No ens faran callar

Hui més que mai, al costat de la bona gent de Burjassot, i del seu alcalde, Jordi Sebastià, a qui l'extrema dreta --la mateixa que fa servir, de forma sistemàtica i amb una impunitat insultant, la mentida, l'amenaça i l'agressió-- ha posat en el punt de mira amb el beneplàcit, en aquest cas explícit, dels suetonis que ens governen. Ho he vist en molts dels comunicats que, arreu el País, estan manifestant el seu suport a l'alcalde de Burjassot, i ho faig meu perquè em sembla --hui més que mai-- especialment adient: no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.

Inter spinas

No és només pels colors, que ja es veu que també. És el seu aspecte quasi escumós quan es miren des de la distància, la sensual i elegant rotunditat de les seues formes encoixinades, o l'harmonia amb què es disposen entre les roques i el pedruscall... Aquests dies, el cim d'Aitana és --i sabreu disculpar-me el tòpic-- un autèntic i esplendorós jardí. D'acord, si t'hi acostes massa, punxa; però què no?

D'esquerra a dreta, Vella spinosa, Erinacea anthyllis, Hormathophylla spinosa i Genista longipes, algunes de les espècies --eriçades d'espines i de port pulvinular-- que formen part dels matollars d'alta muntanya característics d'Aitana i altres serralades del migjorn valencià, i dels quals ja he parlat alguna altra volta.

Contingències

Cada any, per aquestes dates, des de la meua Conselleria s'organitza la denominada "Setmana de la Biodiversitat": durant uns dies, investigadors i especialistes en diferents grups de sers vius prospecten de forma sistemàtica un terme municipal (enguany, el de Millars, un petit municipi de la Canal de Navarrés ubicat a peus de la Mola de Cortes) per tal de millorar el coneixement de la biodiversitat que alberga i deixar-ne constància en el nostre banc de dades. Organitzar una cosa així representa un esforç notable --els companys i companyes que se n'encarreguen directament poden donar-ne fe-- però per a nosaltres és també una bona oportunitat per fer un poc de treball de camp, per bé que sense deixar desatesa la feina habitual. Per no fer-ho llarg i lleig: m'havia fet compte, per tot plegat, que aquesta anava a ser una setmana un poc més complicada i amb més carretera de la que ja faig habitualment; però el mateix dilluns, el meu cotxe va decidir, pel seu compte i sense cap advertència prèvia, deixar-me tirat, canviar-me tots els plans i, ja de passada, fer-me miques el pressupost per a una bona temporada.

Ha estat, doncs, una setmana atrafegada, tot i que no s'ha semblat gaire a allò que tan acuradament m'havia planificat. Al remat, però, no pot dir-se que haja anat malament: mal que bé, amb l'entranyable autobús de línia i un poc més de paciència de la que faig servir habitualment, he pogut anar fent, i a més la feina feta a Millars ha donat resultats remarcables --dels quals, si n'haguera de destacar algun, potser triaria la troballa, per part dels companys que es dediquen a aquest grup, d'una excepcional i sorprenent població de madrilla del Xúquer, un peixet endèmic i en perill d'extinció. Però a més, amb tantes hores de bus amunt i avall, he tingut temps també per pensar i per fer-me alguns propòsits per al futur més immediat. Per exemple: a partir d'ara, i en la mesura possible, tractaré d'evitar que siga una màquina estúpida i deslleial qui decidisca sobre la meua llibertat. I si he de trair-la, que siga només per una presó d'amor i una bella carcellera. Bon cap de setmana! (i moltes gràcies per tot, monsieur Moustaki).

Fascinats per les plantes

Imatge de Publico

D'ençà que va començar a eixir a la llum el denominat cas Nóos, hi ha un detall del qual no he sabut trobar cap referència al mitjans, i que em té --ho reconec-- un poc intrigat. Com tothom sap, en el centre de la trama se situa l'anomenat Instituto Nóos, peça fonamental de l'entramat pressumptament bastit per Diego Torres, Iñaki Urdangarín i la seua augusta esposa per tal de dur a la pràctica la seua personal interpretació del concepte "sense ànim de lucre". A mesura que les diligències han anat avançant, però, s'han anat coneixent altres peces rellevants d'aquesta trama, entre les quals hi destaca una empresa creada el 2003 pels Ducs de Palma, dedicada --deien-- a la "compravenda i arrendament de bens immobles" i la "consultoria i assessorament en gestió d'empreses", i que respon al nom d'Aizoon SL. I és aquest nom, precisament, el que em desperta la curiositat, perquè si Nóos deriva del grec "nous" (νους), que significa "ment", Aizoon és... el nom d'un gènere de plantes crasses, inclòs dins la família de les Aizoàcies, i representat en les nostres terres baixes per una modesta herba denominada gazul (Aizoon hispanicum)

Què va dur a Iñaki i a Cristina a escollir aquest nom? Una casualitat? Podria ser, però la veritat, en una gent tan subtil i espavilada, m'estranyaria molt. Potser el discret i tenaç gazul, capaç de prosperar en terrenys salins i remoguts, amagava per a ells algun significat ocult o simbòlic, tot i que si haguera estat jo crec que m'hauria inclinat més aïna per alguna planta paràsita per a batejar la raó social (Cuscuta SL, posem per cas). Però també podria ser, senzillament, que ho feren moguts per un amor sincer i incondicional per les plantes; si fa no fa, com el que Don Juan Carlos ha manifestat de tota la vida pels elefants i altres animals. Siga com siga, espere amb molt d'interés que la investigació aporte dades rellevants sobre aquesta qüestió; però mentre, i tenint en compte --m'acabe d'assabentar-- que ahir va celebrar-se el Dia Internacional de la Fascinació per les Plantes, quasi que animaria als promotors de tan original jornada, l'objectiu de la qual és "que el mayor número de personas en el mundo queden fascinados por las plantas y entusiasmados sobre la importancia de la ciencia de las plantas", que valoraren la possibilitat d'oferir a la Infanta Cristina la presidència d'honor per a l'any que ve. Mèrits, com es veu, no li'n falten; i perill de que li coincidisca el dia amb algun judici, tampoc no n'hi ha.

Obra pública

El gran dia havia arribat per fi, i l'alcalde es mostrava comprensiblement exultant mentre esperava, amb impaciència poc dissimulada, que la comitiva de cotxes oficials fera la seua aparició per l'últim revolt de la vella i atrotinada carretera. La resta de la corporació, la banda municipal i una dotzena de jubilats, atrets per l'expectativa d'un generós vi d'honor després de la inauguració, feien temps sota un sol inclement. Però per a l'alcalde, tots els esforços, tots els sacrificis, havien valgut la pena: el poblet comptaria, per fi, amb una obra del gran Santi Clavatrava, un edifici sorprenent i emblemàtic que el situaria definitivament en el mapa i que, per a ell, significaria probablement una reelecció segura --o millor encara, un càrrec en el govern autonòmic que el traguera d'aquell llogarró miserable. Davant aquesta perspectiva, poc importaven ja la incomprensió d'una oposició ressentida i curta de mires, el sobrecost astronòmic de les obres, o la constatació que el disseny de l'edifici, a més d'original i revolucionari, el feia simplement inaccessible a les persones, pel que tot el que podia fer-se amb ell era contemplar-lo amb admiració i reverència. L'únic important, ara, era que l'edifici era una realitat --cara, lletja i inútil, però realitat-- i que era ell qui ho havia fet possible. I a més, era una obra avalada per la fama mundial del seu dissenyador, farcida d'atrevides solucions tècniques i executada per un constructor amic del partit, així que  aquells clavills que havien començat a veure's en la façana tampoc no devien ser res preocupant...

(per a la proposta de maig de Relats conjunts)

La regla del signe

Pot semblar irònic que les orquídies, universalment reconegudes per l'exòtica bellesa de les seues flors, deguen el seu nom a una part tan prosaica i inconspícua de la planta com són les seues arrels. Però com és sabut, moltes espècies de la família compten amb òrgans subterranis que, per la seua forma globosa i per presentar-se habitualment per parells, recorden els testicles; i això és precisament el que significa la paraula grega orchis (ορχις), amb el qual són conegudes des de l'antiguitat. Moltes denominacions populars en diverses llengües assumeixen  també aquesta vaga similitud amb les gònades masculines (les senyaletes, que deia la meua àvia),  sobretot per referència als gossos i altres cànids, i han donat lloc a noms com cojón de perro, collóns de can, botonets de gos, dogstones o khasyu 'th-thaleb (testicles de rabosa, en àrab).

Orchis ustulata amb els seus tubercles.
 De la Wikipedia.

Era inevitable, amb aquests antecedents, que la imaginació popular lligara caps i, per aplicació de la coneguda "regla del signe" --la signatura rerum, de la qual parla extensament Font i Quer, segons la qual les plantes assenyalarien les parts del cos humà per a les què podrien ser útils-- atribuïra a les orquídies propietats vinculades a l'aparell reproductor masculí. La fama afrodisíaca de les orquídies es remunta almenys a la Grècia clàssica, i va ser coneguda també pels romans: les begudes preparades amb els tubercles assecats de diverses espècies d'Orchis o Ophrys --conegudes amb els significatius noms de satyrion o priapiscus-- tenien, segons diversos autors, propietats extraordinàries i proporcionaven un vigor sexual pràcticament inesgotable. Encara avui, en Turquia i altres països de la Mediterrània oriental i l'Orient Mitjà, és molt popular una beguda denominada salep o sahlab --una deformació de la paraula àrab thaleb, abans esmentada-- la qual es prepara barrejant, amb aigua o llet, la farina obtinguda en dessecar els tubercles d'algunes espècies d'orquídies, moltes de les quals es troben amenaçades a causa de la seua recol·lecció incontrolada. No he trobat cap referència sobre aquestes pràctiques a casa nostra. Però per si de cas, convé aclarir que s'ha comprovat que les suposades propietats atribuïdes a les orquídies (i al salep, que va tindre també un ús medicinal en Europa fins fa alguns anys) són simplement inexistents: recorrent de nou a Font i Quer, "no es ni de más fácil digestión ni de más valor nutricio que la patata".

El cas és que, pensant en la regla del signe, m'ha vingut al cap la coneguda relació entre les nostres nous i les seues suposades virtuts benèfiques sobre el cervell, al qual recorden poderosament; i, a la vista de la banda de salvatges, ignorants i descerebrats que pul·lulen per aquest País, no puc estar-me de recomanar-los que se n'administren una bona dosi, a veure si milloren un poc: cinc o sis quilets, d'una tirada, per via rectal. I sense llevar-ne la closca, que tothom sap que en la pell estan totes les vitamines. De res.

Ja veieu que seguisc aprofitant aquesta primavera, que està resultant especialment generosa per als qui ens estimem les orquídies. Aquestes procedeixen també de Mariola --probablement, una de les localitats valencianes més importants per la diversitat d'espècies que alberga-- i són, de dalt a baix i a falta de criteri millor fundat, Orchis tenera, Ophrys incubacea, O. scolopax i Limodorum abortivum.

Noves glòries a Mórdor

--Estic envoltat d'inútils i incompetents! --va bramar Sàuron contenint a dures penes el tic que li havia sortit en l'ull que tot ho veu--. Es pot saber què punyetes passa amb els habitants de la Terra Mitjana? Per què no acaten el meu poder en lloc de qüestionar-lo contínuament? I per què segueixen parlant el seu idioma ridícul en lloc de la gloriosa llengua negra? Només són pobres mortals! Tan difícil vos resulta controlar-los? "Reunir-los a tots i a la foscor lligar-los", collons! 

El primer nazgûl –conegut com Whërt, senyor de Minas Mórgul-- va gosar respondre-li amb un fil de veu:

--Fem tot el que podem, oh gran senyor de les tenebres. Però no és fàcil... Ho hem provat tot: fa decennis que espoliem els seus bens, controlem els seus mitjans de comunicació, posem tots els entrebancs possibles per evitar que parlen i aprenguen qualsevol llengua que no siga la de Mórdor. Però tot i que molts han cedit a la nostra empenta, d'altres són cabuts i es resisteixen a deixar-se mordoritzar. Alguns fins i tot diuen que, posats a aprendre idiomes, s'estimen més saber quenya perquè així poden lligar amb elfes... 

--I no negareu que, malgrat tot, es fan avanços, senyor –va intervindre un segon nazgûl--. Bauzàruman controla les illes, hem fet passes substancials per eliminar definitivament l'oestron de la Franja de Lothlórien, i hem aconseguit també que els habitants de la Comarca renuncien a aquest nom i accepten dir-li el Trosset.

--I a més, heu de tindre en compte que això de volar sobre bèsties immundes i estridents ja no els terroritza com abans --va afegir un tercer--. Em sembla que entre la crisi i el banyador de Falete, estan curats d'espant...

La veu enfurismada de Sàuron va retronar de nou. El tic de l'ull es va fer encara més intens:

--Calleu! Tot això són bovades! Avanços? I tota la gent que segueix parlant oestron? I les escoles? I la música? I tots els que encara parlen dels maleïts Països Oestronians? Sou una colla d'ineptes i de necis, espectres miserables! Ja la vau cagar una volta, quan aquell embolic de l'anell, per menysprear a un hòbbit insignificant. Però ara no em tornarà a passar. Si cal, invocaré un poder encara més fosc i malèfic que el meu; i espere --pel meu bé i pel vostre-- que puga ser capaç de controlar-lo...

***

En algun lloc de la Comarca --oficialment, el Trosset-- Àragorn, fill d'Àrathorn i net de Rosita la Saladurera, es va despertar cridant i banyat en una suor freda. Arwen, la seua esposa, es va sobresaltar.

--Que et passa, Àragorn? Somniaves? --li va dir dolçament

--He tingut un malson terrible, Arwen... He vist les nostres terres devastades per una horda de bàrbars que es feien dir “govern de coalició pp-upyd”...

--Coalició pp-upyd? És un nom estrany, no l'havia sentit dir mai. Què pot significar?

--No ho sé, Arwen. Però ha estat un somni massa real; eren sanguinaris, i fastigosos... Fins i tot he vist un orc al que els altres anomenaven alguna cosa així com Tonicantó, acabant ell sol amb qualsevol rastre d'intel·ligència i sentit comú...

--Està bé, Àragorn. Però ara calma't i descansa; només ha estat un malson.

--Potser si, Arwen, potser si. Però alguna cosa em diu que ens hem de preparar per al que puga passar. I potser farem bé d'anar avisant també a Gàndalf...

Doncs si, m'agrada Tolkien. Així que poques bromes amb Mórdor, que ja sabeu com les gasta. I ara seriosament: tot el suport per a la gent de la Franja, que fa molt de temps que lluita per dignificar el català a aquelles comarques aragoneses, i que ara ho tindrà un poc més difícil per culpa d'un sectarisme estúpid i injustificable que els valencians coneixem molt bé. I una abraçada també per a tots aquells que han aconseguit, amb la vaga i les manifestacions d'ahir, que el primer nazgûl haja hagut de recular i ajornar l'aprovació de la seua nefasta i mordoritzadora llei. Quant a mi, marxe d'ací una estona a escoltar a la meua filla en el concert de "Com sona l'ESO", que enguany es fa a Cocentaina amb la participació del gran Pep Gimeno "Botifarra". Joves de tots els Països Catalans units, un any més, per la llengua i per la música: el camí no és fàcil i potser encara ens espera més d'un malson; però avancem, i avançarem. Mal que li pese a Sàuron i els seus trolls. Bon cap de setmana!

Personetes

Potser destaca més per extravagant que per vistosa, i tampoc no és l'única de les nostres orquídies les flors de la qual recorden vagament una silueta humana: Orchis italica o O. simia, per exemple, tenen també labels antropomorfs (o, per dir-ho amb més propietat, clarament andromorfs, si vos hi fixeu bé). Però l'Aceras anthropophorum és sempre interessant de veure --aquestes, fa uns dies, a la Cova Alta d'Albaida-- perquè tot i que localment pot ser fins i tot abundant, resulta en general una espècie poc freqüent en les nostres terres. Per cert: allà on nosaltres creiem veure homes penjats --com els ahorcados dels espanyols o els pendus dels francesos--, els anglesos i els portuguesos troben simplement homes (man orchid i orquídea-homem, en diuen), els gallecs xiquets (rapazinhos) i els italians, ballarines. Coses del Volksgeist, supose.

Ha anat bé, el cap de setmana, per carregar piles i gaudir de primaveres: ahir, caminant amb els amics per una Mola de Cortes esplendorosa i de la que em deixe pendent un comentari més calmat; hui, entre gossos i pastors, en el magnífic --i molt concorregut, m'ha semblat-- concurs d'Agres. Carpe diem, diuen, sempre que es puga; o, si ho preferiu, no belar per no perdre bocí... 

Gossos i pastors

"Molt abans de ser terra de drapaires i telers, d’obrers i d’empresaris, vam ser, en gran mesura, una terra de pastors", vaig escriure una vegada: Mariola, com altres zones de les comarques de l'Alcoià i el Comtat, ha estat secularment vinculada amb la ramaderia i el pasturatge. Una extensa xarxa de corrals, abeuradors, descansadors i camins ramaders, a més de no pocs topònims, donen testimoni de la rellevància històrica de l'activitat ramadera, reduïda actualment a un àmbit pràcticament residual, però sense la qual no seria possible entendre la configuració actual dels nostres paisatges ni la importància que la indústria tèxtil va assolir en aquestes terres.

Afortunadament, i com passa a altres llocs del País, hi ha qui es resisteix a donar per perduda una activitat al voltant de la qual s'ha configurat un patrimoni històric i cultural d'interès excepcional, però que també pot ser, a hores d'ara, una font sostenible d'aliments i llana, a més de constituir, sota determinades condicions, una ferramenta de gran utilitat per a la gestió ambiental. En aquest context, i amb l'objectiu de "donar a conèixer i posar en valor el patrimoni immaterial i divulgar la cultura tradicional popular", un grup de joves entusiastes ha organitzat, per al cap de setmana del 4 i 5 de maig, el primer Concurs de gossos de ramat de la Valleta d'Agres, una iniciativa singular que mereix tot el suport i que justifica de sobres una visita a aquest preciós poblet mariolenc. El concurs pròpiament dit (s'anuncia la presència d'entre dotze i quinze participants vinguts de Catalunya, Euskadi i diversos pobles valencians com Torrent, Benissa, Ares, Morella, Borriol o Sot de Ferrer) tindrà lloc diumenge de matí, a partir de les deu i mitja; però al llarg de tot el dissabte hi ha previstes activitats de senderisme, rutes guiades i concerts. Si vos interessa, podeu trobar més informació ací; i si, malgrat tot, encara dubtàreu si passar-vos per Agres dissabte i diumenge, tingueu en compte que la primavera, en Mariola, no és cosa per deixar passar.