Llegits (i per llegir)

 

"I com va el llibre, JP?
Va bé, Micheál. Ja he enllestit la història de la vostra llengua.

Té un final feliç, JP?

Això ja es veurà, Micheál.

Així doncs, ja has acabat?

En Masson va fer que no amb el cap.

Ara començaré l'estudi, el treball comparatiu.

En Lloyd va buidar la tassa.

I doncs, què passarà ara, Masson?

La Mairéad va servir per tercer cop.

Com he dit abans, si no s'hi fa una inversió important, la llengua es mor, com el manx o el nòrdic antic.

I això per què és tan greu?, va preguntar en Lloyd.

És la seua manera de veure-ho, va dir en Masson.

Soc un utilitarista, Masson. Un pragmàtic.

I què?

En comptes de gastar diners en una llengua moribunda, cal construir cases i crear places d'hospital.

És una llengua antiga que té una història secular.

També ho era el manx. O el nòrdic antic. El món ha continuar endavant sense aquestes llengües.

I amb això ja en té prou, Lloyd? Continuar endavant?

En Lloyd va arronsar les espatlles.

Hem de continuar endavant. Progressar.

No és només això, Lloyd.

Té raó, Masson. Es tracta del bé comú.

I què?

Que si l'anglès és millor per al bé comú, parleu anglès.

Què és el bé comú? Qui ho defineix?

Millors habitatges, millors escoles, millors hospitals. 

Això es pot tenir i parlar irlandès.

Ah sí? Això no ho veig, aquí, en aquesta illa de parla irlandesa. L'única cosa que hi ha aquí és pobresa. I manca d'oportunitats".

Audrey Magee, "La colònia"

No ha estat aquest un estiu massa lector. I no ha estat per falta d’intenció: els llibres hi eren, i de fet tots els que m’havia apartat per al que esperava que fora temps lliure, he arribat a començar-los --rarament mamprenc un llibre a soles; quasi sempre n’estic llegint uns quants alhora-- i es troben ara mateix en lectura més o menys avançada. No ha de passar molt de temps, doncs, abans no diga alguna cosa sobre els textos de Toni Cucarella, Martí Domínguez, Gabriel Bibiloni o Wilfred Thesiguer que tinc ara mateix entre mans, i dels quals estic gaudint bona cosa i per raons diferents en cada cas. Però com que el temps que aspirava a dedicar-los a l'estiu l'he acabat invertint en viatjar més del que en principi em feia compte, la llista d’acabats se m’ha quedat a hores d’ara bastant curta. Només “Horizonte”, obra autobiogràfica de l’escriptor i viatger Barry López (mort pocs mesos després de publicar-la) en la què, a partir del relat d’alguns dels seus extraordinaris viatges arreu del món, reflexiona sobre la naturalesa humana i, sobretot, sobre la nostra complexa relació amb la resta dels éssers vius i el planeta que compartim; i l’original, sorprenent i un poc inquietant “La colònia”, de l'escriptora irlandesa Audrey Magee, del què m’he permès extraure les línies que encapçalen aquesta entrada, i que m’ha agradat tant com inevitablement m’ha fet pensar, tot i les diferències evidents, en la nostra situació i en la del català a hores d’ara. No donaré massa detalls, però no crec estar fent cap espòiler si vos dic que Micheál i Mairéad són habitants d’una illa irlandesa Gaeltacht on encara es parla molt majoritàriament gaèlic; Masson, un lingüista francès obsessionat amb la supervivència de la llengua; i Lloyd, un pintor anglès que viatja a l’illa per veure de revitalitzar la seua carrera vinguda a menys, tot això en un context, a finals dels anys de 1970, en el què el conflicte a Irlanda del Nord es troba en un dels seus moments més cruents. Dos llibres com veieu ben diferents, però en qualsevol cas indubtablement recomanables.  I quant als altres, ja aniré buscant els moments per anar acabant-los, que ja sabeu el que deia Joan Fuster: els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

Dins encara dels llibres que estic llegint ara mateix, n'he deixat a banda un que, de fet, ha passat des de fa poc davant de tota la resta. Es tracta de "Socotra, la isla de los genios", de Jordi Esteva, i m’ha semblat convenient posar-me amb ell perquè, si no hi ha cap imprevist perquè la cosa està un poc moguda a la regió, en un parell de setmanes compliré un dels meus somnis viatgers i passaré uns dies a l’illa de Socotra. Ja aniré contant, si això, però esperem que fins llavors les coses no es reboliquen més encara per aquelles terres; per ara, ja vos dic que anar llegint encara està fent que m’agafen més ganes de conèixer-la... 

El Teide, encara (notes d’estiu III)

Podria haver optat pel telefèric, que al remat és el que fa la majoria de la gent. Però em passa molt sovint que, per voler fer les coses d'una determinada forma (en aquest cas, pujar al Teide pels meus propis mitjans), em tanque d’entrada la porta a altres opcions que no haurien de ser necessàriament incompatibles i que fins i tot em podrien anar bé per fer-me una idea prèvia. La qüestió és que, quan vaig començar a replantejar-m’ho --la previsió de temperatures significativament altes per als dies en què anàvem a estar per la zona aconsellava evitar caminades massa exigents-- ja no quedava cap plaça disponible i vam haver de buscar algun pla alternatiu. Per sort, el Parc Nacional ofereix als nombrosos visitants que s'hi acosten (més de tres milions i mig a l’any; poca broma, doncs) fins a quaranta-un itineraris convenientment senyalitzats i de característiques i dificultat molt variades; nosaltres escollirem finalment la denominada Ruta 1, que discorre entre el centre de visitants del Portillo i el paratge dels Riscos de la Fortaleza, i que permet fer-se una idea d'alguns dels elements més interessants i característics de l'espai protegit.

La caminada, que segueix un camí senzill i de bona traça, comença com s’ha dit al Portillo, a la rodalia del qual es fan palesos els efectes del devastador incendi que va assolar més de quinze mil hectàrees de terrenys d'alt valor ambiental l’any 2023; diverses actuacions de restauració tracten de recuperar els valuosos ecosistemes afectats, especialment les extraordinàries i amenaçades formacions de retama de cumbre. Després d’un primer tram de paisatge accidentat, en el què el sender discorre entre alterons de pedra tosca formats per les erupcions del volcà de Montaña Blanca, el recorregut davalla fins a la denominada Cañada de los Guancheros, una plana coberta d’arenes volcàniques, antic camí de ramat, delimitada al nord per les imponents cingleres rogenques conegudes com Riscos de la Fortaleza i considerada com a zona de reserva del Parc Nacional. Els Riscos representen les restes de l'antic edifici volcànic de Las Cañadas, anterior a la formació de l’actual con volcànic del Teide i de molta major extensió que aquest; als peus de l'espadat, i fins i tot a les mateixes parets, apareixen alguns exemplars de l’escàs cedre canari, mentre que sobre el sòl arenós i protegits per una tanca de l'atac de muflons i conills, arribem a veure en flor alguns exemplars de cardo de plata, una de les plantes més escasses i amenaçades de Tenerife. L'atractiu rosalito de cumbre, que va arribar a ser molt escàs a causa de la sobrepastura però que sovinteja ara en tot aquest sector, es troba en plena floració; no és el cas, malauradament, dels endèmics i emblemàtics tajinastes rojos, molt abundants en aquesta zona però que van acabar de florir fa ja algun temps i només conserven els fruits. Tot i que el sender segueix, ara ja en franc descens, cap a la densa pineda de pi canari que cobreix aquest vessant de la muntanya, el recorregut finalitza en aquest punt, oferint unes precioses panoràmiques de la costa nord de l’illa. 

De tornada ja cap al Portillo --pel mateix camí que férem a l’anada; massa calor per convertir el recorregut en circular connectant-lo amb algun altre sender-- i amb la mola imponent del volcà sempre a la vista, vaig tornar a pensar sobre això de pujar al cim. La intenció de completar el trajecte a peu que duu des de la costa nord de Tenerife fins al cim del Teide deu ser un dels projectes que fa més temps que tinc pendents; si faig memòria, puc remuntar-me almenys fins a la primera volta que vaig anar a l'illa el 1990, sense que en tots aquests anys haja sabut trobar el moment propici per a abordar-lo. Podria al·legar com a descàrrec les evidents dificultats logístiques que comporta --no només pel desplaçament fins allà, sinó també per la necessitat de comptar amb un permís específic del Parc Nacional que ha de sol·licitar-se amb bastant antelació-- i perquè, a més a més, la meua intenció sempre ha estat fer-ho coincidir amb l’època en la què té lloc l’espectacular floració dels tajinastes, la qual cosa encara limita més les opcions de dates disponibles. El cas és que, ja de tornada a casa i amb l'agenda a la mà, he pensat en que al remat tot és qüestió d’organitzar-se amb el temps suficient, així que, si el cos i les circumstàncies ho permeten, faig des d'ara propòsit ferm de tractar de complir amb l'objectiu de pujar fins al cim --des de la costa si pot ser, o des de més amunt si convinguera-- el maig de l'any que ve. Escrit queda, doncs, i ja anirem veient com va l'assumpte; això sí, si arribe dalt, quasi segur que baixaré amb el telefèric. 

Des del principi de la pàgina: el Teide des de la rodalia del Portillo; pineda rebrotant després de l'incendi (el pi canari és l'únic que té aquesta capacitat, una adaptació pertinent si hom viu a illes volcàniques); límit entre la pineda i els matollars d'altitud; llangardaix negre (Gallotia galloti), endèmic de Tenerife i la Palma i molt freqüent en aquesta zona; algunes plantes interessants (valga, en aquest cas, la redundància): rosalito de cumbre, cedre canari, tajinaste roig i cardo de plata; cingleres als Riscos de la Fortaleza; mar de núvols a la costa nord de l'illa; i el Teide vist des de la Colada de los Guancheros, amb un rosalito de cumbre florit en primer pla.

Una de les qüestions post-viatgeres que m’han ocupat especialment aquestes setmanes ha estat posar-me un poc al dia dels avanços en l’estudi de la llengua dels pobladors originaris de les Illes, sobre l’origen amazic de la qual hi ha a hores d’ara un consens científic generalitzat, i que té precisament en els noms dels llocs i de les plantes una font insubstituïble per al seu estudi. El topònim Teide, per exemple, que des d'antic s'ha relacionat --no sempre de forma massa contrastada-- amb el foc o amb el concepte d'infern dels aborígens, podria estar relacionat amb l'amazic aydi ("gos"); Teide seria, doncs, "el lloc on viuen o abunden els gossos", per referència (segons aquesta hipòtesi)  a divinitats infernals guanxes que adoptaven aquesta forma i a les què s'identificava amb el dimoni que habitava a l'interior del volcà. Per la seua banda, el fitònim tajinaste, que s'aplica a les Illes a les diverses espècies del gènere Echium que hi viuen, té un paral·lel directe amb el mot tuareg tainast, que designa a una espècie del mateix gènere, i que podria significar "agulla". En tot cas, potser el que més m'ha cridat l'atenció llegint a la xarxa sobre el tamazigh insular ha estat aquest treball en el què es relaciona el nom d'ajgal --que com sabeu designa als dragos de l'Antiatles-- amb el topònim canari galén, que seria el plural castellanitzat d'aquell; una (altra) bona raó per tractar de seguir aprenent sobre aquest tema fascinant. I de l'independentisme canari ja parlarem, si de cas, un altre dia.  

Image de Canarias Ahora-El Diario.

A caramull (notes d’estiu II)

No podem dir que ens agafara per sorpresa, perquè el cim d’Yr Wyddfa (Snowdon, en el seu nom en anglès) és conegut, entre altres coses, per ser la muntanya més visitada no solament de Gran Bretanya sinó de tota Europa. Punt culminant, amb 1.085 metres d’altitud, del Parc Nacional d’Eryri i de tot el territori gal·lès, sis-centes mil persones l'ascendeixen cada any, la majoria concentrades en els caps de setmana dels mesos de juny, juliol i agost. Ja fa temps, per això, que es parla dels impactes provocats per la saturació de visitants a l’emblemàtic pic, en el qual conflueixen uns paisatges extraordinaris i la facilitat per accedir-hi, tant a través de diversos senders de bona traça com fins i tot mitjançant un històric ferrocarril que discorre des del poble de Llanberis fins pràcticament el mateix cim. I malgrat haver llegit sobre tot això, i fins i tot comptant que en el nostre cas vam encarar la pujada a la muntanya un dissabte (dia més concorregut, segons les estadístiques) i després d’un parell de dies d’oratge especialment rigorós, he de dir que el que vam trobar va superar de llarg allò que ens hauríem pogut imaginar: a mesura que ens acostàvem al cim, allí on la llegenda situa la tomba del gegant Rhita Gawr, abatut en heroica lluita pel mític rei Artús, anàvem confluint amb una autèntica multitud, un riu continu de persones --moltes d'elles precàriament equipades-- pujant i baixant entre la boira, mentre una altra gentada esperava pacientment el seu torn per fer-se una foto al capdamunt de la muntanya.  

Encara que en aquell moment no li vam fer molt de cas, potser el primer senyal del que ens esperava a la muntanya el vam tindre en arribar a l’aparcament de Pen-y-Pass, a 359 m d’altitud. Des d'ací comencen els senders denominats Miners i PyG, dos dels traçats més populars per accedir al cim, i cap a les nou del matí ja no hi quedava cap lloc per aparcar. Encara que molta gent opta, en aquestes circumstàncies i a pesar de la prohibició expressa, per deixar el vehicle en algun apartador de l’estreta carretera, nosaltres vam atendre les indicacions de l’amable personal del parc nacional, que ens va dirigir a un altre aparcament situat a uns quants quilòmetres, al nucli de Nant Peris. Des d'allà, cada pocs minuts ixen autobusos “sherpa” que transporten els excursionistes fins a Pen-y-Pass, on també arriben altres línies procedents de Llanberis, Betws-y-Coed i el mític Pen-y-Gwryd, on Hillary i Tenzing s'hi allotjaren mentre es preparaven per a la seua expedició a l'Everest. Un curt viatge d'autobús ens va retornar doncs al punt d’inici de la nostra caminada, que vam optar per començar pel sender PyG per semblar-nos que, en ser més empinat i muntanyenc, estaria menys concorregut que el dels Miners. 

Des del principi de la pàgina: l'elegant perfil de l'Yr Wyddfa, amb el seu cim cobert de boira, vist des del llac Llyn Glaslyn; gent al cim de la muntanya; cartell amb informació sobre els senders a Pen-y-Pass; la vall de Nant Peris, amb Llanberis al fons i la muntanya de Glyderau a la dreta; Crib Goch i la seua aresta; tram empedrat del traçat del sender PyG; el llac Llyn Llydaw vist des del coll de Bwlch y Moch; i el sender camí de la confluència amb el dels Miners. 

En efecte, la primera part de l’ascensió per aquest sender, sense poder qualificar-se ni de bon tros com a solitària, resulta relativament tranquil·la, sobretot per contrast amb allò que anàvem a trobar-nos una estona més tard. Després d’una primera i abrupta pujada, el camí escalonat avança vorejant la vertiginosa aresta de Crib Goch fins el coll de Bwlch y Moch, que es tradueix com a "Pas dels porcs" i que potser té alguna relacíó amb l'origen del nom del sender pel qual seguim avançant. En arribar al coll, el canvi de vessant permet veure per primera volta els llacs de Llyn Llydaw i Llyn Glaslyn i la línia de cims --oculta en aquell moment per una espesa boira-- que culmina en l’Yr Wyddfa. Fins ara hem compartit camí amb alguns grups de caminants, però prompte ens adonem que pel sender dels Miners, que veiem en la distància vorejant el llac i pel qual hem previst fer la baixada, avança una filera continua de gent amb la qual confluirem un poc més avant, quan tots dos camins s’ajunten. A partir d'aquest punt el traçat, escalonat però exigent pel pendent pronunciat i els rierols que el travessen constantment, fa una empinada ziga-zaga (en gal·lès, igam ogam) fins la carena de la serra, a la qual arriba pel coll anomenat Bwlch Glas, on la nostra ruta conflueix amb dos senders més: el denominat Snowdon Ranger Path, i el que camí puja des de Llanberis, en un tram comú ample i còmode que transcorre en paral·lel a la via del ferrocarril; a aquestes alçades, l’afluència de gent ja fa estona que ha superat el nivell d'animada processó per passar al de romeria multitudinària. 

Confluència dels camins dels Miners i PyG; ziga-zaga de pujada a la carena; tram superior del camí a prop del cim; el ferrocarril, la seua estació i la cafeteria; i primeres vistes de la baixada.

En aquestes circumstàncies, amb la boira que ens privava de les vistes --llàstima que no servira per amagar també el soroll-- i havent renunciat a fer cua dalt del cim, no vam allargar massa l'estada: alguna foto des de baix al pollegó cobert de gent, una ullada a l’estació del ferrocarril (i a la cafeteria annexa, totalment a vessar pel que es veia a través dels finestrals), i començàrem sense pressa la baixada. El sender dels Miners, pel qual vam decidir tancar la ruta, és molt més còmode i planer a partir del llac Graslyn, però abans d'arribar-hi cal completar l'empinada (i a estones esvarosa) baixada des de Bwlch Glas. El pedregós camí demana, a més d’un calcer adequat, prendre-se’l amb calma i un poc de precaució: no van ser poques les relliscades que vam veure de baixada, i davant nostre mateix algú es va emportar a casa un bon trau al front, i tan de bo que no passara d’això. A partir de l’estany, a la vora del qual vam dinar, el camí esdevé un agradable passeig, amb vistes esplèndides sobre l’espectacular paisatge i les restes d’antigues explotacions mineres que donen nom al sender. Una curta espera a Pen-y-Pass, i el “bus-sherpa” ens va retornar fins el lloc on havíem deixat el cotxe, un poc en xoc encara per la caterva de gent a la què no estem acostumats, però també amb el convenciment de què l’experiència va pagar sobradament la pena. I al remat, cal acceptar que aquell dia nosaltres vam ser, amb tots els matisos que vulgueu, una part més de la romeria. 

Vistes del camí de baixada; ruïnes d'un molí triturador vora el Llyn Llydaw; vistes del llac, la segona amb l'aresta del Craig Fach de fons; zoom del cim d'Yr Wyddfa des del llac (si, són personetes); estany de Llyn Teyrn, el més baix dels tres del recorregut; i el Pen-y-Pass, inici i final de la caminada.  

La gentada que ens vam trobar a l’Yr Wyddfa contrasta cridanerament amb la pràcticament completa solitud amb la què vam encarar, uns dies abans, la pujada al Cader Idris, un cim de 893 m. d'altitud a l’extrem sud del parc nacional. La muntanya, situada a prop del pintoresc poble de Dolgellau, alberga a desgrat de la seua altitud uns preciosos paisatges glaciars amb circs, estanys i morrenes. És cert que, a banda de quedar molt més apartat, per tractar de fer el cim vam triar inicialment el denominat Fox Path --un camí poc transitat i bastant complicat que al remat vam canviar, diria que encertadament, per un altre més senzill-- i que l’oratge, que amenaçava pluja i vent i que va complir finalment amb les previsions, tampoc acompanyava molt per a eixir a caminar: jo mateix em vaig haver de quedar a uns pocs metres del cim perquè la pluja (i sobretot, el vent) em van deixar amb les ulleres totalment inutilitzades. Va ser, en tot cas, una magnifica jornada, encara que les botes van tardar bastant en tornar a estar del tot eixutes. I Rafa i Jordi, una volta més, uns companys de viatge insuperables; gràcies, per tot, i fins la pròxima.

El nom i el territori

Al sud-oest de Mariola, a l'àrea en la qual se situa la incerta capçalera del riu Vinalopó i molt a prop del castell conegut a hores d’ara amb aquest mateix nom (o, simplement, com a Les Torretes), hi ha les restes d’una altra fortificació molt menys aparent i coneguda però d’un gran interès per la seua possible datació en els segles VIII o IX, en els primers moments per tant de la presència musulmana a aquestes terres. Situada al capdamunt d'una lloma anomenada l’Era (o Ereta) dels Moros, l'únic element visible que ha perviscut fins els nostres dies és el basament d'una muralla de pedra en forma d’ela, amb un únic bastió quadrangular adossat, que protegia la plataforma superior del tossal pel sud i l’est, on la topografia natural del terreny el fa més vulnerable; a l'oest i sobretot al nord, on el curs del riu voreja la lloma --el paratge dels Brulls s'hi troba pràcticament als seus peus-- els pendents més pronunciats i algunes petites cingleres actuarien com a defensa natural de l'enclavament, sobre la interpretació del qual hi ha encara moltes incògnites i que només ha pogut ser datat a partir dels fragments de ceràmica recuperats en superfície a l'interior de l'espai emmurallat.

L'Ereta vista des de ponent, restes de la muralla, i diferents vistes des de dalt de la lloma:
el castell del Vinalopó, al tossal contigu, i les valls que queden als peus de l'Ereta cap al nord i el sud 

Assut dels Brulls, actualment sec (el toll és
d'una tempesta recent), sobre el llit del riu (o rambla)

Malgrat la poca informació disponible sobre les restes de l’Era dels Moros, si s'assumeixen com a correctes la datació proposada i el caràcter defensiu de les estructures que hi perviuen, és certament temptador relacionar-les amb l’origen del topònim Vinalopó, respecte al qual s’han proposat almenys dues hipòtesis alternatives: una de caràcter orogràfic, que el fa derivar a través de l’àrab Binalûb del llatí Pinna Lupi ("Penya del Llop"), i una altra, àmpliament acceptada per la majoria dels investigadors, que remet precisament al poblament andalusí per la presència del patronímic àrab ibn. És el cas de Coromines, qui s'inclina per vincular-lo amb un suposat caràcter ramader ("on peixen les vaques") de l’enclavament original, per al que proposa  com a possibles noms Ibin-al-labbûn o Bina-l-labbû, mentre que altres autors remeten també al llop com a partença, però en aquest cas a través d'un apel·latiu clànic d’origen llatí (Ibn-lubb) vinculat amb aquest animal, el qual hauria donat lloc també a altres topònims de la zona com Benilloba o Benillup i que segons Josep Torró i Pere Ferrer podria referir-se a “clans o llinatges de formació autòctona, però és més probable que es tracte d’afârîq: berbers inicialment cristians procedents de la zona de Tunis”. En un cas o en altre, sembla raonable suposar que va ser el llogaret, del qual no queda a hores d’ara cap rastre i que probablement se situaria als peus o molt a prop de les Torretes, qui va acabar per donar nom primer a la fèrtil partida en la qual es va aixecar i, per extensió, al riu que s'hi origina.

La Rambla del Vinalopó aigües amunt
de l'Era dels Moros

Va ser precisament mentre buscava actualitzar informació sobre el topònim, que em vaig trobar amb un interessantíssim treball de Gabino Ponce i Ángel Sánchez, geògrafs de la Universitat d’Alacant, en el què defensen --m’ha semblat que de forma sòlida i ben fonamentada-- que la visió actual del riu Vinalopó com una unitat hidrogràfica des del seu naixement fins que desemboca (o hauria de fer-ho) a la rodalia d’Elx, és en realitat una construcció cultural atribuïble en gran mesura a Cavanilles, qui en les seues Observaciones va convertir en un sistema únic allò que en realitat en serien dos de diferents: un que podria anomenar-se Vinalopó (més o menys) estricte, des del seu naixement mariolenc fins a perdre’s als fondals de la Vall de Biar; i un altre, que drena els aiguamolls de la depressió de Villena, conegut històricament com a riu de la Fuente del Chopo, de Villena o de las Virtudes, i que arriba fins al Camp d’Elx. El tram que enllaça tots dos sistemes correspon en realitat a un llit pràcticament sec fora de temporals excepcionals (una rambla, nom que sovinteja a molts trams del caixer), sobre el qual es van dur a terme --almenys des del segle XIII, però sobretot des del XVIII fins el XX-- diverses obres d’adequació que van acabar connectant-los funcionalment. Segons els autors, és molt probable que en no haver analitzat amb detall el terme de Villena, part llavors del Regne de Múrcia, Cavanilles no valorara de forma adequada la realitat física del territori i la seua complexitat hidrogràfica. Siga com siga, el resultat ha estat que el nom Vinalopó, impròpiament utilitzat segons aquesta hipòtesi en fer-se extensiu al llit més enllà de la Vall de Biar, no solament ha acabat ocultant els topònims històrics --especialment, el de río de Villena-- aplicats al corrent que discorre entre aquest terme i l’horta d’Elx, sinó que a hores d'ara dona nom a una extensa unitat territorial àmpliament acceptada. Un llarg viatge, doncs, per a un topònim, i no solament a través del temps sinó també de l’espai: de designar un modest llogaret andalusí a la porta de la Mariola del qual no hem pogut trobar fins el moment cap vestigi material, a identificar un extens territori que s’estén des de la muntanya fins a la mar i que abasta tres comarques valencianes (quatre, en la proposta comarcal de Joan Soler) que porten el seu nom. 

El riu Vinalopó desbordat el maig de 2022 al paratge dels Fondets, entre els termes
 del Campet, la Canyada i Biar. Enfront, la Serra de la Fontanella. 

Malgrat haver estat a la vora desenes de vegades, mai no havia pujat a l'Ereta dels Moros fins que fa unes setmanes --i a causa en gran mesura d'haver tornat a llegir sobre ella arran de la visita al Castell Vell d'Albaida-- em vaig decidir a posar remei i traure-la per fi de la llista de la Mariola pendent. Com sol ser habitual, buscar després informació a la xarxa no deixa de ser aventurar-se per camins incerts que poden dur, com ha estat en aquest cas amb el tema dels topònims i la hidrografia del Vinalopó, a terrenys imprevistos sobre els quals deixe pendent fer alguna altra incursió amb més temps i calma; la qual cosa no lleva que, pel que fa a l'ús actual del nom de Vinalopó aplicat a segons quines comarques, aprofite l'avinentesa per manifestar una volta més el meu convenciment de que la Vall de Biar i els pobles que la formen haurien de formar part de la comarca que anomenem l'Alcoià, i que em sume de nou a les veus que ho defensen malgrat massa silencis clamorosos. I com no, des del País Valencià i com cada Onze de Setembre, perquè encara és forta la lluita i queda tant fer, bona Diada i visca la terra!