"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris camins. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris camins. Mostrar tots els missatges

dimarts, 7 de juliol del 2026

El camí de les aigües termals

Quan es tracta de viatges que organitze jo mateix, soc més aviat de decidir la destinació amb poc temps per davant, i de planificar el programa de forma minuciosa. Però des de que vaig començar a viatjar amb l’amic Pako Crestas, m’he anat acostumant a reserves fetes sovint amb notable antelació, i sobretot a no preocupar-me massa pels detalls (itineraris, allotjaments, i fins i tot material necessari), almenys fins a poc abans de començar. Una prova, diria, de la meua confiança en l’experiència i la capacitat de Pako i, molt particularment, en la seua demostrada habilitat per a superar imprevistos i situacions sobrevingudes que no són excepcionals en el tipus de recorreguts que ens sol proposar. És sense dubte per això que, quan poc abans d’agafar l’avió cap a Reykjavik ens va assabentar que l’agència local no ens podia traslladar --pel mal estat de la carretera d’accés-- fins el punt d’inici del que havia de ser el nostre recorregut a peu, no solament no em vaig preocupar massa; també me’n vaig adonar que, malgrat els mesos transcorreguts d’ençà que havia decidit anar a Islàndia, pràcticament no sabia res dels nostres plans, més enllà de que es tractava de caminar cinc dies, en règim d’autosuficiència, pels extraordinaris paisatges d'un país al que, per moltes raons, feia massa temps que tenia a la llista de pendents.

Landmannalaugar, el lloc al què no ens podíen portar, constitueix el punt de partida d’un dels itineraris senderistes més interessants i freqüentats d’Islàndia. La ruta, coneguda com a Laugavegur (“Camí de les fonts termals”, nom que se li va posar quan es va obrir el 1978 i que comparteix amb un popular carrer de Reykjavik), transcorre per les terres altes de l’interior islandès al llarg de cinquanta-cinc quilòmetres que poden cobrir-se en quatre o en cinc jornades. Oberta al públic entre mitjans de juny i mitjans de setembre, quan els vials d'accés estan lliures de neu, compta amb refugis gestionats per l'Associació Turística d'Islàndia al final de cada etapa, i la possibilitat d’acampar junt a les instal·lacions d'aquests. Des del final de la ruta, a la vall de Þórsmörk, hi ha la possibilitat --que també contemplàvem en el nostre cas-- d'enllaçar amb un altre recorregut, el de Fimmvörðuháls ("Coll dels cinc mollons"), amb vint-i-dos quilòmetres més i dues etapes que ens haurien de dur, després de superar un desnivell notable, fins a la famosa cascada d'Skógafoss. La idea, en tot cas i com s'ha dit, era fer el trajecte complet carregant a la motxilla amb tot allò necessari, incloent-hi doncs menjar, tendes de campanya i la roba adequada per a un oratge amb fama d'imprevisible.


Òbviament, i atenent al caràcter lineal del nostre recorregut, la impossibilitat d’accedir fins al punt d’inici representava un greu entrebanc, que només podia resoldre’s --si més no en part-- tractant d’arribar amb vehicle fins a algun altre punt de la ruta a partir del qual reprendre el trajecte original. I això és el que, almenys en teoria, vam tractar de fer: arribar amb dos taxis tot-terreny, que ens van assegurar que podien fer-ho, fins al refugi d'Álftavatn, junt al llac del mateix nom i punt final de la que hauria estat la nostra primera etapa a peu. El cas és que ni els taxis eren el què ens imaginàvem --només dues furgonetes convencionals, això si, amb tracció a les quatre rodes-- ni el camí ens va donar moltes opcions. Per no fer-ho massa llarg, ho deixarem en què després d'unes quantes hores transitant lentament i penosament per la carretera de muntanya F210, coneguda com a Fjallabaksleið Syðri, i quan ens faltaven més de trenta quilòmetres per arribar a la nostra destinació, vam acordar amb els nostres voluntariosos conductors afganesos donar per acabat l'intent; ells van girar cua per tornar a Reykjavik, i nosaltres vam decidir aventurar-nos per tractar d'arribar a peu fins a Álftavatn tan prompte com poguérem. Al remat, portàvem damunt tot el que necessitàvem, les forces --i els ànims-- encara intactes, i llum disponible pràcticament al llarg de les vint-i-quatre hores del dia... i de la nit. No ens va fer falta recòrrer molt de camí per confirmar que la possibilitat d'arribar fins on preteníem amb aquests vehicles era totalment irreal.


Assolir finalment el nostre nou objectiu va consumir el que quedava de la primera jornada i la totalitat de la segona. Discorrent sempre entre paisatges imponents, l'única dificultat del caminal que anàvem resseguint eren els diferents cursos d'aigua, alguns d'ells de certa rellevància, que calia travessar a gual amb la consegüent (i repetida) operació de posar-se i llevar-se botes. Precedida per un pas de riu --el de la vall on conflueixen els corrents del  Laufalækur, el Ljósa i el Markarflót-- un poc més compromès per extensió i cabal i on l'acostumada arromangada de camals va resultar clarament insuficient, l'arribada al preciós paratge d'Àlftavatn i el seu refugi va suposar una alegria, i també un cert alleujament. Al remat, havíem perdut una jornada respecte a l'itinerari inicialment previst, i no tindríem ocasió de conèixer una zona reputada per les seues llacunes termals i les acolorides muntanyes de riolita; però havíem pogut recuperat el trajecte original, i la caminada per arribar fins ací havia estat, sense cap dubte, una experiència difícil d'oblidar.

Després d'un inici tan intens, i a desgrat de la distància acumulada, la pluja ocasional i el pes que carregàvem, les dues etapes restants del Laugavegur van discórrer plàcidament, o almenys així m'ho va semblar. La primera, entre Álftavatn i Emstrur, per impressionants planures de neu i lava, travessades per impetuosos torrents i amb el premi final del canyó de Markarfljótsgljúfur. La segona, entre aquest últim refugi i l'agradable campament de Básar, deixant progressivament enrere l'esquerpa però imponent tundra àrtica que ens havia acompanyat pràcticament des de l'inici de la nostra caminada, per obrir pas als bosquetons de bedolls que, junt amb aquella, constitueixen la vegetació característica de la major d'Islàndia. Un canvi de paisatge --Básar es troba notablement més baix i a prop de la mar que els llocs des d'on veníem-- que va anar acompanyat també d'una presència humana molt més evident i que contrastava amb els dies anteriors, en què a penes vam compartir trajecte amb uns pocs grups de caminants. La part bona d'estar més a prop de la civilització: poder fer-nos unes cerveses, a preu nòrdic però  còmodament asseguts: em tem que al refugi de Langidalur, a prop del final de la segona etapa, ens vam fer notar una mica. Però calia agafar forces, perquè després d'acabar amb el camí de les aigües termals, encara ens quedava per davant el dels cinc mollons; i la veritat és que això mereix ser contat a banda. 





Ja sabeu que, sense perdre l'esperança de que aquestes ressenyes de viatges vos puguen resultar d'alguna forma vagament interessants, a mi em van molt bé com a recordatori de tot allò fet, vist i viscut. Així que, a banda de deixar per a una pròxima entrada algunes qüestions especialment rellevants del nostre recorregut (en especial, l'extraordinari grup de persones amb qui he tingut la sort de compartir-lo), no em puc estar d'afegir alguns brevíssims peus de foto: ja heu vist que els topònims islandesos són tan fàcils de pronunciar com de recordar, però millor assegurar-se per si de cas... De dalt a baix, doncs: el pic de Laufafell (1.070 m) amb el rierol de Laufalækur al davant; el sol de mitjanit arribant a Reykjavik; cavalls islandesos camí de les pastures d'estiu; un dels nostres taxis alternatius tractant d'avançar per la intransitable F210; la preciosa silene molsa (Silene acaulis), molt freqüent en tot el nostre recorregut; pisatges volcànics al voltant de la Fjallabaksleið Syðri, i el nostre grup fent camí; el nostre primer campament; paisatges de la segona jornada de marxa; passant a gual el Laufalækur mentre ens observava un escuraflascons becfí (Phalaropus lobatus); vall del riu Markarfljót, un dels més difícils de creuar; muntanya de Tvíeggjar (775 m), a prop d'Àlftavatn; coll que accedeix al llac, i refugi a la seua vora; muntanyes i vall al refugi de Hvanngil, a prop de l'anterior; pont sobre el riu Kaldaklofskvisl; paisatges nevats a la plana de Maelifellssandur; el riu Innri-Emstruá; el nostre campament vora el refugi d'Emstrur, i l'espectacular congost de Markarfljótsgljúfur; paisatges volcànics a Botnar; riu Fremri-Emstruà; silene vermella alpina (Viscaria alpina) i dríada (Dryas octopetalla), flor nacional islandesa; bosquets de bedoll pubescent (Betula pubescens) a prop de Langidalur i caseta d'aquest refugi; i finalment el riu Krossá, a la Vall de Þórsmörk, junt al campament de Básar.


dimarts, 10 de juny del 2025

Històries de l’ala oest



A falta d’opinió millor fundada, done per bones les ubicacions que sembla haver fixat la cartografia recent respecte als modestos cims mariolencs del Pic de la Creu i el Capollet de l’Àguila, tots dos ben pròxims al nucli urbà de Banyeres. El primer se sol identificar a hores d’ara amb un tossal de 959 m d'altitud, al qual s’accedeix fàcilment per pista forestal, i coincideix amb el punt que alguns mapes antics identificaven precisament amb el segon, un altre turó lleugerament més alt (962 m, segons el visor cartogràfic de l’ICV) i que se situa molt a prop del límit amb el terme municipal de Bocairent. No hi ha actualment cap creu al Pic de la Creu, però si en un altre alteró rocallós de 908 m situat a poc menys de mig quilòmetre al sud-oest d’aquest; quant al Capollet, sembla que aquest nom alterna (o alternava) amb el de Capoll i Cabecet, de l'Àguila tots dos, però també hi ha qui l'anomenava la Mola --jo mateix l'he vist com Muela en mapes antics-- o directament el considerava com el mateix que el de la Creu. 


Quant a l'anomenat Morro del Porc, inevitablement lligat per als qui ho vam viure al terrible incendi de 1994 i a l’accident d’avió que va costar la vida a cinc participants en les tasques d’extinció i en va deixar un altre greument ferit, sembla clara l'altitud (964 m) i la situació. El cim culmina un estret crestall rocallós que a penes destaca sobre la carena de la muntanya, densament coberta de nou pels pins, però ben delimitat a banda a banda per sengles colls; ignore quin pot ser l’origen del nom, que potser al·ludeix a l’aspecte de la lloma vista des d’algun punt en concret, però m’ha sorprès un poc saber que hi ha almenys dos Morros de Porc més, un a Centelles (Osona) i un altre a Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Una altra qüestió és parlar de Benifarraig, topònim que segons la cartografia antiga correspon realment a Benifaraig, homònim per tant de la pedania de València. Pel que fa a la seua situació, algunes fonts l'ubiquen --de vegades com una partida del terme de Bocairent, tot i que és dubtós que haja tingut mai aquesta consideració-- a la rodalia del Pla de Santa Bàrbara, però allò més habitual és que sota el nom de Massís de Benifaraig (o Benifarraig) s'abaste gran part del vessant bocairentí de la muntanya, quasi des de la fita amb Banyeres fins a prop del Cabecet de Montserrades, a tocar ja del terme d'AlfafaraEls mapes antics (de 1899 i 1903) que he pogut consultar al visor de cartografia històrica de l'IGN tampoc no aclareixen molt el tema més enllà, com ja s'ha dit, de fer servir la forma Benifaraig: sobre el paper se'n grafia un, que les llibretes d'itineraris identifiquen com a cim, molt a prop del Morro ("Cerro") del Porc i que fins i tot podria ser que coincidira amb el que ara anomenem així; un altre està retolat, en efecte, al nord de Santa Bàrbara, entre Sant Jaume i el Salt d'Alcoi. I entre tots dos, el nom de Loma de Benifaraig sembla referir-se, com s'ha esmentat abans, a una àrea extensa i de límits aparentment imprecisos; qualsevol informació sobre aquesta qüestió serà benvinguda. 



El sector al qual corresponen totes aquestes notes, a la vora occidental de Mariola, es caracteritza per un relleu suau ben diferent de l’agrest i empinada vessant de llevant de la muntanya. Una sèrie de fractures inverses delimiten aquest flanc de l’anticlinal que constitueix la serralada, la volta del qual es va enfonsar per donar lloc a un paisatge abellidor en el què alternen les llomes i les planes; masos i conreus han ocupat secularment aquesta àrea, en la que sovintegen les fonts i a través de la què discorren també nombrosos camins. Si més no per comparació amb altres parts que em queden més a ma, les meues visites a aquesta ala oest de la serra no són massa freqüents, i solen obeir a algun motiu concret (buscar alguna planta que sé que hi viu, o comprovar l’estat del riu Vinalopó per la rodalia del seu naixement, per exemple). També aquesta volta ha estat així, per bé que com veieu la motivació principal ha sigut geogràfica i toponímica: malgrat tants anys com fa que la recórrec, hi ha encara moltes coses que ignore de Mariola en general, i d’aquesta zona en particular; probablement, la meua idea de fer també un llibre sobre ella --el que em faltaria per completar una prevista trilogia que per diverses circumstàncies es va quedar en els dos primers-- no passarà mai de ser un projecte. Però no crec que deixe mai de voler conèixer-la més i millor, i no necessàriament per a escriure sobre ella. 






Ja heu vist que no he escrit molt al blog darrerament. I no ha estat perquè no haja fet coses. Caminar, per exemple: passejades tranquil·les quasi sempre, sol o en companyia, gaudint entre plantes i paisatges de les últimes alenades de la primavera; però també, per allò d’anar  provant-me, amb algun trajecte un poc més exigent i que diria que he resolt de forma digna.  He avançat (quasi he tancat, de fet) alguns compromisos adquirits fa temps, i que com sol passar sovint m’han costat més de fer –d’escriure, vaja-- del que m’havia fet el compte. He tingut la sort i el privilegi de conèixer en persona a la meua admirada Gioconda Belli (gràcies, Carmina, per això i per tot), i encara que he rebaixat un poc la llarga llista de llibres pendents de llegir, també n’he afegit algun de nou perquè de determinades persones cal llegir sense falta tot allò que publiquen. Podria dir que no he escrit més per culpa de l’oratge (ja sabeu com m’arriben a afectar aquestes primeres i sobtades calorades), o perquè llegir les notícies –d’ací, d’allà i pràcticament de tot arreu—em resulta cada dia més indignant i depriment i em falten les paraules per a dir-ho; alguna cosa haurà tingut a veure tot això, sense cap dubte, però em sembla que, en el fons, la causa d’aquest silenci temporal ha estat un poc de cansament i un altre de gossera. A  veure què puc fer, amb l’un i l’altra...