Arengs rojos

A falta de temps i de cap per escriure alguna cosa de trellat sobre una setmana que ha donat bastant de si, havia pensat hui en una d'aquelles entrades lleugeretes de divendres; potser alguna cosa sense moltes pretensions sobre orquídies, que sempre donen bastant de si i a més queden d'allò més vistós fins i tot en mans de fotògrafs tan maldestres com jo mateix. Però vet ací que, abans de començar, he comés la terrible errada de fer una ullada a la premsa. I a més d'un emprenyament considerable, el que m'ha vingut al cap és una fal·làcia sobre la qual recorde haver llegit alguna cosa fa ja temps, i que els anglesos anomenen red herring ("areng roig"): una maniobra de distracció que, en essència i en poques paraules, consisteix en introduir, en una discussió sobre un tema qualsevol, un argument aparentment rellevant però realment insubstancial per al debat, amb l'objectiu final d'aconseguir que aquest debat acabe diluït, emmascarat o abandonat. I així, mentre els nostres arengs rojos particulars (els de tota la vida, i els que se les donen de nous) segueixen veient de distreure'ns amb els seus jocs de noms i banderes, uns altres --des de Montoro al Tribunal Constitucional-- van fent camí en allò que realment els importa. Vull creure, però, que també en això les coses van canviant, i que per més maniobres de distracció i cortines de fum que ens vulguen posar davant, aquesta volta no caurem en el parany d'oblidar el debat essencial: el preu que els valencians hem pagat, paguem i pagarem per seguir ofrenant glòries. I els arengs --rojos o blaus, nous o de tota la vida--, allà on han d'estar: enllaunats, o conservats per fumatge.

Si, al final deixe les orquídies (una abellera groga vista l'altre dia al costat de casa), encara que siga només en efígie: era això, o un peixet roig. O pitjor encara, la cara de Montoro... Bon cap de setmana!

Jove decadent (Relats conjunts)

Extremadament minuciós i detallista fins a l'exageració, el mestre Casas exigia a les seues models la màxima dedicació i una implicació absoluta a l'hora de posar per a les seues obres. Valga com a exemple el conegut quadre "Jove decadent", pintat immediatament després d'una llarga i exhaustiva sèrie de sessions dedicades als famosos cartells de l'Anis del Mono i el Champagne Codorniu, i titulat originalment "Ressaca descomunal".



La meua proposta per als relats conjunts d'abril. Diu la model que si teniu una aspirina i que, pel que més vulgueu, no feu soroll...

Cartells de Ramon Casas. Imatges de la xarxa

25 d'abril

Potser una de les herències més feixugues de tants anys de resistències, frustracions i desenganys siga una mena d'escepticisme essencial que fa que molts valencians --bé, deixem-ho en "alguns valencians"; o millor encara: "jo i potser algú més"-- ens agafem amb una notable prudència i un punt de descreença els canvis, pel demés indubtables, que està experimentant aquest País. Però fins i tot els més prudents tenim dret, de tant en tant, a donar-nos permís per creure que potser si, que les coses estan canviant de veres, que el camí que s'ha encetat serà llarg i costerut, però que són --som-- molts, molts més del que ens pensàvem, els qui hem decidit, finalment, mamprendre'l. Ho vaig sentir dissabte passat, com feia molt de temps que no ho sentia, pels carrers de València i a la Plaça de Bous. Des de l'escepticisme actiu i la prudència constructiva, inevitablement; però també un poc menys descregut que altres voltes, emocionat encara pel que vam poder viure dissabte passat a València: potser ja ha arribat l'hora que torne, per als Maulets i per al País, el bon vent que tant de temps se'ns ha negat.

Sant Jordi

No puc dir que em semble malament, això del Dia de la Terra; però per a nosaltres els alcoians, el 22 d'abril és, per damunt de qualsevol altra cosa, el Dia de l'Entrà. Mig dia, en el meu cas, perquè pel matí calia treballar, així que em vaig haver de conformar amb deixar-me caure una estona per la dels Moros, que tampoc és poca cosa. I amb Cotino (lloat siga Deu) camí del jutjat, i les dones que segueixen guanyant espai a la Festa de forma lenta però irreversible, no puc dir que fóra un mal dia. Tornaré a Alcoi demà a sentir trons, que ja sabeu com m'agraden. Però hui, que és el dia del Patró, m'he estimat més fer de nou cap a València, perquè hi ha també altres festes que és precís viure de primera mà. Ja vos contaré, si de cas, de la de hui i de la de demà; pel moment, per Alcoi i per Sant Jordi, per València i per la Terra, feliç diada.

Falsos amics

Quan un botànic vos parle de l'Spartium, no està referint-se a allò que a la nostra terra anomenem habitualment espart, sinó a una planta de la família de les lleguminoses, d'esponerosa floració groga, a la que solem conèixer com a ginesta vera. Segons sembla, en grec i en llatí es feien servir els termes "spartion" i "spartum" per a designar genèricament diverses plantes, molt diferents entre elles, però que tenien en comú la seua utilitat per a confeccionar cordells; entre elles, la nostra ginesta, per a la qual Linné va escollir l'epítet específic amb el qual és coneguda a hores d'ara entre els científics. En canvi, per a posar nom al gènere en el qual s'hi inclou el que nosaltres coneixem com a espart ver (similar, però fàcil de distingir, de l'espart bord o albardí), el gran naturalista suec va optar per la paraula Stipa, l'etimologia de la qual remet a diverses paraules també gregues i llatines --com ara "stipula", tija, palla; "stipes", tronc, o "stuppa", tija del lli, origen de la nostra estopa-- i que sembla que s'aplicava genèricament a algunes mates i petits arbusts que, en ser tallats, assecats i embolicats (o apretats; en llatí, stipare), s'utilitzaven per a fer foc. Paraules (i significat) que, al seu torn, podrien ser l'origen d'una forma llatina vulgar stippa, de la qual deriva el nom que apliquem a hores d'ara a les nostres estepes, a les quals els botànics designen com a Cistus, i que no són en absolut estepàries perquè, a desgrat de l'homonímia, el terme que utilitzem per a referir-nos als paisatges oberts i herbosos que evoquen les interminables planures de l'Àsia Central és un préstec, a través del francés steppe, del rus step (степь), d'origen incert però que sembla vinculat al nom propi d'una àmplia zona desèrtica de Sibèria. I encara podríem adobar-ho un poc més amb el fet què, entre les herbes que creixen en les zones estepàries d'arreu del món, hi sovintegen moltes espècies del gènere Stipa; però com que em tem que, entre etimologies, taxonomies i falsos amics botànics (l'Spartium que no és espart, l'Stipa que no és estepa...) la cosa se me n'ha anat un poc de les mans, quasi que ho deixe ací, i em limite a dir allò que, ben mirat, m'havia dut hui a posar-me a escriure: pràcticament exclusives del nostre món mediterrani, excepcionalment adaptades al pas del foc consubstancial als nostres medis, bellíssimes quan esguiten amb la seua esplèndida floració les notres brolles i matollars, paga la pena parar atenció a les estepes. Però no a aquelles estepes, sinó a... bé, vosaltres ja m'enteneu.

En les imatges, cinc de les deu espècies d'estepes (Cistus) que creixen de manera espontània a les nostres terres, totes elles fotografiades en flor en una estoneta que vaig dedicar l'altre dia a recórrer els estreps ponentins de la Serra de Benicadell, en la rodalia de l'anomenat Port d'Albaida. Dalt de tot, l'estepa dita ladanífera (Cistus ladanifer), que ha aparegut fa pocs anys per aquestes contrades --probablement associada a les obres de l'autovia que les travessa-- i que al remat té la culpa d'aquest despropòsit que acabe d'escriure, perquè a força de veure-la passant amb el cotxe no vaig tindre més remei que fer una parada per confirmar que era el que semblava que era. Baix, l'estepa de fulla de romer, romer mascle o esteperola (Cistus clusii); l'estepa blanca (Cistus albidus), que evidentment deu el seu nom a les fulles i no a les flors; l'estepa negra (Cistus monspeliensis), i l'estepa borrera (Cistus salviifolius). De les altres cinc estepes pròpies del País, potser que diré alguna cosa en altre moment; però no ho considereu una amenaça... 

Gafarrons

A mon pare li agradaven molt els gafarrons. També els canaris, que va criar al porxi de casa durant molts anys (sempre de cant i de la raça Roller; els altres els trobava massa xillons), i les caderneres, i els petits lluers, que ell anomenava llogarets. Però sobretot, i sobre tots, crec que li agradaven els gafarrons. Recorde com m'ensenyava, sent jo molt xicotet, a distingir el seu cant característic ("és com si algú estiguera fregint alguna cosa", em deia), i la seua cara d'alegria --no era home d'expressar molt les emocions-- un dia que es va presentar a casa amb una parella que algú li havia regalat i que no recorde ara si van arribar a criar-li o no.

També a mi m'agraden els gafarrons. No sabria dir si més o menys que els llogarets, les caderneres, les oronetes o qualsevol altre pardalet, però m'agraden molt. De tant en tant, m'assec davant del xiprer en que ara crien, al pati de casa, i passe el temps veient les seues constants entrades i eixides per alimentar els polls, que deuen ser de segona covada i que pel que arribe a veure estan ja grandets. I pense que, tot i que jo m'estime més veure'ls volar lliurement i sentir-los cantar dalt del llidoner, si no haguera estat per mon pare és molt probable que no m'agradaren tant els gafarrons. I les oronetes, i els llogarets, i les caderneres...

I-cònics

Òbviament, la bellesa és important. Però si a més a més s'hi afegeix la raresa, la combinació esdevé simplement irresistible. I el Conus gloriamaris va ser, durant molt de temps, un exemple perfecte de totes dues característiques, fins el punt d'ésser considerat tradicionalment --potser conjuntament amb la també bellíssima porcellana daurada-- el rei indiscutible de les conquilles marines: descrit a finals del segle XVIII pel naturalista alemany Johann Hieronymus Chemnitz sobre la base d'una única conquilla, el segon exemplar no va ser recol·lectat fins a mitjans del segle XIX. Encara a finals dels anys de 1960, a penes se'n coneixien en tot el món vuit exemplars de qualitat acceptable, els quals assolien en el mercat preus prohibitius. Des de llavors, el descobriment de l'hàbitat en el qual viu l'espècie --fons arenosos entre 10 i 300 metres de profunditat en el Pacífic centre-occidental, entre les Filipines i Samoa-- i, sobretot, la generalització de l'ús de l'escafandre autònoma, va fer aflorar nombrosos exemplars; a hores d'ara, la glòria del mar no falta pràcticament en cap col·lecció conquiliològica que es pree i se'n poden aconseguir exemplars de qualitat acceptable a un preu realment assequible: potser el rei ja no és el que era, però segueix sent el rei...

La història del Conus milneedwardsi, conegut de vegades com glòria de l'Índia, guarda molts paral·lelismes amb l'anterior: en 1966 només se'n coneixien en tot el món una dotzena d'exemplars, entre ells el que va utilitzar Félix Jousseaume quan el va descriure per primera vegada per a la ciència el 1894. Cinc anys després, Melvill i Standen, que desconeixien el treball de Jousseaume, van utilitzar tres exemplars més, recollits morts en haver-se incrustat en el recobriment de quitrà d'un cable telegràfic submarí, per a descriure el seu Conus clyptospira, nom que en ser posterior és considerat un sinònim del primer, però que de vegades es fa servir també per designar una de les subespècies --en concret, la pròpia de l'Oceà Índic nordoriental-- què a hores ara s'accepten per a l'espècie. Algunes d'aquestes subespècies, com les que viuen en l'Àfrica Oriental, les Illes Mascarenyes o el sud del Japó, són encara molt escasses; però els exemplars procedents de la població d'ïndia i Sri Lanka són fàcils d'obtenir i no solen faltar tampoc en les col·leccions dels aficionats.

Precisament, de l'India i Sri Lanka procedeix una altra espècie, de característiques intermèdies entre les dues anteriors --el dibuix recorda a la primera, mentre que el perfil i l'espira allargada evoca més aviat a la segona--, i que ha estat la darrera en incorporar-se a aquest selecte grup. Es tracta del denominat glòria de Bengala (Conus bengalensis), i tot i que no es tracta d'una forma excessivament rara, no va ser descrita fins 1968, quan Takashi Okutani va trobar un únic exemplar entre els materials recollits deu anys abans pel vaixell d'exploració Shoyo-Maru quan recorria el Golf de Bengala buscant nous caladors per a la flota pesquera japonesa. Des d'aleshores, els vaixells de ròssec --l'espècie viu sobre fons arenosos o fangosos entre 50 i 150 m de profunditat, on s'alimenta d'altres gasteròpodes-- n'han capturat centenars d'exemplars.

Hi ha, sense eixir de la diversificada (i de vegades perillosa) família dels Cònids, moltes altres espècies que mereixerien també un comentari. Algunes --em venen al cap, només per dir-ne algunes, Conus granulatus, C. ammiralis o C. cedonulli-- per la seua innegable bellesa; d'altres, com C. excelsus o l'enigmàtic C. glorioceanus, perquè resulten a hores d'ara molt més escasses i difícils d'aconseguir. Cap d'elles, però, pot disputar a les glòries --del Mar, de l'Índia o de Bengala-- el seu caràcter icònic. O, si m'ho permeteu, i-cònic...

Les fotos, com pot endevinar-se fàcilment per la seua limitada qualitat, són d'exemplars de la meua col·lecció: després de molt de temps dedicant-me quasi de forma exclusiva als ciprèids, he re-començat a treure la pols als cònids i a d'altres famílies que feia temps que tenia un poc abandonades. I si vos interessa aquest grup, i a banda dels enllaços que hi ha al mateix text, no deixeu de fer una ullada a les pàgines del Conus Biodiversity Website o de la revista on-line The Cone Collector, fonts totes dues d'informació actualitzada sobre els cons d'arreu del món. 

Un dia d'abril

"Al fons, unes muntanyes de roca pelada tanquen el terme. De vegades tenen un núvol damunt: la roca i el núvol, la permanència i l'evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l'hora de la posta; la roca és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en la nostra vida; què val més dels dos? ¿Quina és la part de nosaltres que ha de quedar immutable? ¿I és gaire segur que valgui més que l'altra, la que ens fuig a cada instant? ¿O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment, i esvair-nos?"

Joan Sales, "Incerta glòria"

Posant finalment remei a una assignatura pendent i massa temps postergada, gaudint-ne cada pàgina, cada frase, cada imatge. Pot haver glòria, un dia d'abril, quan llueix el sol de primavera. Però potser n'hi ha més encara quan els núvols l'amaguen; sobretot, quan plouen...

O, how this spring of love resembleth 

The uncertain glory of an April day, 

Which now shows all the beauty of the sun, 

And by and by a cloud takes all away!

Descolada

Si no heu llegit La voz de los muertos d'Orson Scott Card, i teniu intenció de fer-ho algun dia, potser fóra millor que no seguíreu llegint aquestes ratlles, perquè no puc garantir que no hi trobeu algun spoiler que vos faça menys plaent la lectura d'aquest esplèndid llibre, el segon de la saga que l'autor va començar amb el famós El joc d'Ender i de la qual ja vaig parlar ací mateix fa temps. La major part de la trama --pel demés, complexa i rica en matisos-- de La voz de los muertos transcorre en un planeta anomenat Lusitania, en el qual prospera un estrany virus conscient --la descolada-- d'efectes letals per als humans, però al qual semblen haver-se adaptat les poques espècies originàries del planeta, entre elles la raça intel·ligent dels pequeninos. Entre altres particularitats, els pequeninos tenen un marcat dimorfisme sexual entre mascles, femelles fèrtils i femelles estèrils, cadascun dels quals té al seu torn --i per no fer-ho molt llarg-- un cicle vital complex que inclou una fase larval, en la què prenen la forma de petits cucs; una fase de vida lliure, en la qual els pequeninos recorden petits porquets intel·ligents i capaços de comunicar-se amb altres espècies; i una última, en la qual es transformen en arbres, també masculins (pares) i femenins (mares), que tanquen el cicle. La relació entre aquest peculiar cicle vital i el fet que el virus de la descolada actua sobre l'ADN de les espècies a les que afecta, desencolant-lo i tornant-lo a reconstruir, és potser un dels detalls que, si no heu atès a la meua advertència inicial, no vos faça massa gràcia conèixer ara.

He tornat a pensar en el planeta Lusitania i les seues extraordinàries criatures, a tall d'una foto que l'amic Rafa Enguix em va fer arribar l'altre dia. en la qual es veuen unes cridaneres excrescències de color taronja creixent sobre les branques d'un càdec. Es tracta, com probablement haureu intuït, d'un fong que afecta aquest arbrissó; però es tracta, també, d'un fong peculiar i del que, de fet, ja vaig parlar en el blog a tall del seu cicle de vida: les banyes taronja que van cridar l'atenció del meu amic són els cossos fructífers --els telis-- corresponents a una de les fases de la vida d'un fong del gènere Gymnosporangium. I dic 'una de les fases' perquè, com passa sovint amb aquest grup de sers vius --i com comentava, en el seu moment, en aquesta entrada-- el cicle d'aquesta espècie requereix dos hostes diferents als qual infectar (els ginebres i savines, d'una banda, i diverses espècies de rosàcies, com ara els garbullers o les pomeres, d'una altra) i produeix fins a quatre tipus de cossos fructífers, entre ells els ja esmentats telis, i els anomenats ecis, que donen als fruits dels cirerers de pastor infectats el peculiar aspecte hirsut que va fer que m'hi fixara en ells quan van aparèixer al pati.

Telis, dalt, i ecis, baix: dos moments en la vida de Gymnosporangium

És evident que, tot i la seua innegable singularitat, el cicle vital de Gymnosporangium i les seues fases --tan diferents entre elles que, durant molts anys, es va creure que es tractava d'espècies distintes-- està molt lluny de les vides (i de les morts: "siempre que sigas naciendo, está bien morir a veces", diu Ender) dels éssers fascinants creats per l'acció de la descolada i nascuts de la fèrtil imaginació d'Orson Scott Card. Però amb tot, els nostres fongs segueixen tenint, respecte a aquests, un gran avantatge: no cal canviar de planeta per admirar-los.