També per aquestes terres avança la tardor encara que no ho semble, perquè seguim esperant --i ja comença a fer-se llarg-- que ploga i que refresque, i tot apunta a que el característic canvi de color de les fulles que es preparen per a caure no passarà enguany de fugaç i testimonial: no m'he acostat encara a la Font Roja, que és el nostre escenari tardorenc per excel.lència, però vista des de lluny a penes s'hi perceben algunes taques marronoses que esguiten la verdor immutable del carrascar. Quant a les vores dels rius i dels barrancs, que solen ser el nostre últim recurs de tardoreig en anys tan poc propicis com aquest, no és molt tampoc el groc que ha resistit les ponentades de les últimes setmanes, per bé que tenint-les tan a mà he volgut deixar-ne testimoni perquè és molt probable que, quan torne a tindre ocasió de passejar-hi, no quede ja cap rastre: almenys alguns dels meus espere (els més importants, sense cap dubte) han anat complint-se en aquests dies, les proves mèdiques han eixit raonablement bé i aquesta mateixa vesprada marxe cap al Marroc durant uns dies per fer un viatge que m'il.lusiona especialment per raons que ja vos aniré contant. Així que deixe enrere per uns dies la tardor o el poc que va quedant-nos d'ella, i ja veurem com va la cosa a la tornada; amb tota seguretat, deixar d'estar pendent de les notícies per un temps tampoc no m'anirà gens malament.
