És evident que no es pot comparar amb la històrica i persistent situació d’isolament que va fer de Socotra un dels enclavaments més remots, singulars i enigmàtics del planeta. Però fins i tot en l’actualitat, el viatge fins a l'illa (que forma part, cal recordar-ho, del territori del Iemen) té algunes particularitats que convé considerar. Encara que l’obertura de l’aeroport el 1999 va permetre superar les tradicionals limitacions a les comunicacions marítimes imposades pels violents vents del monsó o l’escassedat de fondejadors a la costa socotriana, la convulsa situació sociopolítica de la regió fa que l’ús d’aquesta infraestructura --actualment gestionada, no sense controvèrsia, pel govern dels Emirats Àrabs Units-- siga molt limitat, fins el punt que a hores d’ara només hi ha dos vols setmanals d’anada i tornada, els dimarts i els divendres, que uneixen l’illa amb l’aeroport d’Abu Dhabi. Els vols, operats per la companyia Air Aràbia, són en realitat xàrters directes, per la qual cosa no és possible adquirir bitllets en línia, i a més a més cal esperar a que la companyia anuncie, sovint amb només unes setmanes d’antelació, la disponibilitat de seients. Per aquesta raó, allò més habitual és que la gestió dels bitllets es duga a terme a través d’una agència local, a qui correspon també la tramitació dels visats necessaris per accedir a l’illa. Poc acostumats a aquestes situacions, he de dir que el procés d'obtenció tant del bitllet com del visat (en tots dos casos, gens barats) ens van provocar una certa inquietud en les setmanes prèvies al viatge; comptar finalment amb ells --el visat, a penes una setmana abans de volar-- va ser sense dubte alleujador. La primera part del viatge havia de consistir doncs en arribar fins a Abu Dhabi, aeroport d’enllaç habitual i ja conegut de viatges anteriors, tot i que en aquesta ocasió amb dos trets específics que no em resistisc a comentar.
El primer, especialment funest, l'estat de guerra desfermat a l’Orient Mitjà i la possibilitat de què l’escalada entre Israel i Iran, amb el tancament de l’espai aeri d’alguns dels països directament o indirectament implicats, afectara als nostres vols o fins i tot ens impedira finalment viatjar. Al remat, i pel que fa a nosaltres, tot va quedar reduït a una marrada en el vol entre Estambul i Abu Dhabi --en el primer, entre Barcelona i Estambul, no hi va haver cap incidència-- que el va allargar una miqueta més; mentre, lamentablement, la xifra de víctimes innocents causades per les bombes israelianes --amb la vergonyosa connivència dels governs occidentals-- no ha deixat de créixer, i això sí que és realment important. I quant al segon: com que ens venia relativament a mà i teníem algun temps de marge, vam voler aprofitar l’avinentesa per acostar-nos fins a la muntanya de
Jebel Jais (o
Jabal Bil Ays): tot i que el cim principal, de 1.934 m, es troba a l'altra banda de la frontera amb Oman, un dels seus cims secundaris (el
Jabal ar Rahrah, de 1.692 m) es considera el punt més alt dels Emirats situat íntegrament dins del seu territori, i va ser per això el nostre objectiu. Accessible per una bona carretera, Jebel Jais alberga diverses instal·lacions turístiques i d’esplai i ofereix unes vistes esplèndides, sobretot cap a l'agresta vall del
Wadi Shah i el litoral de
Ras al-Khaimah, el més oriental dels set
Emirats Àrabs Units. Després d'algunes hores d'autopista, a l'arribada a la muntanya ens va sorprendre una una intensa i sobtada tempesta que per una estona va reviscolar les habitualment eixutes aigüeres i barrancs. No vam haver d'esperar molt a que deixara de ploure, i finalment, acabant ja de dinar, vam mamprendre el recorregut previst per un sender senzill i ben senyalitzat, que acaba suposadament en el denominat “punt públic més alt dels Emirats”, a mitja vessant del Jabal ar Rahrah. Malgrat la relativa proximitat de la frontera i d'un palau del Xeic Saud bin Saqr Al Qasimi, governant de l'Emirat, res no impedeix --almenys en aparença-- arribar fins a l'antena que ocupa el cim de la muntanya, i així decidirem fer-ho abans de desfer el camí fet. Encara ens quedava passar una nit més a Abu Dhabi abans de volar, l’endemà, cap a Socotra, però va pagar sobradament la pena haver viatjat un poc abans --i les hores de cotxe, amb Pako al volant, per anar i tornar des d'Abu Dhabi fins a la muntanya-- per conèixer un poc allò que no se sol veure dels opulents i ostentosos Emirats: al remat, el viatge comença des del mateix moment que hom surt de casa. O, dit d'una altra forma: qui no té la vespra, no té la festa.
 |
| De dalt a baix: aeroport de Socotra; capçalera del visat per accedir a l'illa; recorregut del nostre vol fins Abu Dhabi, amb revolta per Xipre i Egipte; tempesta i aigüeres a Jebel Jais; vistes de l'accés a la muntanya; Pako i Virginia senda amunt; mapa del sender i vistes des de la pujada; la pomera de Sodoma (Calotropis procera), freqüent a la zona; vista del Jabal ar Rahrah; punt on finalitza el sender ("Highest public point in the UAE"), i antena al cim de la muntanya, a 1.692 m. Baix, capvespre sobre el Golf Pèrsic. |
La “convulsa situació política” de la regió en general i de Socotra en particular està íntimament relacionada amb la guerra civil que afecta al Iemen des de 2014, i no resulta fàcil d’explicar en poques paraules. A hores d’ara, el Governador de Socotra --que des de l’any 2013 constitueix una Governació específica de la República del Iemen-- pertany al Consell de Transició del Sud, una formació que propugna la secessió dels territoris que havien constituït la República Popular del Iemen fins la seua unificació amb el Nord el 1990. El control efectiu de l’illa, però, està mediatitzat pel paper que hi representen els Emirats Àrabs Units en la guerra civil iemenita, en la què donen suport, junt amb l’Aràbia Saudita (i diversos governs occidentals), al ja esmentat Consell de Transició i a altres forces afins que s'oposen als Huthis, islamistes xiïtes recolzats pel govern iranià. El 30 d’abril de 2018, un destacament de l’exèrcit emiratià va desembarcar a Socotra i va ocupar les instal·lacions del port i l’aeroport sense coneixement del govern iemenita; no va ser fins juny de 2020 que els Emirats van retornar --almenys formalment-- la gestió de Socotra al Consell de Transició del Sud, però la situació des de llavors és, com a mínim, ambigua, tant pel que fa a la influència real dels Emirats en el control indirecte de diversos elements clau, com també pel paper del contingent militar d'Aràbia Saudita que segons algunes fonts es manté instal·lat a l'illa.
En les poques converses que vam poder mantindre sobre el tema amb els locals, el paper dels emiratians no eixia molt ben parat, com tampoc el de l'actual Governador; quant als primers, i malgrat els llaços històrics que uneixen tots dos països, hi ha la sensació de que els seus interessos són exclusivament econòmics i estratègics però que no estan fent res per millorar la vida de la gent local. Pel que fa al segon, se l’acusa d’haver cedit davant els interessos estrangers sense haver obtingut cap contrapartida per a la població de l’illa. En els últims anys han circulat també regularment notícies que vinculen als Emirats amb una operació per establir una base de la intel·ligència israeliana a l’illa veïna d'Abd al Kuri, la qual cosa provoca un rebuig evident en la població local, que a més a més m’ha semblat --potser també per la presència cada volta major d’immigrats procedents del continent-- que té una sòlida consciència de ser part del Iemen: les banderes del Moviment del Sud abunden a Hadibu, però també hi ha un clar descontent amb la seua gestió, que ha donat lloc recentment a un moviment local denominat "Conferència Nacional de Socotra", el qual té com a objectiu "defensar els drets de la població de l'illa i preservar les seves terres i la seva diversitat biològica i cultural". En tot cas, malgrat aquesta complicada realitat i la incertesa inevitable pel futur, la guerra segueix percebent-se a Socotra com una qüestió que no afecta al dia a dia dels illencs; i tan de bo que seguisca sent així.
Vam estar a punt d’ajornar-ho per una previsió de l’oratge més aïnes desfavorable, i perquè des d’abans del viatge a Socotra vinc arrossegant alguna tecla que no acaba de fer net. El cas és que, en part també per la dificultat de trobar dates alternatives, finament vam decidir mantenir per al cap de setmana passat la tradicional i tardorenca eixida familiar (diguem-li “nuclear”; la que podríem considerar com “ampliada” la farem també d’ací un parell de setmanes), enguany amb l’extraordinària fortalesa ibèrica dels Vilars d’Arbeca com a destinació primordial però amb el complement difícilment superable dels cabdals monestirs cistercencs de Santes Creus i Vallbona de les Monges. I malgrat que oratge i tecla han molestat un poc, no hi ha cap dubte de què la decisió va ser plenament encertada: pels monuments, tots ells pendents d’una visita des de feia molt de temps i que, en tots tres casos, ha resultat realment emocionant poder conèixer de primera ma; per la companyia, perquè cada volta va resultant més complicat quadrar agendes però, com a pare orgullós, fa molt de goig poder presumir de filles i seguir també aprenent d’elles. Però també, no vos ho negaré, perquè poder cantar els quatre gols del Barça en un acollidor bar d’Arbeca –gràcies, Jordi!-- va ser francament abellidor... Al capdavall, doncs, un gran cap de setmana. I ara, que ploga si ha de ploure però amb coneixement, i a veure si al remat ho encertem i desteclegem la punyetera tecla: està l’agenda tardoral bastant atapeïda, però encara confie en haver-li de fer lloc a alguns esclata-sangs, i aniria bé estar en condicions per no fallar-los.
