podeu veure les diverses convocatòries que van fent-se públiques-- i, a l'espera de deixar-me caure per alguna d'elles i com és també tradicional, no he volgut deixar passar la data sense dur de nou els versos d'Estellés a aquestes planes. Enguany, amb un (altre) dels seus poemes més coneguts, però també un dels que més m'estime per tot allò que m'evoca. Versos, per cert, als quals també va posar veu Ovidi, i que des de fa uns mesos acompanyen un dels vins de microvinya que produeixen els amics del Celler la Muntanya; d'això, però --de la microvinya, del Celler i d'alguns projectes en marxa al seu voltant-- en parlarem ben prompte: el vi de l'esperança, plantar cara a la vida.

Roig i negre (relats de la Carme)

Hi havia moltes coses que les separaven. Pertanyien a grups diferents i només remotament emparentats; s'alimentaven de coses distintes i, en general, els seus cicles vitals --els quals a penes s'assemblaven més enllà dels seus trets generals-- discorrien en hàbitats també molt diferents. Però malgrat tot, hi havia quelcom que les unia per damunt de totes les distàncies i totes les diferències: la passió per la literatura, i una admiració sense límits per l'obra d'Stendhal.

Avant la loi il n’y a de naturel que la force du lion, ou le besoin de l’être qui a faim, qui a froid, le besoin en un mot… non, les gens qu’on honore ne sont que des fripons qui ont eu le bonheur de n’être pas pris en flagrant délit. 

Amb un poc de retard --coses de l'estació--, la meua proposta per als relats de la Carme del mes d'agost. És cert, en lloc d'Stendhal i la literatura hauria pogut posar "l'anarcosindicalisme" o, fins i tot, "el futbol de l'AC Milan"; però mira, m'ha semblat que quedava millor així... I, com sempre, moltíssimes gràcies, Carme!

I a la fi

No puc dir, és evident, que m'haja alegrat especialment en tornar a sentir el despertador aquest matí. Però tampoc no sóc d'aquells que s'estressen per haver de tornar a treballar, perquè reconec que tot plegat ho trobe un poc obscè, però sobretot, perquè malgrat tot --malgrat ells-- segueix agradant-me la meua feina i estic convençut que, tard o d'hora, han de vindre temps millors. I al remat, ja ho avançava, també les vacances han acabat per complir el seu paper primordial, i fins i tot hi ha hagut temps per fer un poc més d'exercici, per caminar uns quants dies entre pinedes i savinars i, d'una forma o d'una altra, per recuperar unes forces que curtejaven de forma ostensible i que, d'ara endavant, han de fer molta falta: els temps millors acabaran venint, estic convençut; però només si som nosaltres qui els fem vindre.