"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 29 de setembre del 2010

Demà, més

Vos seré sincer: la veritat és que he començat el dia sentint-me un perfecte imbècil. La primera sensació, ací al poble, ha estat què s'havia parat ben poc, encara que en algunes de les fàbriques pròximes si que pareixia que es notava un poc més. Quan hem anat a avisar que les nanes no agafarien hui l'autobús escolar perquè estavem de vaga, hi ha qui ens ha recitat entre dents les conegudes lletanies de la dreta cavernària que fan d'aplicació al cas. Evidentment, la faena que no he fet hui hauré de fer-la demà perquè no he parat cap cadena de producció, només he acumulat uns quants papers més damunt la meua taula; i no deixe de pensar que el substanciòs retall que la Generalitat aplicarà al meu sou a costa del dia --i què deu ser una de les causes, imagine, que la major part dels meus companys i companyes hagen anat hui a treballar, pel què m'han contat des d'allí-- se l'endurà, tard o d'hora, algun amiguet de l'ànima o serà oportunament balafiat en algun dels seus indignes i decadents espectacles.

Però tot i això, i a pesar dels resultats diguem-ne discrets d'aquesta jornada --no m'importen les xifres, no me'n refie de cap, però em deixe dur per les meues impressions-- ja no tinc cap dubte: m'alegre d'haver decidit parar. Respecte profundament a qui, per la raó que siga, haja optat per la contrària (jo mateix, ja ho deia l'altre dia, m'ho he hagut de pensat molt), i més encara a qui ha hagut de treballar perquè no ha tingut cap altra opció. Però jo m'alegre d'haver fet vaga. No perquè la meua opinió dels sindicats i alguns sindicalistes haja millorat d'ahir a hui, ni tampoc perquè em pense que s'haja aconseguit canviar res substancial en aquesta infausta reforma laboral que no ha fet més que escomençar i que ja veurem com acaba. Simplement, m'alegre perquè, si no l'haguera feta, ara mateix em sentiria d'un costat del que no vull formar part. Insistisc: no tots els què estaven d'aquesta banda em mereixen el mateix respecte, ni he deixat d'estimar-me a tots els amics i amigues que hui han decidit estar a l'altra perquè han cregut que era el correcte. Però així a l'engròs, vist els que hi eren ací i allà, m'he trobat d'allò més bé posant terra pel mig. I ja sé que al govern espanyol, a la patronal, al capital internacional i a Rita Barberà tot açò li la sua. I que els sindicats majoritaris farien bé en moderar el triomfalisme, fer una severa autocrítica i preguntar-se perquè tanta gent pensa el que pensa d'ells. Però mira, jo hui dormiré a gust. I demà serà un altre dia; un bon dia per seguir lluitant d'una forma o una altra, sense pensar ja en costats ni percentatges, que la processó és llarga i el ciri curt.


Potser no ve molt al cas, però estic tot el dia pensant en aquesta escena de "La Vida de Brian". Hi ha algun psicoanalista en la sala? Per cert: treure el cap per les finestres digitals dels companys i companyes blogaires que han fet vaga hui, ha estat una forma de no sentir-se tan sol com l'ambient i les notícies donaven a entendre. Gràcies!




dilluns, 27 de setembre del 2010

Sumes i verbs

Un moment!
No ens precipitem.
Primer pensem.
Jo pense,
tu penses,
ell pensa,
nosaltres pensem,
vosaltres penseu,
ells pensen.
Tots hem pensat, ja?
Llavors cal que fem,
no estiguem parats...

Ovidi Montllor

Subscric --com quasi sempre-- les encertades reflexions de Cucarella sobre la desgana amb què, qui més qui menys, afrontem la majoria aquesta vaga general. I coincidisc també en que una part molt important d'aquesta sensació s'ha d'atribuir a la creixent desafecció que ens provoquen els dos sindicats majoritaris convocants, i a l'ambient general de desmoralització que s'escampa entre una "esquerra social" que cada vegada se sent més allunyada de la majoria dels grups que (de vegades amb més barra que Napoleon) es reclamen com els seus --els nostres-- representants "polítics". Quant a altres comentaris que he anat llegint ací i allà, compartisc els dubtes sobre l'oportunitat d'aquesta convocatòria tal i com ha estat feta, i per tant sobre la seua utilititat real per a aconseguir els fins per als quals ha estat suposadament plantejada. I assumisc també els intents --inevitables-- de manipulació posterior, que cauran de tot arreu i passe el que passe el dimecres. I, per tot això, he de dir que he vacil·lat molt sobre què fer, en consciència, el dia vint-i-nou.

Però com més s'apropa aquest dia, més convençut estic que mantindre's al marge no és una alternativa vàlida. Fer la vaga potser no servirà de molt, però no fer-la no servirà de res; almenys, que ens compten del costat dels qui, ací però també arreu d'Europa, diran dimecres que no estan d'acord. Així és que, fent meua també la posició de moltes entitats ciutadanes --entre elles, i especialment, del moviment ecologista--, amb totes les incerteses del món ("És pel dubte. I dubte molt, companys") però també amb totes les ganes de seguir lluitant el dia següent siga quin siga el resultat de la vaga general,  he decidit, per si a algú li interessa, que jo també hi aniré. Au, ja està dit.


divendres, 24 de setembre del 2010

Primavera d’hivern

Crec que l’única mostra significativa de comportament coherent, aquesta setmana, he d’atribuir-la a la tardor, que com calia esperar d’estació tan complidora, ha començat puntualment i amb la pluja de rigor. Pel demés, aquests dies hem anat ben servits de curioses contradiccions i equilibris conceptuals. Compteu: hi ha hagut uns que, en juliol, van votar una llei prohibint les corregudes de bous, i en setembre una altra que defensa i consolida altra modalitat evident de maltracte –que és com jo veig els correbous, ens agraden més o menys --, sota l’argument de que aquesta última, que és més nostrada, baqueteja per diversió els pobres animals però no els mata (deliberadament). D’altres que, només per veure d’arrapar un grapat de vots i poder dir-li una brofegada al govern socialista, que també s'ha lluït, eixen una estona de la caverna i es converteixen en activistes antinuclears i ecocombatius. O jo mateix, sense anar més lluny, que com ve sent tradicional, he celebrat –un any més—el dia europeu sense cotxes fent-li al meu més de tres-cents quilòmetres i abocant a la pobra atmosfera diòxid de carboni per un tub (d’escapament). I d’Antonio Asunción ja ni en parlem.

Certament, no sempre és fàcil mantindre la desitjable correspondència entre el que pensem que caldria fer i el que realment fem, i ja ho diu el savi Ripoll, que “qui estiga lliure de pecat...” Però tot i això, i encara assumint que la perfecció --també en açò-- puga ser una utopia inabastable, fóra bo seleccionar acuradament quins són els llindars d’incongruència que no estem disposats a superar, o a tolerar que siguen superats per part d'aquells que suposadament ens representen. I si, malgrat tot i per la raó que fóra, calguera excedir els límits, també convindria, ja posats, no acceptar ni fer servir arguments falaços o excuses més o menys patètiques per tractar de justificar el que quasi sempre és injustificable. La coherència cotitza a la baixa i és cara de mantindre. Però tendir-ne asimptòticament és un objectiu prudent, i acostar-s'hi tant com es puga pot ser també una exigència (pròpia i aliena) raonablement assumible.

Fora d’això, només diré que no sóc d’aquells que es posen lànguids i melancòlics quan arriba la primavera d’hivern; si m'apureu, em passa més aïna el contrari. I si fóra any de bolets, que pareix que vulga ser-ho, ja ni vos conte. Així és que pemetreu que prescindisca pel moment de la tardoral (i, per altra banda, bellíssima) Gymnopédie núm 1 de Satie, perquè el que em demana el cos és alguna cosa animadeta, posem que de la Steve Miller Band. “Jet Airliner” --del mític disc Book of Dreams-- hauria estat bé, però la deixe per a una altra ocasió en què m'abellisca parlar del grup i la seua trajectòria. Hui crec que em quede amb “The Joker”, que tinc el dia gamberro i estaria bé tindre també la nit. Que gaudiu de la fresqueta, i bon cap de setmana!


dimecres, 22 de setembre del 2010

Records d'Arpitània

Només eixir de Le Pont de Valsavarenche vam trobar els primers exemplars d’stambecco o cabra dels Alps, espècie emblemàtica i símbol del Parc Nacional del Grand Paradiso. A mesura que ascendiem per la vall del torrent Savara, el dia, que havia amanescut serè, va anar ennuvolant-se fins que, poc després de dinar, la previsible tempesta es va desfermar amb força. Només vam tardar uns minuts en arribar a un refugi proper entre trons i rellamps, però ens vam mullar el suficient com per agrair l'aixopluc, un café calent i una copa d’un aiguardent --què no recorde bé però que potser era jhenépi—que pagàrem a preu d’or. En el refugi, ple de gom a gom de muntanyers i excursionistes sorpresos per la pluja, vam poder seure al costat d’un grup que mantenia una animada conversa en un francés en el què es barrejaven accents diversos. Semblava dur la veu cantant un corpulent muntanyés de barret negre i atapeïda barba blanca, del qual vam alcançar a comprendre una ferma i convençuda declaració, dirigida als seus contertulis: els savoians no són francesos ni italians. Savoia --explicava el muntanyés-- havia sigut independent fins ben avançat el segle XIX, i ho seria de nou. Després d’això, vam perdre el fil de la conversa, però ningú va semblar massa sorprés per la rotunda afirmació que acabavem de sentir. D'això deu fer si fa no fa uns quinze anys.



Savoia, actualment repartida entre diversos departaments francesos, forma part d'una de les nacions més antigues, desconegudes i evocadores d'Europa. En ella es parla una llengua, també relativament poc coneguda i fortament dialectalitzada, denominada francoprovençal, i des de fa uns quaranta anys s'ha generalitzat per anomenar aquestes terres el preciós i encertadíssim nom d'Arpitània, el país dels Alps (Arpes, en francoprovençal o arpitan). Les terres arpitanes s’estenen per diverses regions franceses –com Liyon (Lió) o Grenoblo (Grenoble)--, la Suïssa romanda i el nord d'Itàlia, amb una referència especial, en aquest darrer cas, a la Vall d’Aosta. Aosta va ser, de fet, una de les raons principals per fer aquell viatge: la vall apareixia, en l’escasa informació sobre nacions sense estat de que podia disposar en aquells temps anteriors a Google (uns pocs documents del CIEMEN que em duia o em feia dur de Barcelona), com a part d'un àmbit més ampli, al qual anomenaven "Harpitanya". Conéixer de primera mà un territori que apleglava les muntanyes més imponents d’Europa, i una llengua (i una cultura) singular i enigmàtica, va convertir en irresistible l’objectiu d’acostar-s'hi a la primera ocasió possible; i, certament, va pagar la pena des de tots els punts de vista. La veritat és que ni en Aosta ni en Savoia –vam voltar uns quants dies per les valls que envolten el Mont Blanc, però vam renunciar, per car, a passar al Valais suís-- vam ser capaços de reconéixer ningú parlant arpità. Però tot i això ens vam emportar d’aquelles muntanyes --a més de la inevitable "grolla" de fusta per al café a la valdostana-- la sensació d’haver conegut, encara que fora superficialment, una terra excepcional. Això, i el record inesborrable d'un savoià reclamant, mentre la tempesta retronava en cims i valls, el dret del seu poble a seguir existint.


Diferents banderes utilitzades pels moviments culturals i nacionalistes d'Arpitània

L’any passat vaig tornar a Arpitània. Aquesta vegada m’hi duien interessos específicament muntanyers –fer cim al Mont Blanc per la ruta de Cosmiques--, però abans d’encarar aquesta ascensió amb Xavi (a qui li agraisc algunes de les fotos de més avall) i Ferran, vaig poder tornar a recórrer una part d’Aosta i de Savoia. Tampoc aquesta vegada vaig tindre ocasió de sentir ningú parlar arpità, ni feia la impressió que les coses hagueren canviat substancialment respecte al reconeixement de la llengua i la cultura del país. Però en aquests quinze anys, i gràcies en gran part a Internet, he anat seguint els avanços dels moviments culturals (i, en algunes zones, també polítics) dels arpitans i arpitanes, per bé que les seues manifestacions pràctiques siguen encara molt incipients i no sempre fàcilment visibles quan es visiten aquelles terres. També avança, encara que amb grans dificultats, la normalització de la seua fragmentada llengua, la difusió internacional de la cultura i la construcció d'una consciència comuna entre els diferents territoris que formen aquest país que s'estén --ho diu el seu himne-- tot u tôrn du Mont-Blanc. Cada vegada més, a Europa comença a sentir-se parlar de l'arpità i de la seua resistència a desaparéixer per sempre. També a casa nostra: des de fa uns mesos, els Amics d'Arpitània s'han proposat contribuir a la divulgació de la llengua i la cultura de les terres arpitanes. Obrint Pas acaba d'actuar al Festival dels Pobles Minoritaris d'Aosta; conten de la seua sorpresa en descobrir una realitat que a penes coneixien, i m'han fet ganes de compartir aquests records. Es indubtable que queda molta feina per fer (quants, dels milers de muntanyers que passen cada any per Chamônix, senten parlar de la llengua o la cultura arpitanes?); però vull pensar que el camí per recuperar de l'oblit i la invisibilitat una de les cultures europees més antigues, interessants i amenaçades és, a hores d'ara, irreversible.


El cim del Mont Blanc, Aiguille des Glaciers i vistes des del coll del Maudit

dilluns, 20 de setembre del 2010

Making friends

Moltes comarques valencianes, sobre tot al litoral, alberguen una població permanent i significativa de residents procedents d'altres països europeus. Sovint, i per raons diverses (principalment de tipus social i idiomàtic), la percepció que aquestes persones tenen de la nostra realitat --ambiental, cultural, lingüística o històrica-- és molt limitada, quan no simplement errada o biaixada. Aquesta situació provoca, entre altres efectes, un allunyament d'aquest col·lectiu respecte a les iniciatives de conservació i divulgació ambiental que duen a terme les entitats del País. La qual cosa resulta, si més no, cridanera, tenint en compte que molts d'aquests residents estrangers --amb freqüència, jubilats amb un nivell econòmic i cultural elevat-- mostren una notòria sensibilitat ambiental, i no pocs estan vinculats a entitats conservacionistes i de custòdia del territori (land trust) en els seus països d’origen. La veritat és que, per regla general, no pot dir-se que aquest col·lectiu es distingisca per una gran capacitat d'integració, com tampoc és sempre fàcil la comunicació inclús més enllà de les barreres idiomàtiques. Però hi ha excepcions, i amb elles la possibilitat d'establir àmbits de contacte i col·laboració: la situació del nostre litoral, la necessitat d’adoptar mesures de control i limitació de l’actual model d’ocupació del sòl i de consum dels recursos naturals, exigeixen sumar esforços vinguen d'on vinguen.

Per això, i fa uns mesos, Avinença (la xarxa valenciana d'entitats de custòdia del territori, de la què ja he parlat altres vegades) es va plantejar la possibilitat d'encetar un projecte, dirigit específicament a aquest col·lectiu, amb la finalitat d'aproximar-lo a les característiques i problemàtica ambiental de les nostres terres, i a les iniciatives de conservació i custòdia del territori que moltes associacions i entitats valencianes estan duent a terme. El projecte es va batejar com "Una Terra per a Tots-A Land for All", ha comptat amb la col·laboració de la Fundación Biodiversidad, i ha estat desenvolupat pels amics de la Fundació Nus i la mateixa Avinença --amb una menció específica a la tasca entusiasta dels companys Jordi Domingo, Ciro Pascual i Zafira Ferrer. Per a posar en marxa i dur a terme les diferents activitats previstes ha estat vital, també, la complicitat de la U3A (The University of the Third Age, una entitat interessantíssima de la que potser caldrà parlar en altra ocasió) i de Paul i Pat Pruden, que han mobilitzat amb la seua capacitat extraordinària al col·lectiu dels "expats", com ells s'autodenominen, que hi han participat.
No és aquest el lloc per a descriure amb profunditat el projecte, alguns dels detalls del qual podeu consultar ací. Però és interessant remarcar que un dels seus resultats --imprevist en el disseny inicial-- ha estat la creació d'un grup, format per estrangers, que ha decidit denominar-se Friends of Avinença. Un grup extraordinàriament actiu, amb iniciatives autofinançades i gestionat pels propis components, que ha estat realitzant excursions per a conèixer sobre el terreny el treball realitzat per les entitats valencianes. Però a més d'això, el grup ha decidit executar un projecte propi de restauració a la marjal del Senillar de Moraira (Teulada, Marina Alta), en uns terrenys municipals i amb la col·laboració de l'Ajuntament i d'altres entitats. Friends of Avinença ha esdevingut, així, una autèntica entitat de custòdia, amb accions com ara la neteja de residus, la plantació d'espècies amenaçades, el cens d'aus al llarg de tot l'any o el control de fauna exòtica. Fa molt de goig llegir, a la seua pàgina web, el seu objectiu ("the main aim of Friends of Avinença is to introduce folk from the expat communities to aspects of Valencian life and culture which may be unknown to us"), però més encara el seu suport "to allow Avinença to progress in its aim, which is to form a “National Trust" of Valencia".

Dissabte al vespre, Friends of Avinença i altres amics i amigues ens reunirem al Jardí de l'Albarda, a Pedreguer (una de les singulars i interessants iniciatives de FUNDEM, de les què deixe pendent parlar en altre moment), per a celebrar amb un sopar el primer any del projecte. Verdures ecològiques de l'Associació Neroli i el Col·lectiu Vall de Vernissa, anyellets de ramats vinculats a FAPAS-Alcoi, el vi de les microvinyes del Celler la Muntanya (un altre projecte pel qual sent una debilitat especial, i del què em compromet, també, a parlar amb més detall), i la impressió de què, amb un poc d'esforç per totes les parts i si és per una bona causa, totes les barreres poden ser salvables. Amb l'avantatge afegit dels horaris europeus: encara vaig arribar a temps de sentir cantar al "Botifarra" en l'Alqueria.



diumenge, 19 de setembre del 2010

Polvo, niebla, viento y sol

Recordant, dos anys després, que un dia com hui ens va deixar Antonio Estevan, m'acabe d'assabentar que aquest dènou de setembre s'ha apagat també la vida de José Antonio Labordeta. També un lluitador, també un exemple de compromís i coherència, amic de l'Ovidi i veu d'un poble i d'una època. També una notícia esperada, però igualment dolorosa. I recorde que algú va dir, ara fa dos anys: "hay muertes que no existen". Tampoc aquesta.


dissabte, 18 de setembre del 2010

Contra gustos

Cada vegada em fixe més en la mirada i en la veu. Eròticament parlant, és difícil que una dona m'agrade molt si, a més de ser --o semblar-me-- intel·ligent, els seus ulls no em resulten seductors i la seua veu em sona tosca o banal. La qual cosa no impedeix, evidentment, que hi haja moltes altres dones que m'atraguen bastant --o simplement el suficient-- a pesar de que les trobe menys intel·ligents, d'ulls discrets i veu ordinària. Sovint, en aquests casos, valore uns altres dons, aptituds o qualitats interessants què, sense arribar a suplir aquests dèficits essencials, doten a les seues portadores d'un atractiu remarcable. Altres aspectes físics, òbviament, tenen la seua rellevància, però no solen ser en absolut determinants. Per exemple, sobretot quan es tracta d'aquestes qualitats diguem-ne "complementàries", sóc especialment sensible als caràcters desimbolts, naturals i independents; però la superficialitat ostentosa o l'histrionisme extemporani poden desincentivar qualsevol expectativa d'aproximació, per poc ambiciosos que foren de bestreta els seus objectius.

Quant a l'apariència física, sóc més partidari de l'harmonia de les proporcions que de les magnituds absolutes, dins d'un context general d'oportunes sinuositats. Aprecie com a sensuals cossos i talles de característiques, volums o edats molt diverses, però defugint primeses excessives i amb una preferència creixent cap a la maduresa, també anatòmica. Un cos que es mou amb gràcia em sembla, en general, un cos atractiu, més enllà de la valoració específica i estàtica dels seus diferents elements. Parlant amb propietat, l'exuberància no és sinònim de voluptuositat, però no negaré l'atractiu torbador de la copiositat quan es disposa de forma topogràficament adequada i deixa endevinar la consistència oportuna. Tot i això, em sembla que els excessos puntuals --més que no pas les escassedats prudents-- poden arribar a desbaratar l'equlibri del conjunt o, al menys, deformar una adequada percepció d'aquell. El cabell és un element poderós, però sóc també de gustos eclèctics al respecte; tendisc a valorar la seua coherència amb l'aspecte general, però en igualtat de condicions, i si he de triar, bru i llarg.

És evident que aquests principis, aplicables a les relacions personals i a distàncies reduïdes, tenen una validesa relativa quan es traslladen a àmbits icònics, en els quals és impossible d'avaluar qualsevol tret no fisonòmic. Potser és per això que, en general, mai he estat molt de sex symbols, amb l'excepció d'una primerenca i relativament persistent predilecció per Jessica Lange. Alguns dels mites sexuals oficials de les últimes dècades --pense per exemple en Madonna, Sharon Stone, Angelina Jolie o Megan Fox-- no han passat de semblar-me dones més o menys guapes, però difícilment diria que han personificat els meus ideals sexuals. Tot i això, i al llarg dels anys, he anat adoptant diversos referents simbòlics en la matèria, des de Kim Bassinger a Gisele Bündchen (passant per Cindy Crawford, Kylie Minogue o Monica Bellucci). Però quasi sempre han tingut un origen molt concret --una imatge especialment atractiva, una escena mítica-- i un abast molt limitat. Més o menys el que em passa ara, amb tantes cares atractives i cossos esculturals innundant de forma més o menys merescuda cinemes, revistes, webs i programes de televisió. M'agrada la carnalitat espontània d'Scarlett Johansson o la sensualitat desbordant (i la veu encisadora) de Leonor Watling. Però, sobretot, l'elegància carismàtica i l'esguard marí d'Olivia Wilde...

Si, ja sé que tot açò te poc trellat i no porta enlloc. Però el més curiós (i un poc preocupant) és que, quan m'he posat a escriure fa una estona, després de fullejar la premsa del dia, ho he fet amb la idea de dir alguna cosa sobre la visita de Benet XVI al Regne Unit, Richard Dawkins, la British Humanist Association i el llibre d'Stephen Hawking... i ja veus com he acabat. M'ho faré mirar. Però almenys, ha resultat més divertit buscar en la xarxa una imatge de la mirada d'Olivia que una del Summe Pontífex amb la Reina d'Anglaterra. Siga dit amb tot el respecte, que contra gustos no hi ha disputes.


dimarts, 14 de setembre del 2010

Comfortablement endormiscats

Les associacions d'idees tenen el seu aquell. A mi, aquests últims dies, cada vegada que fullege a la premsa allò que s’ha vingut en denominar Cas Brugal, em ve al cap la mítica "Walk on the wild side” de Lou Reed. Respectant les pressumpcions d'innocència (i a banda del que hi puga haver de vendetta domèstica en tot açò), sembla que també per l'extrem sud del País –o potser caldria dir que especialment per ell— hi ha qui ha transitat, sense massa miraments i des de fa bastant temps, pel costat salvatge. Poc a poc anem coneixent més detalls d’aquest agosarat recorregut pel que diuen els diaris, però em fa l’efecte que a quasi ningú li resulten sorprenents les revelacions que van fent-se públiques, amb els seus iots, viatges, pisos, regals i feixos de bitllets canviant de mans. Ja sabeu, el petit Joe no donava res de bades: everybody had to pay and pay...

M'agrada Lou Reed i m'agrada la cançó. Per això, i venint al cas, pensava anit en dedicar-li una entrada, ja fóra en versió original, o potser en la singular adaptació que va fer l’Albert Pla; però hui un missatge d'un bon amic --a qui veig menys del que caldria-- m’ha fet canviar d’idea. Em conta del baixó que li produeixen els incendis d'aquests últims dies, i d’una cançó (“Comfortably numb”, de Pink Floyd) d’aire melanconiós però que li serveix, en moments com aquests, per apujar els ànims... Conec la cançó, i també a mi em passa alguna cosa pareguda: Pink Floyd és un dels meus grups de referència, i “The Wall” un dels seus discos que més escolte, a ben poca distància dels meus preferits ("Dark Side of the Moon", "Animals" i "Wish You Were Here", per aquest ordre). Però a més de la seua qualitat --i la del fragment corresponent de la pel·lícula-- i del que puga tindre d'encoratjadora, la mateixa cançó té un títol especialment pertinent, evocador d'una situació que potser podria aplicar-se al conjunt de País. A una gent –la nostra— que, malgrat tot el que està passant (a pesar de l'evidència que una part substancial d'aquests i d'altres passejos pel costat salvatge els estem pagant entre tots) sembla comfortablement endormiscada, aletargada, entumida, insensible...

The child is grown,
The dream is gone.
I have become
Comfortably numb
La pregunta és: ens espavilarem, aquesta vegada? O, en altres paraules: Is There anybody in there? (a banda dels de sempre, vull dir). No cal que contesteu, només és retòrica...

diumenge, 12 de setembre del 2010

Digestions pesades

"Lo que se desmorona paisajísticamente y arde por los cuatro costados es el territorio desestructurado, ciertamente. Un espacio virgen no precisa reconversiones para mantenerse, pero un territorio profundamente antropizado, con bosques secundarios o monte bajo cosidos de matorrales quemadizos, o se mantiene bajo las mismas condiciones en que fue cambiado, o se reconvierte bajo control. Abandonado a su suerte, le esperan decenios de tribulación, si es que el fuego no lo destruye primero: la pirofilia de la vegetación mediterránea se encarga de poner el riesgo objetivo, pero es el mal uso del espacio lo que convierte tal riesgo en lamentable tragedia".
Ramon Folch, "Diccionario de Socioecología" (1999)
La setmana passada va ser una d'aquelles que, entre unes coses i d'altres, costen de pair. Els focs van ser, indubtablement, una de les causes; els focs, i tots els comentaris, urgències, tòpics, teories i valoracions que, indefectiblement, naixen i s'escampen al seu caliu. La frustació, la ràbia, la impotència, la indignació (pel mateix foc i la seua causa injustificable, pel cinisme d'alguns i per l'oportunisme d'altres) són sentiments que es repeteixen cada vegada que alguna de les nostres serres esclata en flames. Però també és recurrent --i bastant fatigós-- constatar com, any rere any (i ja en són molts), per ignorància, desidia o mala fe, seguim defugint d'afrontar realment el problema, d'explorar, exigir i aplicar solucions reals i a llarg termini. Perquè solucions, o almenys formes diferents d'afrontar el problema, n'hi ha (comptem amb estudis, diagnòstics, experiència i especialistes) però són complicades --que ningú ho dubte--, cares i, probablement, també profundament impopulars.

Per això és molt probable que, una vegada més i en el millor dels casos, ens limitem a aplicar més o menys honestament alguna teràpia simptomàtica (així les anomena també Folch), i deixarem per a millor ocasió el tractament decidit i ambiciós d'una malaltia que, evidentment, no és senzilla de guarir, perquè té més a veure amb el despropòsit en què hem convertit el nostre territori i amb la nostra incapacitat per a gestionar-lo --i no parle només de les administracions públiques--, que amb els propis arbres que cremen i que, malauradament, seguiran fent-ho més tard o més d'hora. Volia escriure, de tot això, quan encara les flames cremaven. Però va poder més el cansament, i el desànim que causa tornar una i altra volta al mateix punt de partida; però també la convicció, accentuada amb el temps i l'experiència, de què de certes coses convé més parlar-ne en fred i propostes en mà. A aquest propòsit --essencialment, a recordar el que hem après, a mostrar el què es fa bé, a escoltar a qui ho entén--m'encomane per a moment més oportú i per si interessara a algú.

El Carrascalet, a peus de Montcabrer, diumenge passat; o Mariola quinze anys després.

Fumejaven encara els calius i pensava en aquestes coses divendres passat al tren, quan vaig encetar la temporada de viatges a Madrid. Bàsicament, en aquesta ocasió, anar-hi va servir per a constatar que, en temps de crisi, la conservació pot esdevindre encara molt menys prioritària del que ja és de forma habitual, sense que el color de les administracions ni la grandària de les entitats aporten distincions significatives. Una situació lamentable, en tot cas, però que no causa sorpresa, a la què caldrà fer front amb imaginació i espenta, i que anava també lentament digerint camí de València amb la gastronòmica i potser inoportuna companyia d'un llibre (havia escollit, per aquest viatge, la "Rapsodia gourmet" de Muriel Barbery) i la pel·lícula de torn, casualment "Julie & Julia". Del primer, potser esperava massa després de "L'elegància de l'eriçó", però tot i que lluny d'aquest, es deixa llegir i té moments estimables. De la segona, em va cridar l'atenció de seguida, sobretot pel paper que representa en l'argument el blog (de cuina, i real) d'una de les protagonistes, i alguns dels seus comentaris al respecte; però ben poca cosa més, tot plegat. Després, he llegit algunes crítiques, i em sent especialment identificat amb aquesta, per bé que si voleu veure la pel·lícula abans, quasi millor que no la llegiu. Si voleu enfitar-vos, vosaltres mateixos.

I amb l'empatx setmanal creixent sense pausa i fins extrems alamants, va arribar el dissabte amb les estranyes sensacions d'una Diada atípica --que potser només és una impressió meua, o del què he anat llegint sobre ella--, els exabruptes i despropòsits també tradicionals per aquestes terres, i l'Hèrcules d'Enrique Ortiz (siga dita la cosa amb tota la simpatia per als seguidors d'aquest entranyable i contradictori equip) deixant-li clar al Barça que una cosa és el Brugal i una altra marcar gols... No és estrany que, a la nit, em llançara alegrement en braços de les suposades virtuds digestives de l'orujo. Hui, diumenge de notòria ressaca, mentre acabe treballosament la digestió de la passada, només demane una setmana entrant un poc més assimilable, que açò no ha fet més que començar...

dimarts, 7 de setembre del 2010

La negror del dia


Ara mateix tem per Mariola. I em fa mal fins i tot escriure-ho. Amb tota la impotència, amb una immensa ràbia i una tristesa immensa, tem que es faça fosc i tornar a veure el tètric resplendor de les flames mostrant-se rere el Cerincal. Com si no fóra prou amb l'incalculable desastre que està assolant la Vall d'Albaida des d'anit, amb Agullent i Ontinyent tocats pel foc de molt a prop, amb Bocairent --segons estic llegint als fòrums, que ens venen informant des de fa hores, i ara també a la premsa-- assetjat per les flames, amb les serres d'Agullent, i l'Ombria, i el Torrater, que s'han fet fum altra vegada. Pot passar (si no ho ha fet ja) pel mateix Bocairent, per la Masserra, per Alfafara: Mariola és ara mateix més vulnerable que mai, l'amenaça massa gran. Tant de bo la feina de tanta gent, i també la sort, impedisquen que les flames tornen a profanar una serra que, com tantes altres --com les que han cremat des d'anit, i encara cremen ara--, a penes comença a reviscolar després de l'any de cendres. Hem viscut açò massa vegades (un dia de ponent, una mà criminal...) però mai no ens acostumarem, mai no ens ressignarem. Ja hi haurà temps per a preguntes i respostes; ara, l'únic desig, l'única esperança, mentre el maleït ponent cobreix la Valleta i el Benicadell d'un núvol fosc i infaust, és que el mal, amb tot el què ja és, no passe d'ací. I que no hajam de tornar a plorar vides perdudes.



PD. A la matinada del dia 8, el foc no ha arribat a tocar Mariola, encara que el risc persisteix i el vent de ponent, que ha bufat tota la nit, no sembla que vulga amainar. Les flames han anat avançat, aquestes últimes hores, cap a la Cova Alta, a la què estan a punt d'arribar, però no sembla que hagen pogut creuar la Valleta cap a les ombries d'Agres. En una estona, els mitjans aeris tornaran a actuar i, amb sort --i gràcies a l'esforç de molta gent-- potser que puga donar-se per acabat aquest malson, que s'ha endut per davant, en primeres estimacions, 2.500 hectàrees. I caldrà seguir, també, la possible detenció del responsable, de la que parla ara mateix la premsa.

dilluns, 6 de setembre del 2010

E all’improvviso eccola quà...

La tentació és forta, però cal resistir-se'n. Per raons morals, si voleu, vist com està el pati i les llistes de l'atur; però també, i sobretot, per pur pragmatisme: la vida no pot ser això que comença en eixir del treball. Val que convinga fer una ullada --fugissera, com qui no vol-- a com cau enguany el Nou d'Octubre, i fins i tot trobe d'allò més lícit començar a somniar en cims, mars o llavis que voldriem conéixer en les pròximes vacances. Les tornades sempre són feixugues, la carn és dèbil i tota ajuda és poca. Però, al remat, no és solament tindre la sort --qui la té; jo m'hi compte-- de gaudir d'un treball més o menys interessant, creatiu o motivador, o de tractar que ho siga malgrat tot. És que renunciar, per poc que siga, a viure activament allò que ens ocupa una part tan substancial de les hores que vivim, és una temeritat difícil d'acceptar per a una vida tan curta com la nostra.

Ja em direu, i amb tota la raó, que hi ha feines i feines, i que alçar parets o tornejar pistons o fer peces de tela és una altra cosa; d'acord, i res més lluny de la meua intenció que les apologies o els alliçonaments. Però també conec manyans, obrers i teixidors que pensen si fa no fa com jo, per bé que cadascú fa servir vies i estratègies diferents --i, de vegades, admirables-- per tractar d'aconseguir-ho. Enteneu-me, no parle de sentir-se "realitzat", ni de que tots els dies hagen de ser extraordinaris, que ja ens pilla un poc granadets per a aquestes històries. És, simplement, no voler acceptar d'entrada que hom comença a viure en fitxar d'eixida, no ajornar necessàriament la felicitat fins la fi de la jornada laboral; com aconseguir-ho, si es pot i es vol, és cosa que cadascú haurà de resoldre.

Ens passarem l'any --un altre any-- esperant l'estiu, i de sobte (all'improvviso) haurà arribat... M'ho dic cada matí, des de dijous passat, quan sona el maleït despertador. I m'ho repetisc unes quantes voltes fins que arriba l'hora de marxar. Sé que, com tots els anys, acabaré aconseguint-ho. I ara que hi pense: heu vist com cau, Tots Sants?





Val, ho reconec: l'escrit només era una excusa per posar aquesta cançó, composta --i excepcionalment interpretada sempre-- per Paolo Conte, encara que es fera universalment coneguda per la versió cantada per Adriano Celentano. En qualsevol cas, simplement antològica. I un record, també, per als amics de la Filà Mallorquins de Benialí, a la Vall de Gallinera. Cave ad sumus...


dissabte, 4 de setembre del 2010

Horacianes (homenatge a Vicent Andrés Estellés)

Molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles
que vaig veure un dia a Mallorca.

Les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l’erosió
la terra batuda pels vents marins.

M’agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.

Un 4 de setembre va nàixer Vicent Andrés Estellés. I, al voltant d'aquesta data, s'han fet enguany dues propostes especialment interessants, i a les quals he volgut, modestament, sumar-me. La primera, llançada per Josep Lozano, és la celebració, coincidint amb aquest dia, de la Festa Vicent Andrés Estellés. La idea és tan senzilla com encoratjadora: ens proposa "fer un dinar o sopar popular, amb el seu toc literari poètic, que pot reunir a famílies, amics o col·lectius més o menys nombrosos". Per la meua banda, he optat pel format domèstic, aprofitant que una reunió familiar ens ajuntarà a una bona colla. I, d'acord amb el suggeriment, menjarem fort, beurem vi, llegirem alguns poemes i en sentirem d'altres en la veu de l'Ovidi. La segona, que naix del blog Amics arbres, arbres amics però de la què s'han fet ressò nombrosos blogs arreu els Països Catalans, és fer-li a Estellés un "homenatge blogaire", penjant hui una entrada en record del poeta de Burjassot. Jo em limitaré, tal i com veieu, a recordar-lo amb els seus poemes. Només amb aquests dos, arrelats al paisatge, dels molts que m'han acompanyat al llarg dels anys i què, per tot el que m'han representat, podrien haver estat també hui ací...

He llançat el pot a l’aljub
mentre veia el migdia
calent dels garrofers.
Crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.
Amb el cordell, he pouat després l’aigua.
Era una aigua verdosa,
o m’ho semblava a mi,
era un petit miracle d’aigua.
N’he begut lentament i complagudament.

He comprès que m’estime així la vida,
aquesta aigua petita, transparent, d’un aljub,
distretament beguda.



En el blog de Víctor Pàmies Raons que rimen --un dels principals animadors de la proposta d'aquest homenatge-- podeu trobar un llistat actualitzat dels blogs que s'hi han anat afegint, i que passen de llarg dels dos-cents.

divendres, 3 de setembre del 2010

L'illa de la Fusta

És evident que els boscos constitueixen un dels trets distintius i característics de Madeira, fins el punt que un dels seus components –segurament, el més útil des de la pragmàtica visió de João Gonçalves Zarco i Tristão Vaz Teixeira, els primers navegants portuguesos que hi desembarcaren el 1419—va acabar donant nom a l’illa. Però ja abans, almenys des del segle XIV, aquesta apareixia esmentada en diversos atles i documents --junt amb les veïnes Desertes i Porto Santo—sota els noms de Legname, Ligname o Leiname, problement derivats també de “legna”. Hui sabem --alguns— que els boscos són molt més que fusta, i han estat ells (i, en particular, la meua reconeguda fascinació per les laurisilves macaronèsiques, de les quals ja he parlat en un altre lloc), la causa principal del meu interés en conéixer Madeira. Per això, em permetreu que tanque aquesta série d’entrades –que tampoc no convé abusar de la vostra benevolència-- amb quatre ratlles sobre el que constitueix, des del meu punt de vista, un dels majors tresors naturals que encara hui, i malgrat tot, guarda Madeira: la seua floresta laurissilva, joia biològica i Patrimoni Mundial.

Principals hàbitats de Madeira, estrets de la pàgina Madeira Gentes e Lugares, de recomanable visita. En verd més clar, la distribució actual de la laurisilva a l'illa.

No m’estendré, però, en descripcions sobre les característiques i peculiaritats d’aquest bosc singular; són moltes les pàgines on podeu trobar-ne complida i detallada informació, tant pel que fa al cas específic de Madeira, com per a la resta d’illes de la Macaronèsia on encara apareixen retalls més o menys ben conservats d’aquestes formacions relíctiques i excepcionals. Si és d’aquesta illa que parlem, em permet suggerir-vos una visita al magnífic blog “Árvores da laurissilva”, un projecte didàctic en el qual podeu trobar una senzilla però precisa descripció de les principals espècies que configuren el bosc, com també un breu estudi sobre les característiques i distribució d'aquest. També són interessants les pàgines de Madeira Nature o de WWF, per esmentar-ne només un parell, mentre que per a una introducció més general a la riquesa vegetal de l’illa, pot consultar-se per exemple aquest article de la pàgina Rincones del Atlántico. Des d’una perspectiva més excursionista, i entre la també abundant informació, pot ser interessant escomençar per fer una ullada al portal de Turisme de Madeira, en el seu apartat dedicat al senderisme.


Tal i com he dit en les entrades anteriors, les circumstàncies no m’han permés gaudir d’aquests espectaculars paisatges illencs tant com haguera volgut. Però almenys he tingut ocasió de poder caminar per algunes de les àrees on encara apareixen retalls interessants d’aquest ecosistema, entre elles les conegudíssimes levadas que discorren a prop de Rabaçal i Ribeiro Frio. Tot i ser, també, dues zones molt visitades per caminants i turistes, una i altra permeten fer-se una idea consistent sobre les peculiaritats d’aquest bosc i d’altres ecosistemes característics de l’illa --com les brugueres de muntanya--, com també d’algunes de les espècies de flora i fauna més característiques: és molt fàcil veure en aquestes àrees animals com l’endèmic colom de Madeira (Columba trocaz), el pinsà (Fringilla coelebs ssp madeirensis) o les confiadíssimes sargantanes (Podarcis dugesii), també endèmiques i omnipresents per tota l’illa.


En tot cas, poder fer un passeig per les ombrívoles, humides i antiquíssimes laurisilves, acompanyat pel soroll de l’aigua de les fonts i séquies i emmarcat per la boira dels cims i el blau de la mar, m’ha tornat a semblar un d’aquells plaers íntims i intensos dels què saps que voldràs tornar a gaudir sempre que la vida t’ho permeta. Tant de bo, i que no tarde massa. I vostés que ho vegen.

dijous, 2 de setembre del 2010

As mais belas e livres

La primera impresió que dóna Madeira en aplegar al seu aeroport no és molt diferent de la que hom tindria davant qualsevol altra destinació turística intensiva: urbanitzacions, hotels, carreteres i vies ràpides --l'illa està corcada per desenes de túnels-- i "complexos balnears", llocs habilitats per al bany que supleixen la falta de platges. El mateix Funchal apareix, a primera vista, com una ciutat corrent, dispersa i costeruda, solcada de barrancs canalitzats --no són estranyes les innundacions catastròfiques, com les de febrer d'enguany--, a penes distinta d'altres nuclis vacacionals arreu del món; però és només una imatge superficial. N'hi ha prou amb acostar-se al centre, on es troben els tres nuclis històrics --la Zona Velha, la més primitiva, amb el fort de São Tiago i la capella do Corpo Santo; la Zona da Sé, amb la catedral dels segles XV i XVI, i la Zona de São Pedro, amb les monumentals quintas de les famílies benestants de l'illa o l'emblemàtic Convent de Santa Clara-- per veure que, sense assolir l'espectacularitat d'altres ciutats d'aire colonial, convé fer una volta pausada pels seus carrers, jardins i monuments, pràcticament els únics de certa rellevància de tota la illa, tret de les esglèsies i capelles --quasi sempre barroques-- existents en les diferents freguesias.


Palau a la Zona da Sé, fort de São Tiago i capella do Corpo Santo

La mà humana, en tot cas, està ben present en tots els racons de l'illa. Es diu que, en iniciar la seua colonització en el segle XV, i per tal d'artigar terrenys per al cultiu, els incendis provocats pels portuguesos van cremar els boscos de Madeira durant set anys seguits. Els cereals, la canya de sucre --hui pràcticament desapareguda--, la banana o la vinya van ser conreus (i, en part, ho són encara) què, gràcies a la fertilitat dels sòls volcànics i l'abundància d'aigua , van fer d'aquesta una illa relativament pròspera entre els segles XVII i XIX, a despit de la competència d'altres colònies portugueses como Brasil. Terratinents i mercaders es van enriquir a l'ombra d'aquestes i d'altres activitats com la pesca, la caça de balenes o el comerç d'ultramar. Les espectaculars quintas o finques d'aquestes famílies, moltes d'elles amb jardins esponerosos --a conéixer les que s'alcen en el barri de Monte, com la quinta do Bom Sucesso, actual Jardí Botànic de Funchal, o la quinta do Palheiro, propietat de la família Blandy-- en són testimoni d'aquesta època d'esplendor.

L'herència d'aquesta història agrícola és perceptible pertot arreu, però té algunes fites de referència obligada per al visitant: les peculiars i emblemàtiques cases de la zona de Santana, cridanerament similars, amb el seu sostre --o colmo-- de palla de blat, a les barraques de l'Horta; els enginys de canya de sucre, dedicats hui dia a obtindre mel de canya i vinculats a la producció de poncha, el deliciós licor característic de l'illa que mescla el rom de canya amb llimona, taronja o maracujà; però, sobretot, les omnipresents levadas, que formen una xarxa extensíssima sobre la que es recolzen, en part, els nombrosos itineraris senderistes que recorren l'illa. Bastides principalment entre els segles XVI i XX, la seua funció era traslladar l'aigua des del vessant nord al sud per a la irrigació i altres usos, per a la qual cosa travessen --sovint obertes a pic en la roca o mitjançant túnels-- barrancs, muntanyes i vessants. Després, van vindre les crisis agràries, l'emigració --molts madeirenses van marxar a Veneçuela, país amb el qual l'illa manté per això una estreta relació-- i, finalment, l'extensió d'un turisme que ha configurat l'actual paisatge, amb les seues llums i les seues ombres: al capdamunt de l'imponent penya-segat de la Ponta do Pargo, a l'extrem occidental de l'illa, ho han assolat tot per fer un camp de golf.

Casa típica a Santana (una de les icones turístiques de Madeira) i Levada do Risco


La gent de l'illa, en general, m'ha semblat oberta, amable i raonablement comunicativa. Indefectiblement, i detectat l'origen valencià, el primer comentari sempre té a veure amb el barri de Santo António de Funchal, on sembla que va néixer un tal Cristiano Ronaldo. Però una vegada aclarit que, posats a parlar de futbol, Messi és molt millor, ningú sembla tindre problemes per canviar de tema i parlar del que siga. Fins i tot, algun taxista locuaç es va permetre assabentar-nos sobre alguns matissos de la política local, i sobre la peculiar i controvertida figura de Alberto João Jardim, President de la Regió Autònoma els últims trenta-dos anys: un polític dretà --tot i militar en el PSD-- amb vinculacions amb el salazarisme, a qui s'atribueixen actuacions i comportaments si més no dubtosos, i al voltant del qual sembla existir una densa i opaca xarxa de fidelitats, favors, subvencions i concessions relacionades amb l'urbanisme, les obres públiques, els serveis i els mitjans de comunicació, malgrat els quals --o gràcies als què-- obté una majoria absoluta rere altra sense que l'oposició reïsca a oferir-ne alternatives que il·lusionen a la població. Temiblement familiar, de fet.


Recorde la divisa de l'escut de Madeira ("De les illes, les més belles i lliures") mentre plou a València i sembla refermar, també, la tempesta del Gürtel. I és què, fins i tot en els llocs més bells, la llibertat no brota de la terra, sinó que cal guanyar-la a pols.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Tot s'acaba...

Doncs ja està. Simplement, un entre tants com acaben vacances. En unes hores s'haurà consumat, com cada any, l'inapel·lable retorn als horaris i al mòbil. Torna el despertador, els pantalons llargs, la maleïda agenda i els maldecaps habituals. Però també --siguem positius-- els bolets, el dormir amb llençol, la cervesa del divendres, els gols del Barça i, perquè no dir-ho, la possibilitat de reobrir aquesta finestra virtual, després del breu parèntesi --brevíssim, m'ha semblat a mi-- d'aquests dies passats, amb persiana baixada i desconnexió absoluta, vagant per una illa al mig de l'Atlàntic. Queda per tant despassat el pestell, i oberts els batents perquè córrega l'aire i tornar a traure el cap per veure qui hi passa; i, si passara algú i hi haguera ganes, fer una barcelleta sobre com ha anat l'estiu. A mi, sabreu perdonar-me, m'abelleix contar un poc del que he vist per Madeira, perquè han estat només uns dies (i potser no els millors, per culpa dels incendis, per als meus plans inicials), però han pagat la pena. I perquè fer memòria ajuda a fer més suau el reingrés a la realitat quotidiana. O, almenys, això diuen.

De l'illa, el primer que es percep en començar a recórrer-la és la diferència entre les bandes sud i nord. La primera, més eixuta, de relleus --relativament-- més suaus, intensament urbanitzada i on viu el vuitanta per cent de la població (només Funchal, amb 130.000 persones, arreplega la meitat dels habitants), concentra també les zones més humanitzades --sovintegen cultius, eucaliptus i acàcies-- i la major part de les infraestructures turístiques. El centre i el nord de Madeira, per contra, són terres esquerpes, de vessants vertiginosos, boires freqüents i barrancs encaixats, densament cobertes per boscos i brugueres, molts d'ells encara ben conservats. Els pobles són també més menuts, i els cultius es limiten a les zones baixes i els fons de les valls. De fet, i en un principi, era aquesta zona per la que preveia moure'm amb més freqüència, però els incendis que s'han anat succeïnt per tota l'illa han forçat al canvi de plans: malauradament, el foc m'ha privat --pel moment-- de conéixer algunes de les zones més interessants de Madeira (l'accés als pics Ruivo i Arieiro ha estat tallat tots els dies que hi he estat pel risc de solcides i de revifament del foc) i han limitat molt la possibilitat de fer caminades per les espectaculars sendes que aprofiten el traçat de les séquies o "levadas" i que solquen els vessants de tota l'illa, penjades sobre pendents impressionants i cobertes per brucs, tis, folhados, barbusanos i loureiros.


Imatge satèl·lit dels focs actius a Madeira el 26 d'agost, estreta del blog Tempo nas ilhas. Els majors incendis van tindre lloc els dies 14 i 15 i van afectar sobre tot a zones de vegetació exòtica --i, lamentablement, al Parque Ecologico do Funchal--, però focs més petits no han deixat de cremar fins ara arreu de l'illa, sovint zones de laurisilva ben conservada.


Així és que, sense renunciar en absolut a fer algunes incursions per les esplèndides laurisilves --les quals deixe pendents per a una altra entrada--, la costa i la mar han assolit un major protagonisme del què inicialment preveïa. I ha valgut, també, la pena, no solament pels impressionants i espadats paisatges volcànics que caracteritzen quasi tot el litoral, sinó perquè també la mar alberga elements que justifiquen una visita i dels que a penes havia sentit a parlar. El primer, probablement, la presència en les Ilhas Desertas --uns illots deshabitats molt a prop de Madeira, parcialment protegits com a reserva natural-- d'una colònia reproductora dels escassíssims llops marins (els nostres vells marins o foques monjos), extingits per la mà de l'home en la nostra Mediterrània fa més de mig segle, i que semblen tindre en aquesta zona una de les últimes poblacions viables del planeta. No he tingut la sort de veure-les en viu, tot i que de tant en tant s'acosten a les platges, i fins i tot al port de Funchal. Però ha estat interessant veure les cales i coves de la Ponta de São Lourenço on comença a ser habitual trobar-les, i somniar en què algun dia animals procedents de Madeira, de Cabo Blanco o d'alguna altra de les comptadíssimes localitats on ha pogut sobreviure, tornen als seus antics dominis en les costes de Xàbia, Tabarca o Columbretes.

Baia d'Abra, en la Ponta de São Lourenço, amb les Ilhas Desertas al fons


Lobo-marinho (Monachus monachus) dissecat al Jardí Botànic de Funchal.


La mar que envolta Madeira és, també, un lloc idoni per a l'observació d'aus marines --una d'elles, el raríssim petrell freira o de Madeira, ha estat posada pels últims incendis a la vora de l'extinció-- i de diverses espècies de cetacis. Abunden per això les possibilitats, més o menys serioses però sempre divertides, de fer eixides d'observació d'unes i d'altres per les aigües costaneres, prop de les quals és molt habitual veure alguna balena comuna o, almenys, algun dels nombrosos grups de dofins de diverses espècies que sovintegen aquestes costes. A més, amb sort, pot ser que el patró --en la curiosa barreja de portugués, castellà i català que tothom sembla entrendre perfectament en aquesta illa-- vos conte alguna història sobre baleners i catxalots, o vos explique què són realment els famosos peixes-espadas, omnipresents --exquisits amb banana i molho de maracujá-- en la cuina madeirense, i que no tenen res a veure amb el que nosaltres anomenem igual ni, molt menys, amb el nostre emperador. I veure des del mar els negres penya-segats basàltics i fer un bany, és clar, en aquestes aigües fresques i d'un blau profund: probablement, un dels records que les meues filles conservaran durant més temps.


Golfinhos, dofins comuns (Delphinus delphis) a prop de Câmara de Lobos




Peixes-espadas (Aphanopus carbo) en el Mercado dos Lavradores de Funchal
En una altra estona, si sembla bé, deixarem alguna cosa escrita sobre els boscos, les plantes i les muntanyes, i sobre la gent de l'illa i les seues obres, que també deixen coses per veure i recordar. I el vi --un malmsey o malvasia de deu anys dels cellers Blandy, posem per cas--, la poncha de cachaça i els populars i improvisats despiques madeirenses. Però ara, quasi que em pose a carregar el mòbil. I a buscar uns pantalons llargs, que ves a saber per on deuen parar.