"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tundra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tundra. Mostrar tots els missatges

dimarts, 7 de juliol del 2026

El camí de les aigües termals

Quan es tracta de viatges que organitze jo mateix, soc més aviat de decidir la destinació amb poc temps per davant, i de planificar el programa de forma minuciosa. Però des de que vaig començar a viatjar amb l’amic Pako Crestas, m’he anat acostumant a reserves fetes sovint amb notable antelació, i sobretot a no preocupar-me massa pels detalls (itineraris, allotjaments, i fins i tot material necessari), almenys fins a poc abans de començar. Una prova, diria, de la meua confiança en l’experiència i la capacitat de Pako i, molt particularment, en la seua demostrada habilitat per a superar imprevistos i situacions sobrevingudes que no són excepcionals en el tipus de recorreguts que ens sol proposar. És sense dubte per això que, quan poc abans d’agafar l’avió cap a Reykjavik ens va assabentar que l’agència local no ens podia traslladar --pel mal estat de la carretera d’accés-- fins el punt d’inici del que havia de ser el nostre recorregut a peu, no solament no em vaig preocupar massa; també me’n vaig adonar que, malgrat els mesos transcorreguts d’ençà que havia decidit anar a Islàndia, pràcticament no sabia res dels nostres plans, més enllà de que es tractava de caminar cinc dies, en règim d’autosuficiència, pels extraordinaris paisatges d'un país al que, per moltes raons, feia massa temps que tenia a la llista de pendents.

Landmannalaugar, el lloc al què no ens podíen portar, constitueix el punt de partida d’un dels itineraris senderistes més interessants i freqüentats d’Islàndia. La ruta, coneguda com a Laugavegur (“Camí de les fonts termals”, nom que se li va posar quan es va obrir el 1978 i que comparteix amb un popular carrer de Reykjavik), transcorre per les terres altes de l’interior islandès al llarg de cinquanta-cinc quilòmetres que poden cobrir-se en quatre o en cinc jornades. Oberta al públic entre mitjans de juny i mitjans de setembre, quan els vials d'accés estan lliures de neu, compta amb refugis gestionats per l'Associació Turística d'Islàndia al final de cada etapa, i la possibilitat d’acampar junt a les instal·lacions d'aquests. Des del final de la ruta, a la vall de Þórsmörk, hi ha la possibilitat --que també contemplàvem en el nostre cas-- d'enllaçar amb un altre recorregut, el de Fimmvörðuháls ("Coll dels cinc mollons"), amb vint-i-dos quilòmetres més i dues etapes que ens haurien de dur, després de superar un desnivell notable, fins a la famosa cascada d'Skógafoss. La idea, en tot cas i com s'ha dit, era fer el trajecte complet carregant a la motxilla amb tot allò necessari, incloent-hi doncs menjar, tendes de campanya i la roba adequada per a un oratge amb fama d'imprevisible.


Òbviament, i atenent al caràcter lineal del nostre recorregut, la impossibilitat d’accedir fins al punt d’inici representava un greu entrebanc, que només podia resoldre’s --si més no en part-- tractant d’arribar amb vehicle fins a algun altre punt de la ruta a partir del qual reprendre el trajecte original. I això és el que, almenys en teoria, vam tractar de fer: arribar amb dos taxis tot-terreny, que ens van assegurar que podien fer-ho, fins al refugi d'Álftavatn, junt al llac del mateix nom i punt final de la que hauria estat la nostra primera etapa a peu. El cas és que ni els taxis eren el què ens imaginàvem --només dues furgonetes convencionals, això si, amb tracció a les quatre rodes-- ni el camí ens va donar moltes opcions. Per no fer-ho massa llarg, ho deixarem en què després d'unes quantes hores transitant lentament i penosament per la carretera de muntanya F210, coneguda com a Fjallabaksleið Syðri, i quan ens faltaven més de trenta quilòmetres per arribar a la nostra destinació, vam acordar amb els nostres voluntariosos conductors afganesos donar per acabat l'intent; ells van girar cua per tornar a Reykjavik, i nosaltres vam decidir aventurar-nos per tractar d'arribar a peu fins a Álftavatn tan prompte com poguérem. Al remat, portàvem damunt tot el que necessitàvem, les forces --i els ànims-- encara intactes, i llum disponible pràcticament al llarg de les vint-i-quatre hores del dia... i de la nit. No ens va fer falta recòrrer molt de camí per confirmar que la possibilitat d'arribar fins on preteníem amb aquests vehicles era totalment irreal.


Assolir finalment el nostre nou objectiu va consumir el que quedava de la primera jornada i la totalitat de la segona. Discorrent sempre entre paisatges imponents, l'única dificultat del caminal que anàvem resseguint eren els diferents cursos d'aigua, alguns d'ells de certa rellevància, que calia travessar a gual amb la consegüent (i repetida) operació de posar-se i llevar-se botes. Precedida per un pas de riu --el de la vall on conflueixen els corrents del  Laufalækur, el Ljósa i el Markarflót-- un poc més compromès per extensió i cabal i on l'acostumada arromangada de camals va resultar clarament insuficient, l'arribada al preciós paratge d'Àlftavatn i el seu refugi va suposar una alegria, i també un cert alleujament. Al remat, havíem perdut una jornada respecte a l'itinerari inicialment previst, i no tindríem ocasió de conèixer una zona reputada per les seues llacunes termals i les acolorides muntanyes de riolita; però havíem pogut recuperat el trajecte original, i la caminada per arribar fins ací havia estat, sense cap dubte, una experiència difícil d'oblidar.

Després d'un inici tan intens, i a desgrat de la distància acumulada, la pluja ocasional i el pes que carregàvem, les dues etapes restants del Laugavegur van discórrer plàcidament, o almenys així m'ho va semblar. La primera, entre Álftavatn i Emstrur, per impressionants planures de neu i lava, travessades per impetuosos torrents i amb el premi final del canyó de Markarfljótsgljúfur. La segona, entre aquest últim refugi i l'agradable campament de Básar, deixant progressivament enrere l'esquerpa però imponent tundra àrtica que ens havia acompanyat pràcticament des de l'inici de la nostra caminada, per obrir pas als bosquetons de bedolls que, junt amb aquella, constitueixen la vegetació característica de la major d'Islàndia. Un canvi de paisatge --Básar es troba notablement més baix i a prop de la mar que els llocs des d'on veníem-- que va anar acompanyat també d'una presència humana molt més evident i que contrastava amb els dies anteriors, en què a penes vam compartir trajecte amb uns pocs grups de caminants. La part bona d'estar més a prop de la civilització: poder fer-nos unes cerveses, a preu nòrdic però  còmodament asseguts: em tem que al refugi de Langidalur, a prop del final de la segona etapa, ens vam fer notar una mica. Però calia agafar forces, perquè després d'acabar amb el camí de les aigües termals, encara ens quedava per davant el dels cinc mollons; i la veritat és que això mereix ser contat a banda. 





Ja sabeu que, sense perdre l'esperança de que aquestes ressenyes de viatges vos puguen resultar d'alguna forma vagament interessants, a mi em van molt bé com a recordatori de tot allò fet, vist i viscut. Així que, a banda de deixar per a una pròxima entrada algunes qüestions especialment rellevants del nostre recorregut (en especial, l'extraordinari grup de persones amb qui he tingut la sort de compartir-lo), no em puc estar d'afegir alguns brevíssims peus de foto: ja heu vist que els topònims islandesos són tan fàcils de pronunciar com de recordar, però millor assegurar-se per si de cas... De dalt a baix, doncs: el pic de Laufafell (1.070 m) amb el rierol de Laufalækur al davant; el sol de mitjanit arribant a Reykjavik; cavalls islandesos camí de les pastures d'estiu; un dels nostres taxis alternatius tractant d'avançar per la intransitable F210; la preciosa silene molsa (Silene acaulis), molt freqüent en tot el nostre recorregut; pisatges volcànics al voltant de la Fjallabaksleið Syðri, i el nostre grup fent camí; el nostre primer campament; paisatges de la segona jornada de marxa; passant a gual el Laufalækur mentre ens observava un escuraflascons becfí (Phalaropus lobatus); vall del riu Markarfljót, un dels més difícils de creuar; muntanya de Tvíeggjar (775 m), a prop d'Àlftavatn; coll que accedeix al llac, i refugi a la seua vora; muntanyes i vall al refugi de Hvanngil, a prop de l'anterior; pont sobre el riu Kaldaklofskvisl; paisatges nevats a la plana de Maelifellssandur; el riu Innri-Emstruá; el nostre campament vora el refugi d'Emstrur, i l'espectacular congost de Markarfljótsgljúfur; paisatges volcànics a Botnar; riu Fremri-Emstruà; silene vermella alpina (Viscaria alpina) i dríada (Dryas octopetalla), flor nacional islandesa; bosquets de bedoll pubescent (Betula pubescens) a prop de Langidalur i caseta d'aquest refugi; i finalment el riu Krossá, a la Vall de Þórsmörk, junt al campament de Básar.


dissabte, 4 d’octubre del 2025

Coses de Noruega

La primera de les activitats que l’amic Pako Crestas ens proposava en el seu programa a Noruega era una caminada --amb acampada inclosa-- fins a la península de Knivskjellodden, un braç de terra situat molt a prop del conegut (i concorregut) Cap Nord però que, en avançar-se un quilòmetre i mig més cap al nord respecte a aquest, representa realment el punt geogràfic més septentrional d’Europa. Una proposta certament engrescadora que em va ajudar a decidir-me finalment per un viatge que tenia pendent des de feia molt de temps i que em va portar, amb només unes hores de diferència, des de la costa atlàntica del Marroc fins a Tromsø, uns quants graus de latitud més enllà del Cercle Polar Àrtic i punt d’inici (i final) del nostre recorregut pel nord del nord. La ciutat, a la que arribàrem Rafa i jo un poc abans que la resta del grup després de volar des d’Alacant via Oslo, em va semblar un lloc tranquil i acollidor que paga la pena conèixer sense cap mena de dubte; com s’ha dit, va ser des d’allí, reunits ja amb la resta de companys i companyes, que començàrem un recorregut de quasi sis-cents quilòmetres fins el poble de Honningsvåg, a prop ja del Cap Nord i on comptàvem amb fer nit. Unes quantes hores de carretera, amb els nostres cotxes llogats --elèctrics, opció que potser no és la més pràctica per a un trajecte com aquest pel temps que cal dedicar a carregar-los-- a través d'uns paisatges extraordinaris que van fer més amè el llarg trasllat fins arribar finalment a la nostre destinació a l’illa de Magerøya: primer contacte amb la tundra que caracteritza aquestes contrades, algun ren vist des de la distància, i la sorpresa imprevista d’un conat d’aurora boreal --la meua primera experiència amb aquest fenomen fascinant-- des del mateix càmping on dormírem. Una bestreta, em va semblar, certament prometedora. 


Dalt de tot, penya-segats a la banda oest del Cap Nord vistos des de la badia de Knivskjelvika; baix, port i pont de Tromsø (Romsa) sota la boira del matí; llac de Prestvannet (Báhpajávri) a la mateixa ciutat; estret de Sandnessundet (Sálljnjárnuorri) amb el pont de Sandnessund al fons; vistes des de la carretera camí de Honningsvåg (Áváhki); i el Nordkapp Camping, a Skipsfjorden (Skiipavuotna), on ens allotjàrem. Quan els he pogut trobar, hi pose entre parèntesi els noms en sami septentrional.

El Cap Nord “nominal” és una rellevant atracció turística a la què s’hi accedeix fàcilment des de Honningsvåg, a una trentena de quilòmetres per bona carretera, i on s’apleguen cada any al voltant de dues-centes mil persones atretes pels paisatges espectaculars, l'innegable simbolisme de l'indret i les diferents instal·lacions destinades a facilitar-ne la visita: cafeteria, restaurant, botiga i fins i tot una sala excavada al penya-segat, cal suposar (no vam fer cap intent per comprovar-ho) que a preus adaptats a la mitjana del país. Tenint-lo tan a prop, semblava oportú dedicar almenys una estona a conèixer aquest curiós enclavament, així que després d'aprofitar per visitar, de camí al cap, el llogaret de pescadors d’Skarsvåg, ens hi vam acostar per passejar una estona per l’espai habilitat i fer-nos la inevitable foto a l’emblemàtica i monumental bola del món, per a la què va caldre esperar tanda i des de la què podia veure’s el nostre autèntic objectiu. Complert finalment el tràmit (diria que recomanable, en qualsevol cas), només vam haver de recular un poc, per la mateixa carretera per la què hi accedirem, fins l'aparcament on comença el camí que ens havia de dur fins l'autèntic extrem nord del continent.

Vista del Cap Nord (Davvenjárga) amb l'emblemàtic globus terraqüi; església i cementeri del poblet de pescadors d'Skarsvåg (Skárfaváhki), i bacallars assecant-se al mateix poble; instal·lacions turístiques al Cap Nord; la península de Knivskjellodden vist des del cap; i punt de partida del sender que hi porta.


Amb un recorregut de poc més de nou quilòmetres, el sender que porta fins al cap de Knivskjellodden --que per cert, en noruec significa "el promontori (odden) de la navalla (knivskjell)"-- no presenta cap dificultat, tret si de cas d'alguns trams entollats on precàries passarel·les de fusta tracten de facilitar el pas. El traçat, ben marcat per l'ús i abalisat amb mollons de pedra, discorre per la tundra sobre un relleu ondulat fins que, després de deixar enrere els llacs de Knivskjelvatna, descendeix ràpidament fins a una petita badia (anomenada Knivskjelvika) en la que desemboca el rierol que ens ha acompanyat l'últim tram del recorregut, i on una plana herbosa oferia un bon lloc per a instal·lar el nostre campament per a la nit. Abans, però, vam completar l'últim tram del recorregut, per un terreny empinat i pedregós, fins el far que assenyala l'últim confí d'Europa cap al nord; a llevant, els impressionants penya-segats de l'altre Cap Nord lluïen imponents a la llum del capvespre aixecant-se sobre una mar inusitadament tranquil·la. Amb les tendes muntades i havent sopat a la vora de l'esplèndida foguera que Ana i Rafa es van obstinar en encendre malgrat unes condicions més aviat poc favorables, les primeres i imprevistes aurores boreals --tampoc per a elles s'anunciaven massa bones condicions-- van fer la seua aparició per a la nostra sorpresa i admiració. Entrar finalment dins del sac (va acabar fent fred i vent, aquella nit) i deixar-se vèncer per la son a un indret com aquell i amb les llums del nord brillant tènuement sobre els nostres caps, és una sensació difícil de descriure, i encara més difícil d'oblidar. 

Les illes Gjesværstappan (Stoappo) des del camí que porta a Knivskjellodden; el propi sender, i vistes des d'ell del fiord de Sandfjorden; penya-segats del Cap Nord des de Knivskjelvika; accés al far i el grup al seu voltant; la bandera d'Alcoi a l'extrem nord d'Europa (gràcies per la foto, Pako); el nostre campament i la treballada foguera, la vora de la qual Rafa i jo vam complir també amb la litúrgia de fer-se un bon plis-plai; i les aurores boreals d'aquella nit (les fotos són del mòbil i molt roïnes, però ja em van bé per deixar-ne testimoni) 

L'endemà es va alçar, com tots els dies precedents, net i lluminós. Una parella de majestuoses àguiles marines ens va sobrevolar durant una estona mentre esmorzàvem i alçàvem el nostre campament abans de mamprendre, ara de tornada i sense cap incidència remarcable, el trajecte que unes hores abans ens havia portat fins aquell indret extraordinari. Trajecte que havia de seguir després, ja amb els cotxes --carregats de gom a gom, com al llarg de tot el viatge-- i per la mateixa carretera que ens va dur al nord, fins a la ciutat d'Alta, a la rodalia de la qual preveiem dur a terme algunes altres caminades de les què deixe pendent parlar en un altre moment. Vos faré, però, un avanç: van ser, també, magnífiques. 

Pigarg cuablanc o àguila marina sobrevolant Knivskjellodden; la plana on acampàrem vista des de la mar; i vistes del camí de tornada, amb el llac de Knivskjelvatna, aiguamolls al mig de la tundra i un dels rens que hi pasturen.


Ja sabeu que, entre tot allò que m’interessa dels llocs als quals viatge, hi solen tindre un lloc destacat les minories nacionals que hi visquen. Poca cosa sabia, abans d’anar a Noruega, de la situació dels samis, població originària dels llocs que vam visitar --tots ells part del territori que solia anomenar-se Lapònia, terme que es considera ara despectiu i que tendeix a ser substituït pel de Sápmi-- que representen a hores un percentatge minoritari de la població que hi viu i que han patit històricament el racisme, l'espoli de les seues terres i el menyspreu per la seua llengua i cultura; a hores d'ara compta amb un Parlament indígena. Del poble anomenat kven, format per un nombre de persones que oscil·la segons les fonts entre 10.000 i 60.000, encara tenia menys informació. Els kven estan reconeguts des de 1996 com a minoria nacional a Noruega, i parlen un idioma estretament relacionat amb el finés. D’uns i d’altres vaig llegint la informació a la què puc accedir a la xarxa, i potser acabaré dient-ne alguna cosa; del curiós cas dels dos estàndards per escriure el noruec, potser que també...

Retolació de l'aeroport de Tromsø en noruec, sami del nord i kven; banderes dels tres col·lectius (a l'esquerra kven, a la dreta sami) a la mateixa ciutat; i campanya, vista a Skaidi i liderada per la comunitat sami, contra la instal·lació d'una mina de coure a Repparfjord  En aquesta pàgina podeu donar-li suport.