Auguris (relats conjunts)

El dia que va nàixer el Princep Ragnar, el cel del capvespre es va tenyir amb un viu to rogenc. Convençut que havia de tractar-se d'un senyal dels Déus, el Rei Starkad III, anomenat pel poble el Gran, va reunir els principals mags del Regne de Dràmir per tal que interpretaren tan notable auguri. "El roig només pot significar sang, Majestat", va dir el primer. "El princep serà un gran guerrer, i quan vos succeirà en el tron conquerirà les terres veïnes a sang i foc, i farà de Dràmir el regne més extens i poderós que hagen conegut els temps". "No dubte que el Príncep excel·lirà en les arts de la guerra, oh gran Rei, però crec que el meu il·lustre col·lega s'equivoca en interpretar allò que ens volen dir els cels", va parlar el segon. "El cel rogenc és, com tothom sap, senyal segur de pluja. El regnat del nostre príncep coincidirà amb un període de collites extraordinàries, que duran la prosperitat als vostres súbdits i a tot el regne". "Lamente dissentir", va intervenir encara un tercer. "Si hagueren llegit com jo els antiquíssims llibres sagrats, els meus col·legues sabrien que, més que de pluja, els núvols vermells són presagi de forts vents: el Príncep, com vaticinen clarament els cels, agranarà com un huracà tots els enemics del tron; el seu regnat no coneixerà de traïcions, intrigues ni conspiracions".

Per a desconcert dels desorientats mags, cap d'aquests auguris es va complir: quan el Príncep va succeir, finalment, al seu pare, no hi va haver èpiques conquestes, les collites van ser més aviat normals, i les traïcions, les intrigues i les conspiracions van seguir, si fa no fa, com sempre. Encara avui, els savis del Regne de Dràmir es pregunten quin missatge dels Déus amagava en realitat el rogenc capvespre que va acompanyar el naixement d'aquell que, passats els anys, havia de ser conegut pel poble com Ragnar I l'Escaldat.




La meua proposta per als relats conjunts de maig. Dada curiosa: conten les velles cròniques que les mines de talc de Dràmir van conèixer, durant el regnat de Ragnar I, un temps de gran esplendor, i que legions de nans hi treballaven de dia i de nit per extraure'l. Simple casualitat, supose. 

K/Pg

No sempre que em fixe en pedres ho faig perquè sobre elles o a la seua vora hi cresca alguna planta remarcable. De vegades, són les pròpies pedres allò que m'interessa: a desgrat de l'opinió de Sheldon Cooper i dels meus escassos coneixements en la matèria, la geologia em sembla un camp d'estudi fascinant, i procure no deixar passar l'oportunitat d'aprendre un poc més sobre els processos i els fenomens que han configurat el nostre entorn geològic immediat. Amb aquestes premisses, era difícil no aprofitar l'ocasió que representava la celebració, a Agost (l'Alacantí), d'una de les edicions d'enguany del Geolodia, una activitat divulgativa en la qual participen universitats, centres d'investigació i societats científiques vinculades a aquest camp, i que té com a objectiu difondre l'interés geològic dels punts on se celebra, i sensibilitzar a la societat sobre la necessitat de protegir aquest patrimoni.

Coneixia, d'Agost, la seua antiquíssima tradició terrissera --totes les botiges que hi ha a casa venen d'allí-- i també els espectaculars i acolorits paisatges d'algeps que caracteritzen una part significativa del seu terme. Poder recórrer aquests paisatges a través dels itineraris preparats per a l'ocasió, atenent a les explicacions dels monitors i monitores distribuïts pels diversos punts d'interés --i acompanyats, al llarg de tot el matí, per moltíssima gent-- va ser un autèntic privilegi. Però si hi ha alguna cosa que em va sorprendre, de tot el que vam poder aprendre en aquesta ocasió, va ser saber que Agost és un dels llocs de la Península Ibèrica on amb més claredat pot detectar-se allò que els geòlegs anomenen el límit K/Pg: una estreta capa (la capa negra) que separa els materials geològics del Cretaci dels més moderns del Paleògen, i que per les seues característiques singulars --com per exemple, la concentració anormalment elevada d'elements pesants com l'iridi, el cobalt, el níquel o el crom-- s'interpreta com el testimoni estratigràfic de l'impacte d'un meteorit fa seixanta-sis milions d'anys, i de la conseqüent gran extinció que va posar fi a l'Era Mesozoica.

És difícil no evocar, a la vista de l'estreta i a penes perceptible capa d'argila fosca que marca el trànsit entre dues èpoques, el cataclisme que degué representar l'impacte del meteorit al que ara és la Península del Yucatan, i la seua influència en el transcurs posterior de la vida sobre el planeta, incloent-hi la mateixa existència de la nostra espècie. L'extinció dels dinosaures és, sense dubte, el resultat més conegut de la catàstrofe, però en absolut va ser l'únic: hi va haver altres grups, com ara els ammonits, que com aquells es van extingir totalment, però en la majoria dels casos l'extinció va ser parcial, amb una disminució més o menys dràstica de la diversitat existent abans de l'event catastròfic. En el cas d'Agost, llisc en el fullet de l'activitat, entre el 70 i el 90 % de les espècies presents de foraminífers (uns petits protozous marins amb closca calcària) es van extingir en aquest moment. Altres estudis en curs sobre aquest importantíssim jaciment --inclòs, per la seua rellevància, en la llista de Global Geosites-- seguiran oferint valuosa informació sobre aquest moment de la història del planeta, els rastres del qual han quedat registrats en una fina capa d'argila fosca; comprendreu que, per una vegada, quasi no m'hi fixara en les plantes...

No ha estat una setmana senzilla. No solen ser-ho, darrerament, però diria que aquesta ha estat una mica més complicada que la mitjana. De tot s'aprèn, en tot cas, i també ha tingut les seues coses bones; em quede amb elles, i amb que encara queden un parell de dies abans de que comence la següent... Bon cap de setmana!

La gerra

La vaig veure per primera volta fa ja anys, quan començava a recórrer les sendes de Benicadell, i em va semblar una troballa com a mínim singular: un no espera trobar, quan camina entre la brolla per la carena d'una muntanya, una gerra soterrada fins el coll. Amb tot, no vaig dubtar molt en atribuir-li com a propòsit més probable el de recollir aigua en un punt, com aquell, allunyat de fonts o pous; cosa, segurament, de pastors o de caçadors. Des de llavors, cada volta que he passat a prop m'he deixat caure per veure si la gerra seguia en el seu lloc, i fins i tot en vaig parlar, un poc de passada, en una entrada d'aquest blog. El cas és que fa uns dies, gràcies a l'afany de l'amic David Pastor, que segueix perseguint els secrets de les tramusseres de la serra, vaig compartir una amable conversa amb el fill i la filla, ja ancians, del Tio Silvestre de Gaianes, que cap als anys de 1950 cultivava, al capdamunt de la carena de Benicadell, melons i tramussos --dels de menjar-- amb fama en tota la contornada. Els vaig parlar, llavors, de la gerra --pel que m'explicaven, el lloc que conreaven estava molt a prop--, i ells m'hi van explicar la història: van ser precisament ells (el Tio Silvestre i el seu fill) els qui la hi van posar farà setanta anys; la van dur des de Castelló --de les Gerres, clar--, i la feien servir per guardar l'aigua que carrejaven, de camí cap als bancals, des del Pouet de Cervera, i que així es mantenia fresca molt més temps.

En tornar a casa, mentre anotava alguns detalls interessants de la conversa, no vaig poder deixar de pensar en la senzilla història de la gerra, i en l'evidència que amaga: darrere de cada obra humana, gran o petita, que ara trobem quan caminem a la muntanya (bancals, sendes, fonts, corrals...) hi ha, o hi va haver, persones concretes que la van bastir amb un propòsit i que hi van deixar també una part, petita o gran, de la seua pròpia vida. En la majoria dels casos, mai no coneixerem els detalls i les circumstàncies d'aquestes obres i les històries que s'hi amaguen; de vegades, fins i tot, se'ns escapa el propòsit final amb que algunes d'elles van ser fetes, perquè cada societat i cada època construeixen el seu propi paisatge, i amb freqüència és suficient amb el pas d'unes poques generacions per a que les claus que permetien interpretar-lo caiguen també en l'oblit. Però que avui no siguem capaços de conèixer els noms dels constructors, de vegades remots, dels nostres paisatges --"com tampoc hom no sap el nom de l'autor d'una marjada", escrivia Estelles-- no vol dir que, en algun moment, no en tingueren; de nom, i de vida. Estic segur que quan torne a passar vora la gerra que van soterrar a la carena de Benicadell el Tio Silvestre i el seu fill, la miraré amb uns altres ulls.

D'extrem a extrem

L'any passat va ser a Cinctorres, enguany ha sigut a Elx. D'extrem a extrem del Pais, però amb idèntic objectiu: facilitar, durant uns dies, que experts i especialistes en diferents grups prospecten de forma intensiva un territori per tal de millorar el coneixement sobre la biodiversitat que alberga. Quant a mi, no ha estat només el paisatge el que ha canviat aquesta onzena Setmana de la Biodiversitat: la faena que faig ara no solament em fa més difícil abandonar temporalment papers i pantalles, sinó que fins i tot quan puc deixar el despatx durant un temps, m'he d'ocupar d'altres tasques indubtablement interessants però molt menys fotogèniques que recórrer el territori recollint referències de plantes i animals. I amb tot, fent un buidet entre converses i reunions --hi ha molts assumptes, en aquestes terres de migjorn, que demanen a crits decisions i solucions--, encara vaig poder fer una ràpida escapada a l'espectacular i singularíssim paratge del Fondo, encara que només fóra per comprovar que enguany, i almenys pel moment, les coses no van malament, i que també en aquest espai d'equilibris fràgils i interessos no sempre fàcils de conjugar, potser s'estiguen posant les bases per superar situacions que s'han prolongat durant massa temps i que ho han fet tot encara més complicat. Per cert: si l'any passat, a Cinctorres, vam començar el camí per fer tornar el crebalòs a terres valencianes, enguany, a Elx, s'ha continuat amb els esforços per evitar que la rosseta desaparega dels nostres aiguamolls. D'extrem a extrem del País, espècies diferents i paisatges diferents, però amb el mateix objectiu. I, quant a mi, fent la mateixa faena; potser, ara, amb més papers i algun maldecap afegit, però la mateixa al cap i a la fi.

Vaig amb retard: enguany, la Setmana de la Biodiversitat va tindre lloc la darrera setmana d'abril (del 25 al 28), però tot i això no volia deixar de dir alguna cosa sobre ella. Però la setmana després de la setmana se'm va anar complicant, i així fins avui. Per cert, dins l'abast de "complicant" entren també algunes coses interessants i dignes de ser contades; aquesta, per exemple. A veure si puc anar posant-me al dia...