Puc arribar a entendre la raó per la qual algú va començar a dir-li a la Serrella "el Pirineo alicantino". Fins i tot estic disposat a acceptar que aquells que utilitzen l'expressió, que sembla haver fet certa fortuna a la vista de seua presència a la xarxa i als mitjans, no ho fan amb cap mala intenció sinó motivats per una vaga voluntat promocional. Però res d’això no lleva que, a més de semblar-me una comparació tan odiosa com qualsevol altra (o potser un poc més: com deia Lisa Simpson, “Anything that's the something of something isn't the anything of anything”), ho trobe poc respectuós amb el nostre maltractat patrimoni toponímic i, en última instància, d'una coentor supèrflua i totalment innecessària: tant el nom dels seus cims més característics (el Recingle Alt, el Pla de la Casa, la Mallada del Llop...) com el de la pròpia i completa serralada tenen, des del meu punt de vista, encís, personalitat i força evocadora suficient com per no haver de menester cap altre "eslògan" o reclam suplementari. Deia el mestre Pellicer que, entre tots els noms de les grans serres diàniques "que sonen meravellosament i ressonen encara millor", el de Serrella és el "més suau, més sibilant, més penetrant i íntim, tot conservant sencera l'aspra càrrega agresta de la muntanya". Així és que puc arribar a entendre-ho, i potser no es fa amb mala intenció; però dir-li a la muntanya (a totes les muntanyes) el seu autèntic nom, hauria de ser un compromís indefugible per a tots aquells que ens estimem el territori, la seua cultura i la gent que viu. Ni “Pirineo”, doncs, ni “alicantino”; ara i ací li diem Serrella, una muntanya bellíssima i per molts motius extraordinària, i que mereix ser coneguda pel seu nom a tot arreu.
Pujar al cim del Pla de la Casa --en aquest cas, pel camí clàssic que hi duu des de Fageca pel Barranc del Moro-- sempre és una caminada estimulant, fins i tot quan has de compartir sender (cosa amb la què no comptàvem) amb uns quants centenars de corredors i corredores d’aquells que ara en diuen “de muntanya” disposats a gaudir, com no, del "Pirineo alicantino". Pel demés, les agressions sobre el nostre patrimoni toponímic provocades pel model turístic depredador són ben conegudes, i tot i ser especialment manifestes en les àrees més intensament urbanitzades, els seus efectes s'escampen molt més enllà: no es tracta només de substituir per un impersonal (i castellanitzador) "Cumbres del Sol" el tradicional Puig de la Llorença; és fins i tot començar a trobar-se senderistes britànics que, en lloc de pel Pas de la Rabosa de Benifato, et pregunten com es puja a "The fat man’s agony". I ja posats, i sense eixir de la Serrella, potser que tornàrem a dir "Recingle de la Finestra" i anàrem deixant també això tan modern i ocurrent de la “Penya d’Àfrica"...
Quanta raó meneges, Pep.
ResponEliminaEls noms de les coses tenen una raó de ser i quasi sempre ens remeten als seus orígens, històries, usos, descripcions... Només per açò ja hauria de ser un deure conèixer-los, divulgar-los, explicar-los, descobrir-los. Ben prop tenim el ja esmentant The fat man’s agony, que vaig al·lucinar quan els dos estrangers (no sé si eren anglesos, escocesos, o ves a saber d'on) em preguntaven i jo no sabia què deien fins que vaig veure al mapa que es referien al Pas de la Rabosa. Però exemples en podem posar a cabassades, començant pel mateix Everest, que li canvien el magnífic nom amb el que el coneixen els indígenes pel del geògraf i coronel que cartografia gran part de l'Índia, i que sembla que no estava d'acord amb que li posaren el seu nom al cim. Que li lleven el nom tibetà de Qomolangma (Deessa Mare de l'Univers o de la Muntanya depenent de la traducció) o el nepalí de Sagarmāthā (Cap o Front del Cel), està al mateix nivell d'això de Pirineo Alicantino, l'agonia de l'home gros, o la Penya d'Àfrica, per no parlar de circs glacials en les nostres muntanyes.
Reivindiquem, Pep, reivindiquem. Capella Sixtina només n'hi ha una.
Tractar de respectar els noms autòctons de les muntanyes (de qualssevol topònims, de fet i en la mesura possible) és com saps una de les meues manies, la qual cosa m’ha dut de vegades a embolics notables, com ara en el cas del que se sol anomenar (pel seu nom rus) Elbrus, però que en les dues llengües que s’hi parlen als seus peus (el kabardí i el balkar) se’n diu respectivament Uash-ha Makhua (“muntanya de la felicitat”) i Mingi Tau (“muntanya eterna”); al final, vaig optar per fer servir preferentment la segona, però només perquè és la que vaig sentir dir quan hi vaig estar (bé, i també perquè em resulta més fàcil de recordar; amb el Sagarmata em passa si fa no fa el mateix...). Pel demés, el que no té cap excusa és eixe costum de voler-li donar més importància a les coses comparant-les amb alguna referència que es considera “superior”: a banda de caure quasi sempre en el ridícul, crec que no deixa de respondre a un complex d’inferioritat mal gestionat: no imagine a ningú dient que els pirineus són “els Alps de la Península Ibèrica”, ni aquests “l'Himàlaia d’Europa”. O potser si, que la penya està molt mal... Salut, abraçada, i a les coses pel seu nom 😉
EliminaRedeu com estem! Jejeje 'the fat man's agony' . Si que donen agonia alguns quans prous, veig que deguereu tindre tema per xarrar jeje, a banda de gaudir de SERRELLA, collins quina mania de canviar el nom a les coses. No canvieu ni deixeu de reivindicar per allº que estimem. Molt boniques les fotos, quines ganes fan d'anar-hi, es una serra que em trasmet molta pau. Querola
ResponEliminaI encara et diré més: això de “Pirineo Alicantino” no és pot dir que siga massa original. He fet una ullada a la xarxa sense ànims de ser exhaustiu, i he trobat que hi ha qui parla dels “Pirineus” de: València, Múrcia, La Manxa, Andalusia, el Sur (així, en genèric), l’Axarquía, la Costa del Sol, i Extremadura; aquests últims, els que menys m’han sorprès, que allí tenen fins i tot una "Sibèria" 😉 En veiem prompte, espere; a la Serrella, o a on toque... Abraçada i moltes gràcies!
EliminaNo sé si riure o plorar, quina mania tenen de canviar el nom a tot. Si ja en té un, per a què?
ResponEliminaUnes fotos maquíssimes ens mostres avui. Gràcies!
Aferradetes, Pep.
La toponímia és molt soferta, Paula, però crec que no hem de ser còmplices d’un procés de substitució que en ocasions passa bastant desapercebut, però que avança de forma accelerada, sobretot en llocs sotmesos a molta pressió turística: veure cales –per exemple-- rebatejades a conveniència del consumidor és cada volta més freqüent, i no deixa de ser un comportament digne de colonitzadors i una falta absoluta de respecte cap a la cultura i la llengua local (i no necessàriament diferent: em ve al cap un lloc de bany en un poble castellanoparlant de l’interior de València que s’ha fet molt conegut a les xarxes socials com a “el Charco Azul” quan el nom real és “el Charco del Azud”, que ni saben què deu ser això...) Abraçada i moltes gràcies!
EliminaÉs una cosa que fa molta angunieta. A València passa igual: l'església de Sant Nicolau és "la Capilla Sixtina valenciana", Sant Miquel dels Reis "el Escorial valenciano", i aixina tot. Coentor, com bé has dit.
ResponEliminaCoentor, en efecte, i com he dit també abans crec que bastant de complex d’inferioritat. El meu dubte és si, des d’una perspectiva exclusivament de màrqueting, la comparació és un mecanisme que funciona i hi ha qui es motiva a visitar Sant Nicolau per ser “la Capilla Sixtina valenciana”; també em passa quan veig qui promociona segons quins llocs amb això tan suat de ser “secretos”, que hem arribat a un punt que l’Albufera és “un lago secreto a pocos kilometros de Valencia”... La pregunta és: picarà algú amb aquestes bajanades? Hem arribat a ser tan moniatos? Salut i moltes gràcies!
EliminaMolt ben explicat i ben reivindicat... tens tota la raó del món.
ResponEliminaJa es veu que no podem oblidar le paraules d'Espriu i continuar lluitant per "salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa"
Una abraçada.
Potser el cas de la Serrella és encara subtil (una frivolitat que vull creure que no té molt de recorregut, més enllà de voler-ho fer servir per veure d’atraure visitants), però no està de més recordar que la nostra toponímia és un patrimoni tan valuós com amenaçat, resultat de segles de relació entre el territori i la societat (les diferents societats) que històricament l’ha (l’han) habitat i, en última instància, una senya d’identitat irrenunciable: una forma, també, de mantenir-nos fidels per sempre més al servei d’aquest poble. Moltes gràcies i una abraçada!
Elimina