Boniques de mirar

Pel que es veu a les xarxes, sembla que és a hores d’ara una de les plantes més de moda, i he de reconèixer que resulta comprensible pel seu aspecte atractiu i original. Jo no coneixia de la seua existència fins que fa uns mesos va aparèixer (amb la cridanera etiqueta de “planta dels diners xinesa”) al meu viver de capçalera, i no em vaig poder resistir a endur-me-la cap a casa. La planta en qüestió, que ha resultat ser un parent de les ortigues de nom botànic Pilea peperomioides, és originària en efecte de les muntanyes del sud-oest de la Xina, s’ha adaptat d’allò més bé a les condicions del pati i, a més de ser realment fàcil de mantenir i de reproduir, té una història ben curiosa que, tot i que pot consultar-se ací en la font original (un preciós treball dels botànics Phillip Cribb i Leonard Forman), no puc resistir-me a transcriure i resumir.

Fulla peltada (és a dir, amb el peciol insertat al centre
del limbe) característica de l'espècie

Segons conten els autors, cap als anys de 1970 i tot i ser pràcticament desconeguda per als botànics europeus, la planta es trobava ja molt estesa com a cultiu decoratiu a les cases de la Gran Bretanya. De fet, no va ser fins 1978 que, gràcies a que una de les nombroses mostres que els aficionats remetien al Jardí Botànic de Kew per a la seua fins llavors infructuosa identificació incloïa un ramellet de flors masculines (una mateixa planta en produeix de mascles i femelles, però aquestes són molt més rares i a més els exemplars cultivats no solen florir), es va poder confirmar que es tractava de la Pilea, una autèntica raresa pròpia de les altes muntanyes de Yunnan i Sichuan que havia estat descrita el 1912 a partir d’exemplars recollits, pocs anys abans, pel botànic i explorador escocès George Forrest. Aquest fet, però, encara va intrigar més els investigadors, incapaços d’esbrinar per quina via una estranya planta xinesa, absent de la majoria dels herbaris i les col·leccions botàniques europees, havia aconseguit fer-se tan popular a les cases britàniques simplement passant d'un a altre aficionat de mà en mà. 

Esqueixos basals de Pilea, a partir dels quals és molt fàcil
reproduir la planta

Incapaços de resoldre aquest enigma, Cribb i Forman van demanar al periodista Robert Pearson, del Sunday Telegraph, que publicara un article sobre el tema demanant a qui poguera tindre informació sobre la introducció de la planta a Gran Bretanya que es posara en contacte amb els científics. Una de les respostes a l’article, publicat a principis de 1983, va donar una pista que al remat va resultar definitiva: vint anys abans, una família de Cornualla havia portat un esqueix de la planta des de Noruega. La recerca, llavors, es va dirigir cap a Escandinàvia, tot i que en principi amb idèntic resultat: la planta era desconeguda per a botànics i viveristes, però una presentació del cas a la televisió sueca, en busca també de més informació, va provocar una allau de cartes (més de 10.000) de persones que la mantenien a sa casa. Finalment, la solució la va aportar el fill d’un missioner noruec, de nom Agnar Espegren, qui va relatar com son pare, evacuat de la Xina el 1944, va adquirir un exemplar de la planta en un mercat local durant una escala a Yunnan i la va dur finalment a Noruega el 1946. Espegren regalava amb freqüència brots basals de la planta als seus amics, amb la qual cosa la Pilea es va estendre primer per Noruega (on es coneix precisament com a “planta del missioner”) i, més avant, a Suècia, Gran Bretanya i més enllà. La història encara té algun detall curiós més (incloent-hi la comprensible emoció dels autors per haver pogut desentranyar el trencacloques), pel que vos recomane llegir l’article original si és que en teniu interès.

Parlava no fa molt del cas del potus i del seu trajecte sorprenent des de la remota illa de Moorea a les cases de mig món. La història de la planta xinesa dels diners, planta del missioner o com vulga que se l’acabe batejant ací (he vist que en altres llengües europees se li diu també para-sols, planta dels creps, melics o orella d'elefant), en té molts aspectes en comú, per bé que en aquest cas, gràcies a la constància i la imaginació d’uns investigadors, s’ha pogut posar dates i noms a un procés que, a poc que es pense, ha d’haver-se produït de forma anònima centenars, potser milers de voltes al llarg de la història humana. Amb plantes (i animals) bones per a menjar, per a vestir-se i per guarir, per suposat, i també amb d'altres apreciades pel seu paper simbòlic, màgic o religiós. Però em costa creure que, si més no quan les circumstàncies ho permeteren, almenys alguns dels nostres avantpassats no es feren acompanyar també d’algunes plantes només pel fet que els resultaren, simplement, boniques de mirar.