"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 31 de desembre del 2021

Bon any



Potser la situació, just a les portes d'un any per començar i a peus d'una venerable savina nou voltes centenària, hauria requerit, no sé com dir-ho, un poc més de misticisme. Però és curiós que haja estat ara, mirant-me les imatges, que hi haja reparat, perquè en aquell moment em vaig limitar --ho recorde nítidament-- a menjar-me l'entrepà i a admirar el port majestuós i la sòbria bellesa de l'arbre i de l'entorn en el qual creix, mentre tímidament el primer sol del matí començava a tocar les seues branques. I si no em va nàixer, allí mateix, cap pensament presumptament solemne o transcendent sobre el pas del temps, la capacitat de resistència o les virtuts de la tenacitat i la perseverança, trobaria inoportú i fins i tot un poc indecorós tractar de fer-ho ara. Em permetreu, doncs, que ho deixe així, perquè al remat aspirar simplement a seguir gaudint de la bellesa, siga com siga que se'ns vulga presentar, no deixa de semblar-me un bon propòsit per a l'any que està per començar. Que tingueu, de tot cor, un feliç 2022. 




El Alto de las Barracas, cim culminant del País Valencià amb 1.837 metres d'altitud (a penes 23 més que l'emblemàtic Penyagolosa, a qui durant molts anys se li va atribuir aquest honor) ha estat l'última muntanya a la que hauré pujat aquest 2021 que donarem per tancat en unes hores. Un recorregut magnífic pel sempre estimable Racó d'Ademús, no solament pel cim --al que potser li falta, per al meu gust, un aire un poc més de 'pic' i unes vistes més obertes-- sinó també, i sobretot, pel camí i els paisatges que cal travessar fins arribar-hi, molt especialment els extraordinaris boscos de savina --jalonats, ja ho heu vist, per exemplars centenaris-- i les bellíssimes pinedes de pi rojal amb savina muntanyenca que caracteritzen aquestes altures de la serralada Ibèrica. I quant a l'any, doncs que voleu que vos diga... Ho deixarem també --ja ho deia l'altre dia-- en que se m'ha passat molt ràpid, i que ha estat, tot plegat, un poc estrany, cosa que no hauria de sorprendre venint des d'on veníem. Tan de bo que les foscors --moltes-- que encara persisteixen es vagen esbandint en l'any que ara comença, i que vosaltres (i nosaltres) ho vejam. Bon any, de nou, i als mallorquins i mallorquines, feliç Diada!









dimarts, 28 de desembre del 2021

Retorns


Rodó com el pit-roig que no claudica,
que sempre torna al meu pati d'hivern
on és d'aire també la paciència,
un any,                  
un any passa de pressa.

Maria Josep Escrivà, "Pati d'hivern 2018


Feia ja algunes setmanes que havia reparat en la seua presència, però no havia trobat encara el moment per prestar-li l'atenció que mereix i ell, com si m'ho retraguera, s'havia mostrat particularment esquívol i distant. Fins avui, que he pogut dedicar-li per fi una estona, i diria que hem resolt finalment el malentès: jo li he donat formalment la benvinguda, un hivern més, al pati que espere que durant un temps serà també sa casa, i ell s'ha quedat quiet per un instant, sense herbes ni branques ni fulles protectores, abans de reprendre ("tan breu en el seu ara") la seua discreta i agitada activitat. Ja ha passat un any, des de l'últim hivern al pati i els últims pit-rojos habitant-lo, i ha passat de pressa; aquest, potser, especialment, o a mi m'ho sembla...







dijous, 23 de desembre del 2021

El sol i el riu


D'Heràclit a Borges, de Manrique a Verdaguer, el riu ha estat des de sempre metàfora del pas del temps i del curs de la vida, escolant-se en una única i inexorable direcció: panta rei, tot flueix, com l'aigua que s'obri pas entre muntanyes camí de la mar i que no té marxa enrere perquè, com se sol dir, dia que passa dia que no torna i d'aigua passada molí no en mol. Una al·legoria universal i indubtablement poderosa però que, segons es mire, contrasta amb el que vindria a ser el símbol per excel·lència --igualment poderós i universal-- d'aquestes dates solsticials, el renaixement del sol que inicia ara de nou el seu cicle etern fins que, d'ací uns mesos, la llum i la primavera tornen a omplir el món de vida... En aquestes coses pensava l'altre dia, l'hivern a penes estrenat, caminant vora riu sota un sol lleganyós a qui li va costar obrir-se pas entre la boira: ací estem un any més a punt de celebrar, seguint costum ancestral i àmpliament acceptat, un punt arbitrari del cicle solar que els nostres avantpassats van reconèixer, no dubte que justificadament, com a especialment rellevant, i que la majoria de nosaltres, amb tots els matisos i les puntualitzacions que facen al cas i sota el nom que més convinga, hem acabat fent nostre. Un cicle més, doncs, que com cadascun dels anteriors ens deixarà --el riu ens ho recorda-- un poc més a prop de la desembocadura, però amb molts paisatges encara per travessar i amb les ganes intactes de poder fer-ho. I amb el mateix desig, també, que sempre, potser fins i tot un poc més en aquests temps incerts de deltes i omicrons: que sigueu molt feliços, també en aquestes dates, i que tingueu unes bones Festes. Les millors, si pot ser.






dimarts, 21 de desembre del 2021

El buit (relats conjunts)

Gerard Palomeras, 2018, Comtes de Bell Lloc

 

--A poc a poc, el poble va anar creixent, i s'hi van anar aixecant més i més edificis al voltant del lloc on deien que tot s'havia esdevingut. Jo no puc dir si és veritat, o tot plegat és només una llegenda, però allò cert és que, després de l'enfonsament, no s'ha tornat mai a construir res en aquell solar. 

--Vaja, doncs tants anys vivint ací i no n'havia sentit dir res... I on dius que va ser exactament?

--Allà mateix, a aquella cantonada, on hi ha les parets mitgeres a la vista, les veus? Es veu que, en el fons, les constructores no han perdut mai del tot l'esperança de que, tard o d'hora, podran aixecar-hi un bloc de pisos com els altres, el negoci és el negoci. Però jo no ho crec, que això passe: potser serà casualitat, però cada nova empresa que se n'ha interessat ha tardat mesos en fer fallida. Ni el mateix ajuntament sap molt bé que fer-hi, amb el terreny: algú va pensar a expropiar la parcel·la per posar-hi un jardí, o un aparcament per als veïns, però cada volta que algun regidor ha presentat un projecte o una proposta, ha passat alguna cosa que l'ha fet dimitir; a l'últim, el van relacionar amb un assumpte molt tèrbol, contraban de vi de Montilla o alguna cosa així. Va haver de marxar del poble i ningú no ha tornat a saber res d'ell. 

--Impressionant, la veritat. I un poc sorprenent, que no se'n parle més d'això...

--A hores d'ara, molt poca gent recorda la història, i els pocs que la coneixen rarament en parlen, uns per alguna mena de superstició i uns altres per por a que els prenguen per bojos. Només jo, que sàpiga, m'he interessat per investigar-ho als arxius municipals, i més enllà del que t'he contat, tot el que he pogut esbrinar és que els últims propietaris coneguts del solar van ser dos germans, uns forasters poc sociables i amb fama d'excèntrics, als qui la casa els va caure al damunt per causes desconegudes i que van ser donats per morts, tot i que els seus cossos mai no van ser recuperats. Uixer, se'n deien; Roderic i Madelina Uixer...



La meua aportació, ara si a temps, per als relats conjunts de desembre, vagament inspirada en un relat que molt probablement coneixeu. El buit, per cert, existeix; no vos diré la ciutat, però si l'adreça: carrer Edgar Allan Poe, s/n. 



divendres, 17 de desembre del 2021

Ulls de perdiu

Ni de la mitja dotzena llarga de plantes que porten aquest nom, ni de les varietats homònimes de raïm, figues o fesols, ni menys encara d'aquell teixit que se'n diu igual o --i això si que no ho sabia-- de l'àrid petit de matxucatge. Parle d'ulls de veres de perdiu, rojos i vius, que és evident que ens observaven mentre nosaltres també ho féiem rere el vidre. Potser era un d'aquells animals confiats que es crien en granges i són després alliberats per a ser abatuts (a voltes l'etimologia pot ser cruel) a perdigonades; o també podria ser que, a una distància prudencial i separats per una finestra, la possible amenaça que representàvem no fóra suficient per tal que la por tinguera més força que la fam. En tot cas, vam estar una bona estona mirant-nos --nosaltres, atentament; ella, desconfiada, de reüll-- mentre esmorzàvem aquell matí fred al Buixcarró i les mallerengues i els capellanets esperaven inquiets que els arribara el seu torn al menjador. A mi, no cal dir-ho, em va agradar molt veure-la perquè no són, els de perdiu, uns ulls amb els que puga creuar mirades molt sovint. Com a molt, arribe a albirar en la distància la seua característica silueta retallant-se en els ermassos, o bé les veig fugir, amb seu vol sorollós, quan he estat jo qui les sorprèn caminant distret per la muntanya. I tot i que a mi els únics perdigons que m'agraden tenen plomes i no plom, no seré jo, francament, qui els retrega el seu caràcter esquiu i cautelós: crec que els humans ens hem guanyat a pols la seua desconfiança. I tan de bo no arribe el dia en que els ulls de perdiu acaben sent qualsevol cosa --una planta, una figa o un teixit-- menys allò que realment són: els ulls de veres de perdiu, rojos i vius. 





Diuen els qui ho entenen que la perdiu roja, pròpia de la Mediterrània occidental però amb les seues poblacions més importants en la Península Ibèrica, és una més de les moltes espècies d'aus les poblacions de les quals mostren una tendència marcadament negativa, i la caça --molt arrelada històricament a les nostres terres-- no sembla ser l'únic factor rellevant en aquest sentit. La pèrdua d'hàbitat, la intensificació de l'agricultura i la introducció d'exemplars criats en captivitat, junt amb la innegable pressió cinegètica a la qual es veu sotmesa, semblen estar darrere de l'accentuat declivi de l'espècie, amb una pèrdua estimada del 40 % dels seus efectius entre 1998 i 2019. Com en tantes altres coses, estem encara a temps de revertir la situació, però caldrà fer un esforç per aconseguir que les nostres bellíssimes i entranyables perdiuetes seguisquen picant i volant, per molts anys, a les serres i als camps. Bon cap de setmana! 









dimarts, 14 de desembre del 2021

L'atzar i la necessitat (relats conjunts)

Vincent van Gogh, 1882, Die Staatslotterie

Mira-te'ls, pobres ingenus ignorants, tots amuntegats esperant aconseguir un bitllet de loteria que els ajude a deixar enrere les seues vides patètiques i miserables, com si això depenguera de l'atzar i no dels mèrits... Jo no crec en la sort, saps? Les coses només s'assoleixen amb esforç, treball i ambició, deixant-se la pell cada dia, i no esperant et caiga la fortuna del cel, quin despropòsit... L’altre dia, sense anar més lluny, li ho comentava al senyor president del Consell d’Administració: "Papà, jo m'esforce molt, tinc moltes idees i estic ací per al que faça falta, tu ja ho saps". Sort, diuen, quina bajanada, si tot fóra així de fàcil…


En el límit una volta més, però amb aquesta contribució als relats conjunts espere posar-me ja al dia, i no apurar tant en els següents. Una aportació, com veieu, totalment fictícia i que segur que no vos ha fet pensar en ningú en particular. Ja ho cantava l'Ovidi, "a tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida". I si, va com va...


diumenge, 12 de desembre del 2021

Després del vent


Encara bufava amb força, ahir, camí del cim, tot i que molt molt menys del que ho havia fet els dies passats. I potser era per això --pels dies de ventada en què em vaig estimar més quedar-me a casa--, o bé per allò del seu Dia Internacional, que no sé si és que enguany m'hi he fixat més però que m'ha fet l'efecte que ha estat més comentat que altres vegades, però hi havia ganes, moltes, de muntanya, i em va semblar --una volta més-- que Montcabrer era l'opció més apropiada. Cels clars, llum radiant i vistes netes, des de dalt. I de tornada, la sensació, com deia Emerson, del poder de les muntanyes per apaivagar les nostres irritacions; sobretot, quan després del vent torna la calma.





A diferència del que ha passat en altres zones de la Península, la borrasca Barra només ens ha deixat, per aquestes terres, una ventada molesta i persistent però per sort sense cap conseqüència remarcable. El que ha estat inevitable --potser també a vosaltres vos ha passat-- ha estat la curiositat pel nom amb que ha estat batejada, i que ha resultat ser un nom masculí freqüent a Irlanda que prové de Sant Finbarr (Fionnbharra en gaèlic), i que ve a significar "cap ros". Què faria jo, sense Sant Google...






dilluns, 29 de novembre del 2021

Cinefòrum (relats conjunts)

 

Fina Veciana, 2021, Un conte per anar a dormir

En les primeres versions del guió escrit per Arthur C. Clarke i el mateix Stanley Kubrick, l’artefacte que simbolitza la intel·ligència extraterrestre i que actua com a estímul per a l’evolució humana en diferents moments de la trama apareix representat com una calaixera, i fins i tot s’ha conservat un storyboard preparat pel director en el qual es poden veure algunes escenes de la pel·lícula en la qual hi apareix. Segons va declarar Clarke, “la calaixera em va semblar una metàfora perfecta, perquè cap espècie pot evolucionar fins a la fase dels vols interplanetaris si no es capaç de mantenir els mitjons ben endreçats, no sé si m’entens”. Però a Kubrick, en canvi, li preocupava que, d’aquesta forma, la trama fora massa fàcil d’entendre per a la majoria de la gent (“la relació entre la calaixera i una civilització extraterrestre tecnològicament superior que, a través d’ella, impulsa els grans salts evolutius de la humanitat, és tan òbvia que fins i tot un xiquet seria capaç de veure-la”, va deixar escrit) i per això va optar finalment per relegar-la a un discret segon pla --les calaixeres només apareixen en l’escena final, quan Dave Bowman està a punt d’esdevindre un fetus espacial-- i substituir-la pel famós monòlit, molt menys explícit quant a la seua interpretació fins el punt que, de fet, la seua presència i el paper que representa realment en la trama han contribuït a fer de “2001: una odissea de l'espai” una de les pel·lícules més aclamades i menys enteses de la història del cinema universal. 



Doncs mira, que se m'havia passat el relats conjunts d'octubre --que per cert, ha donat lloc a uns contes preciosos que vos recomane llegir-- i com que em sabia mal i malgrat haver superat de llarg qualsevol termini raonable, no m'he pogut estar d'aportar el meu despropòsit habitual. I ara, imagineu amb mi l'escena: un grup d'homínids en la sabana, música de Richard Strauss de fons, troben un estrany objecte que s'alinea amb el sol i la lluna i que els inspira, no sé sap molt bé com, a fer servir un os com a arma; un artefacte que resulta ser... una gran calaixera! Si o què?

Imatge de la xarxa



diumenge, 21 de novembre del 2021

El bany


La pluja, fina però seguida, ha caigut tota la nit, i podria imaginar-me'ls ben xopats després d'hores precàriament arrupits entre les fulles d'algun arbre. Però en deixar de ploure, amb les primeres ullades de sol, els teuladins del veïnat es llancen enjogassats al toll que s'acaba de formar i es banyen amb delit entre esguits i revolades. Molt probablement, pense mentre els mire, l'aigua fangosa els servirà per protegir les seues plomes dels molests paràsits, la qual cosa explicaria aquest comportament que em resulta un poc xocant perquè, després d'una nit sencera sota l'aigua, crec que jo m'haguera estimat més aprofitar el sol per eixugar-me. És evident, però, que ells ho veuen d'altra forma, i m'hi fan pensar, també: poca cosa hauran pogut fer, durant la nit, per evitar mullar-se, però el bany --el lloc i el moment, potser també la companyia-- l'escullen ells. I diria, francament, que es diverteixen. 



divendres, 12 de novembre del 2021

Tocats del bolet

Bolets d'estepa o fredolics (Tricholoma terreum)
Tot i tractar-se d’una zona amb una llarga i antiga tradició boletaire (Font i Quer, en el seu extraordinari llibre sobre plantes medicinals, la situa pràcticament com la més meridional de les regions històricament micòfiles de la Península Ibèrica), no hi ha dubte que aquesta pràctica té, a les comarques del sud del País Valencià, unes peculiaritats innegables, atribuïbles en última instància a les característiques ecològiques pròpies d’aquest territori i, en conseqüència, al poblament fúngic que li resulta propi. Un poblament que, sense ser en absolut desdenyable quant a diversitat, si més no en algunes àrees concretes (al parc natural del Carrascal de la Font Roja s’hi han identificat més de 560 espècies diferents de basidiomicets), si que condiciona notablement l’afició dels que ens reconeixem com tocats del bolet, atesa la manca --o l’extrema raresa-- de moltes de les espècies que són objecte habitual de recol·lecció en altres territoris. Ceps, ous de reig, rossinyols, camagrocs, cama-secs o trompetes, per citar-ne només algunes de les més conegudes, falten per complet o són excepcionalment escasses en aquesta zona, i per trobar-ne ens hem de desplaçar centenars de quilòmetres cap al nord o cap l’interior. En compensació, tampoc és fàcil trobar a la meua terra espècies perilloses per la seua toxicitat: a banda de la gírgola d’olivera, freqüent i ben coneguda a la zona per la seua perillositat, només en alguns llocs comptats apareixen farineres bordes, i altres bolets potencialment mortals com Galerina marginata o diverses especies petites del gènere Lepiota, no desperten cap interés ni poden ser fàcilment confoses amb cap espècie comestible. 

Dalt, girgola d'olivera (Omphalotus olearius, una de les poques espècies perilloses que es fan a aquestes comarques. Baix, mapa de les regions micòfiles (caps als anys de 1950) del deliciós "Plantas medicinales" de Pius Font i Quer; si teniu ocasió, no vos perdeu l'apartat del llibre dedicat als fongs, on entre altres coses repassa breument l'afició boletaire en aquells anys, sobretot a Catalunya.



Esclata-sang ver (Lactarius sanguifluus)
A hores d’ara, la major part dels buscadors de bolets que recorren a la tardor aquestes muntanyes tenen com a objectiu pràcticament únic el que ací denominem esclata-sang (en pobles pròxims es coneix com rovelló o pebràs),  nom que en realitat engloba diverses espècies del gènere Lactarius fàcilment reconeixibles pel seu làtex més o menys rogenc; L. sanguifluus és l’espècie més habitual per aquestes terres i també la més apreciada, però també solen trobar-se a les cistelles L. semisanguifluus --molt similar a l’anterior, de la qual es diferencia pel barret verdós i el làtex que vira del taronja al roig-- i L. deliciosus (el conegudíssim pinetell), tot i que aquest últim, fàcil de distingir pel seu làtex immutablement ataronjat, té una pitjor reputació a la meua zona, on se la considera com a menys gustós que els anteriors. Potser l’única espècie que pot competir com a objecte de desig amb els esclata-sangs és el rubiol o bolet de xop,  també molt apreciada en aquestes terres, per bé que no compta a aquests efectes per donar-se pràcticament tot l’any en els llocs adequats --sobretot, com el seu nom indica, a les xopades que voregen rius i barrancs-- i sempre que les condicions de pluja hagen estat també les apropiades.

Farinera (Amanita ovoidea), comestible d'escassa qualitat poc buscada malgrat ser localment abundant i assolir una grandària respectable.

Morenes (Agaricus sp)

La preferència actual pels esclata-sangs entre els boletaires de les meues comarques més pròximes no vol dir, però, que no hi haja qui se n’interesse per altres espècies. Fins i tot abans de la popularització de la caça de bolets que s’ha produït en els últims anys, i que ha obert la recerca a espècies que fins llavors comptaven amb poca o cap tradició a la zona, n’hi havia d’altres que, si bé de forma més minoritària, han comptat des de sempre amb els seus addictes. A Alcoi, per exemple, les morenes (nom que engloba diverses espècies de xampinyó silvestre o Agaricus) o les primaverals gírgoles (Morchella), que a casa sempre he sentit anomenar com a múrgoles, compten amb autèntics entusiastes, mentre que d’altres com les turmes, les orelletes, les punxetes, les poagres o les mocoses eren també ben conegudes pels buscadors de més edat, per bé que en molts casos havien deixat de ser recollides fins que la popularització recent de l’activitat ha servit també per a que alguns d’aquests bolets tornaren a fer-se coneguts. Un cas curiós d’aquest fet és el bolet d’estepa (Tricholoma terreum), buscat en altres èpoques i esdevingut ara de nou popular, tot i que és simptomàtic constatar que la majoria dels nous recol·lectors no coneixen el nom local i fan servir el més estès de fredolic. Tot i que en menor grau, el mateix passa amb espècies com la cama de perdiu o el bolet de panical, molt més conegudes ara que fa uns anys, mentre que espècies com ara l’apagallums, el bolet de tinta, la pimpinella morada o el carlet, de les que no em consta cap tradició de recol·lecció a la zona, són ara buscades i recollides, si més no per part d’alguns buscadors diguem-ne il·lustrats.  


Dalt, judio (Boletopsis grisea), recollida antigament i que havia de ser bullida abans de consumir-la per llevar-li l'amargor. Baix, bolet de panical (Pleurotus eryngii), comestible excel·lent cada volta més buscat i apreciat

Però a més de les espècies que s'hi poden trobar, diria que un altre tret singular --per bé que no exclusiu-- d’aquesta feréstega zona és la forma de buscar-les. Recorde les primeres voltes, fa ja molts anys, que vaig anar a buscar bolets a les pinedes de Terol o a la Serranía de Conca, i la impressió que em provocar trobar els esclata-sangs --i moltes altres coses-- pràcticament exhibint-se sobre la molsa i entre la pinassa, en un paisatge de pinedes obertes, pendents moderades i sense plantes punxoses. A la meua zona, omplir una bona cistella --sobretot si hom fuig dels indrets més accessibles i que solen concentrar la major part dels buscadors-- representa quasi sempre recórrer distàncies notables per barrancs abruptes i costeres empinades cobertes d’argelagues i coscolles, i tractar d’intuir el possible senyal de la presència del bolet en un bony de la fullaraca o al peu de les estepes i els ginebres. Una forma de buscar que sorprèn sovint a qui està més habituat a fer-ho en altres paisatges, i que va donar lloc a ferramentes específiques com els coneguts a la comarca com a ganxos d’alcoià, uns estris actualment (i afortunadament) prohibits, quasi sempre fabricats expressament per a aquesta finalitat pels manyans locals, que consistien en un mànec llarg acabat en dues puntes i que recorde haver vist utilitzar a la gent major per alçar una mica la fullaraca buscant la cobejada aleta, amb una delicadesa tal que després no es notava que algú hi havia estat recercant. Res a veure, doncs, amb el rastre lamentable que, amb ganxos o sense ells, deixen a la serra alguns “buscadors” actuals en forma de terra remoguda i desenes d’exemplars --alguns d’espècies que altres coneixen i aprecien, però tots ells respectables pel seu paper com a part fonamental dels ecosistemes en què prosperen-- arrencats i llençats a perdre sense cap profit. 

Cresta de gall (Clathrus ruber), sense cap interés gastronòmic però fonamental, com la resta de fongs, per la seua funció ecològica als boscos i matollars

En el que no som gens originals, en aquestes terres, és en el goig que fa una cistella plena --més encara si és amb caputxó, açò és, amb unes branquetes de romer tot rodant per augmentar-ne l’altura i per tant la seua capacitat-- i un bon plat posat a la taula... Però això, si vos sembla, ho deixem per a una altra ocasió. 



Potser m’estic posant un poc pesat amb aquestes coses dels bolets, però feia temps que volia escriure sobre el tema i m’ha semblat que ara, quan la temporada comença a acabar-se, era un bon moment. Per cert, si voleu saber més sobre aquestes qüestions, podeu fer una ullada a aquest treball del mestre i amic Antoni Conca, a qui dec pràcticament tot el (poc) que sé al respecte. I quant a la setmana, doncs un poc atrafegada --estem de canvis, a la feina, i això sempre es nota-- i amb un ull posat, sense moltes esperances, a Glasgow; ja en parlarem, també, d'això, si en fora el cas. Pel moment, i com demana el divendres, que passeu un bon cap de setmana... amb permís de Blas i les seues conseqüències.



divendres, 5 de novembre del 2021

A casa

Superat el breu però intens parèntesi de llunyania del cap de setmana passat, torne de nou a l'àmbit de les proximitats, a les quals i de fet he pogut dedicar, aquesta setmana i per motius de feina, alguna de les estones que de tant en tant em permeten eixir del despatx. Paisatges de tardor, per bé que marcadament diferents, a la Marjal de Pego i Oliva i al Carrascal de la Font Roja: tots els reflexes de l’aigua, en el primer cas, i tots els colors del bosc --del verd al roig, o viceversa-- en el segon. Molt probablement, i a banda de complir amb la tradició de visitar la Fira de Tots Sants de Cocentaina --prolongada enguany un cap de setmana més per veure de reduir, sembla que sense massa èxit, les també tradicionals aglomeracions de visitants--, part del cap de setmana que tot just comença se n’anirà en seguir gaudint dels atributs tardorencs pels paratges que em queden més a prop. Però sobretot, crec que aquest serà un d’aquells caps de setmana, propis també de l’estació, en que allò que més abelleix és quedar-se a casa. Perquè les llunyanies estan bé, sense cap dubte; però anar-hi cansa. I perquè encendre --per primera volta enguany-- la llar, i seure davant el foc amb un poquet de condonyat, un gotet d’herbero i un bon llibre a les mans, no deixa de ser una forma tan bona com qualsevol altra de gaudir de la tardor. O almenys, a mi m'ho sembla.




A banda de l’inevitable cansament acumulat, la pel demés magnífica escapada a l’Atlas ha tingut com a conseqüència imprevista una avaria a la càmera de fotos que m’ha privat, sembla que temporalment, de poder-la fer servir. Pel moment, vaig tirant mà d’una de prestada i del mòbil quan es pot, però sense que abans les meues fotos foren res d'extraordinari, trobe que no és el mateix, així que espere que sabreu disculpar-ho. Que descanseu, també, si fora el cas, i bon cap de setmana!