"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 29 de setembre del 2024

La Gomera en verd i blau (notes d’estiu V)


Encara que algunes entrades anteriors puguen donar a entendre una altra cosa, la veritat és que quan vam triar les Canàries com a objectiu viatger per a l'estiu passat, ho vam fer amb la idea principal de conèixer La Gomera. Així que sense renunciar, com ja s'ha vist, a aprofitar tant com vam poder el temps del què hi disposàrem (a més del Teide i Adeje, també vam poder acostar-nos a Teno; Anaga va haver de quedar per a una altra ocasió), Tenerife va ser punt de pas imprescindible, a l'anada i la tornada, per a  poder arribar a la tercera illa més petita de l'arxipèlag, fàcilment accessible des del port de Los Cristianos en un breu viatge amb ferri. No puc negar que en l'elecció de La Gomera, almenys front a les altres illes denominades verdes (El Hierro i La Palma), va influir de forma decisiva la reputació del Parc Nacional de Garajonay i l'esplèndida laurisilva que alberga; però també hi va tindre molt a veure l'opinió d'amics i amigues que ja la coneixien i que, a més de natura enlluernadora, paisatges imponents i cultura singular, ens parlaven d'un entorn majoritàriament rural, relativament allunyat (almenys pel moment i en aparença) de l'insostenible model turístic implantat a altres indrets de l'arxipèlag, i on la pausa, la tranquil·litat i el tracte humà eren encara valors tinguts en compte. Ara puc dir que crec que tenien raó, i encara que siga molt breument i sense entrat en molts detalls (massa estic abusant ja de la vostra paciència, em tem), m'haureu de permetre que deixe escrites algunes impressions, sense les quals em faria l'efecte que aquest repàs estival i recordatori quedaria, pel que fa a la part canària, impròpiament incomplet. 

Tenerife i el Teide vistos des de la costa de la Gomera; maqueta de l'illa al Centre de Visitants de Juego de Bolas; el nucli principal d'Hermigua; la bívia coneguda com a lisa de Salvador (Chalcides coeruleopunctatus), endemisme de La Gomera i El Hierro, amb qui vam compartir terrassa al nostre allotjament; platja de Santa Catalina, el Pescante i tram final de la vall d'Hermigua; i palmerars de palmera canària a la costa nord de l'illa, on conviu sovint amb la savina.

Potser el primer que hauria de dir és que, amb tres nits a l'illa però només dos dies complets --més els dos, només en part, de l'anada i la tornada des de i a Tenerife--,  l'estada a La Gomera se'ns va fer massa curta. Crec que, malgrat tota la informació prèvia amb la qual comptaven, vam  infravalorar el que ara en diuen  ítems d'interès, i tampoc no vam comptar amb el temps que cal en realitat per a desplaçar-se per l'accidentada topografia de l'illa (en cotxe llogat, en el nostre cas; les freqüències dels transports públics requereixen molta paciència i un temps del qual evidentment no disposàvem). En canvi, trobe que vam encertar quan, atenent suggeriments, vam triar per allotjar-nos un petit hotel rural en la preciosa vall d'Hermigua, on sovintegen els allotjaments d'aquest estil: en realitat, el poble està tan lluny --o tan a prop-- de tot com qualsevol altre punt de la Gomera, perquè en la majoria dels casos l'escarpada costa no dona cap opció per anar d'un lloc a un altre que no siga passar pel centre muntanyós de l'illa. Però a canvi, i a més de la calma, el bon clima i alguns restaurants francament recomanables, li queden molt a prop llocs com la platja de Santa Catalina, les restes imponents del denominat Pescante, o el nucli històric d'Agulo, al terme del qual hi ha també el Centre de Visitants de Juego de Bolas, recentment inaugurat i probablement un dels millors que he vist mai: visita més que recomanable per a conèixer millor l'illa i, sobretot, per planificar adequadament la visita al parc nacional. 

 

Diferents paratges a Garajonay: Reventón Oscuro (que ve a significar "costera fosca"; em va xocar això de "reventón", un significat que no coneixia); penyes de los Roques; bruguera de cim a prop de Tajaqué; bosc a Pajarito; Alt de Garajonay (1.484 m), amb la reproducció d'un altar de sacrifici aborigen; vistes des del cim (amb la Fortaleza de Chipude a la dreta); i vistes de laurisilva (de vessant i de fons de vall) al Bosque del Cedro, 


En tot cas, no és tampoc la meua intenció estendre'm massa ací en indicacions concretes (tips, crec que en diuen ara) respecte a les quals abunda a la xarxa informació fiable i detallada. Ho deixarem, doncs, en que un dels dos dies d'estada completa a la Gomera el vam dedicar, pràcticament íntegre, a caminar per l'extraordinari monteverde de Garajonay, aprofitant un dels senders abalisats --el més llarg, de fet-- del parc nacional; també en aquesta ocasió, puc assegurar que totes les recomanacions (les dels amics i les de la xarxa) estaven més que justificades, i fins i tot gosaria qualificar com a imprescindible la visita a l'excepcional i encisador Bosque del Cedro. Quant a la segona jornada íntegrament gomerenca, aprofitàrem el camí cap a l'abellidor Valle Gran Rey, on teníem previst fer una eixida en vaixell per a observar cetacis, per a conèixer alguna zona de Garajonay --com la de Laguna Grande-- que no havíem caminat el dia anterior i per visitar, al llogaret de El Cercado, el Centre d'Interpretació dedicat a les Loceras, terrisseres tradicionals de l'illa; el passeig en vaixell, per cert, una delícia. I la veritat és que amb això, i una estoneta de passeig l'endemà per San Sebastian de la Gomera, capital de l'illa, mentre esperàvem l'hora d'embarcar per tornar cap a Tenerife, vam donar per acabada una visita breu i  indubtablement intensa, però que ens va deixar, també sense cap dubte, amb ganes de més. Pel verd, pel blau, i per moltes altres coses. 


Laurisilva i bailadero de bruixes a Laguna Grande, Garajonay; capçalera del Valle Gram Rey; centre d'interpretació de la terrisseria tradicional gomera, a El Cercado; port de Valle Gran Rey; baldrigues, caps d'olla i dofí mular. Baix, la Torre del Conde a San Sebastian de la Gomera, porta d'entrada (i d'eixida) a l'illa per via marítima. 




dijous, 26 de setembre del 2024

El matí després del diluvi (relats conjunts)



William Turner, "El matí després del diluvi" (1843)

Quaranta dies i quaranta nits després, de forma tan sobtada com havia començat, la pluja va deixar de caure. Els núvols que havien cobert el cel tot aquest temps tot just començaven a esqueixar-se per deixar pas a la llum encara tímida d’un sol acabat de recobrar. Noè es va dirigir als seus fills.

--Ja ho veieu, fills meus. La paraula de Déu s’ha complert i després de quaranta dies i quaranta nits el diluvi s’ha acabat. Però encara ens queda molt per fer per complir els seus designis. Sem, prepara un colom per a llançar-lo a volar i que ens indique si hi ha alguna terra ferma on recalar. Cam, d’entre tots els animals purs amb qui hem compartit la travessia, tria aquell que puga complaure més a Jahvè i disposa-ho tot per a sacrificar-lo.

--Pare –va dir Jàfet, el més menut--, mentre els meus germans compleixen amb els teus encàrrecs, he pensat que jo podria netejar un poc la coberta de l’Arca. Després de tants dies navegant sota la pluja, la humitat ha ennegrit tota la fusta, i ja hi ha algunes parts amb floridura...

--Em sembla bé, fill. Crec que això també plaurà al Nostre Senyor. Agafa un poal i un drap, i comença a fregar.

Jàfet es va aplicar a la tasca amb entusiasme i determinació, fins el punt que poc després l’Arca lluïa com acabada d’avarar. Però va ser donar per acabada la faena i deixar el drap i el poal, que una pluja torrencial va tornar a caure amb una força inusitada i no va deixar de fer-ho durant quaranta dies i quaranta nits més. I d’ells, Noè, visiblement desconcertat, en va comptar més de vint-i-cinc en què allò que va ploure va ser fang. 


 

La meua proposta per als relats conjunts de setembre, que he volgut aprofitar per il·lustrar un fenomen tan universal com misteriós, que tots els qui rentem de tant el tant el cotxe coneixem bé i que és evident que escapa del control fins i tot de la Divinitat. O no, ves a saber...



dimarts, 24 de setembre del 2024

Gris pissarra (notes d’estiu IV)

La mineria ha estat un factor tan rellevant en la història de Gal·les que fins i tot hi ha una pàgina de la wikipedia dedicada específicament a aquesta qüestió. Això, però, ho he sabut després d'anar-hi, perquè com em passa amb tantes altres coses relatives al país, la meua ignorància sobre el tema era (és) pràcticament absoluta. Només recorde haver llegit fa temps alguna cosa sobre el paper cabdal dels miners gal·lesos en les lluites socials des dels primers moments de la Revolució Industrial, i també tinc alguna vaga noció --molt probablement, un altre  resultat d'alguna lectura antiga-- sobre els canvis que l’extracció i l’exportació del carbó va provocar en la societat gal·lesa per la massiva immigració, majoritàriament de procedència anglesa, que s’hi va produir des de mitjans del segle XIX i que va afectar sobre tot a les ciutats del sud-oest. Mai, però, no havia sentit a parlar de la importància que va arribar a assolir un tipus particular d’explotació dels recursos geològics que ha deixat, a més a més, un rastre profund i fàcilment perceptible sobre el territori, la societat i la cultura de Gal·les: les pedreres de pissarra. 




Afortunadament, la wikipedia també inclou una pàgina específica que parla d’aquesta indústria a Gal·les (també n’hi ha una per a la mineria del carbó), així que vos remet de nou a la xarxa si és que teniu un especial interès sobre aquestes qüestions. Als meus efectes, tota aquesta introducció ve a tall de que, quan estàvem preparant el viatge i buscant informació sobre possibles rutes dins el Parc Nacional d'Eryri, ens va sorprendre un poc trobar uns quants itineraris que transcorrien precisament per dins de la pedrera abandonada de pissarra de Dinorwig, als peus de la qual --ocupa part de les instal·lacions de l’antiga explotació-- hi ha també el Museu Nacional de la Pissarra. Dinorwig representa tot plegat una destinació turística popular, i forma part també del denominat “Paisatge de la Pissarra del nord-oest de Gal·les”, declarat per la UNESCO Patrimoni Mundial. Convindreu que, amb aquests antecedents, era inevitable no sentir almenys una certa curiositat per conèixer de primera mà un tipus de paisatge amb el què estem poc familiaritzats i que a més a més, en situar-se al poble de Llanberis i a prop de l’Yr Wyddfa, tampoc ens quedava massa a contramà.




Com altres àrees similars --els voltants de Blaenau Ffestiniog o de Bethesda, per exemple-- que havíem vist de passada des de la carretera en dies anteriors, el primer que sobta en aproximar-se a Dinorwig són les seues dimensions descomunals: amb una superfície de més de 280 hectàrees en el seu moment de màxima esplendor, les muntanyes (literals) d’enderrocs procedents de l’antiga explotació cobreixen els vessants d’Elidir Fawr fins a una altitud realment impressionant. Tot i que hi ha sectors als quals no es permet (almenys sobre el paper) l’accés per la seua perillositat, ja s’ha dit que hi ha diversos recorreguts més o menys habilitats per a la visita els quals, a més d’oferir unes vistes de vegades insòlites però sempre impressionants (Dinorwig ha estat també escenari per al rodatge de diverses pel·lícules i és zona d’escalada molt popular), permeten recórrer les antigues instal·lacions i les restes més o menys degradades de molts del seues elements: rails, mecanismes de tracció de les vagonetes, molins o cabanes de miners van apareixent al llarg d’un recorregut que pot allargar-se pràcticament a voluntat enllaçant diferents traçats quasi sempre senzills, per bé que hi ha alguns sectors de la pedrera en els què convé transitar amb precaució. En tot cas, per no fer-ho massa llarg i com que no és gens complicat trobar informació detallada a diverses pàgines que se n’ocupen, em permetreu de nou que no m’estenga més parlant d’un indret al qual nosaltres arribarem pràcticament sense preveure-ho però que al remat, amb la seua decadent i caòtica bellesa, gosaria dir que va ser una de les troballes del viatge; almenys, puc assegurar que poques voltes m’ha resultat tan captivador i estimulant caminar entre runes i enderrocs.  




Haver-nos programat una visita a Dinorwig (i la seua rodalia, amb els llacs de Llyn Peris i Llyn Padam i el castell de Dolbadarn) ens va vindre bé com a alternativa per als dies del viatge en què el pas de la borrasca Lilian aconsellava, pel vent o per la pluja, prescindir d’altres caminades més exigents. I tot i que, com sol ser habitual, les meues fotos no li fan justícia, l'escabrosa topografia i la brillantor de les pissarres humides li donen al paisatge un aire realment especial. Per cert: en llegir que les pissarres de Dinorwig es van formar en el període Càmbric o Cambrià, he recordat aquella vesprada remota en què, quasi com una revelació, vaig associar per primera vegada el nom d’aquest període geològic de l’Era Paleozoica amb Cymruque es pronuncia Camri (o ˈkəmri) i que com sabeu és com els gal·lesos anomenen el seu país. Que els Silurs i els Ordovics eren tribus celtes de la zona, acabe de saber-ho fa una estona, mentre escrivia aquestes ratlles; una “microcuriositat” més que done per coberta, i un parell de noves --saber alguna cosa més dels geòlegs Murchison i Lapworth, responsables de tals noms-- per mirar.