Revise la data de les fotos, 26 d’abril de 2020, i em retorna tot a la memòria: el confinament i tot el que va representar, la tensió en i pel treball, les persones estimades que vam perdre, la sensació d’irrealitat i el pes de tantes incerteses... Però també aquell diumenge lluminós enmig d’una estranya i plujosa primavera en el què les oronetes, recollint fang per als seus nius tot just davant de la nostra finestra, ens van mantindre entretinguts una bona estona. I si, també vam pensar en com la vida seguia el seu curs, i que també la nostra ho faria tard o d'hora, i totes aquelles coses que, quasi sense voler, es pensaven tan sovint en aquells dies... Ara fa un any, només, de tot això; però a voltes em fa l’efecte que ha passat tota una vida.
Les orenetes fa uns dies que es passegen per davant del meu balcó, amb el seu vol àgil. Sempre he pensat que ensumen la pluja, perquè és quan les veig més (potser siguin coses meves). Però sí que em tenen ben entretinguda una bona estona.
ResponEliminaUnes fotos molt maques ens mostres. Les "meves" orenetes no es deixen fotografiar, van molt ràpides i al estar al poble, doncs no es posen a terra.
Bon cap de setmana!
Aferradetes.
Les oronetes són, sense dubte, un dels meus ocells preferits, i és cert que són difícils d'agafar al vol, però m'hi passaria hores mirant-les. I és fàcil que les veges més quan amenaça pluja, perquè volen més baixes perseguint els mosquits (que són, segons sembla, els qui són realment sensibles a l'oratge). Enguany no les he vistes vindre al toll a per fang; és probable que, a diferència --per sort-- de l'any passat, la gent al carrer (la poca que hi viu en aquest petit poble) les espante... Moltes gràcies i una abraçada!
EliminaQue bonic veure la feina de les orenetes buscant el fang! I des de casa!
ResponEliminaTenir jardi o pati, en moments de confinament és una sort, encara més immensa del que ja ho és habitualment i si a sobre, com va ser el meu cas, estàs tenint cura d'una nena petita, encara més. No em puc queixar gens del meu confinament, no va ser feixuc tampoc, malgrat que jo no vaig sortir del meu pati, més que un cop a la setmana per anar a comprar menjar.
Per aquí, vora casa no acostumo a veure orenetes, si que en veia moltes quan podíem anar a l'Empordà o al Ripollès.
Bon cap de setmana!
Ho vaig pensar molt aquells mesos, Carme, sobretot veient molta gent amb criatures --la meua germana, sense anar-hi més lluny-- havent de passar el confinament en un pis a ciutat... Les meues filles, després de fer-li algunes voltes, van decidir vindre-se'n a casa a passar-ho i el pati, en efecte, ho va fer tot més senzill. Recorde molt aquells viatges a València, pràcticament sol a la carretera, i la sensació d'irrealitat en arribar-hi i trobar els carrers deserts. Esperem no haver-ho de tornar a viure.
EliminaCom li deia a lluna, m'encanten les oronetes, i va ser una sorpresa agradable poder veure aquestes de tan a prop fent la seua feina... Fa uns anys, una parella de comunes va arribar a criar un parell de primaveres a casa; finalment van marxar, però encara se'n veuen pel poble i volant sobre el pati, i sort que ho fan: la primavera, sense elles, m'ho semblaria molt menys. Salut i una abraçada!
És una pregunta que m'he fet a vegades, sobretot en pobles secs. D'on treuen el fang les orenetes per construir el seu niu? Potser hi afegeixen saliva pròpia per a que tot quedi ben "encimentat"?
ResponEliminaPer altra banda, (orenetes o falzies) és un goig tornar a escoltar-les xisclant pel cel.
En efecte, a diferència de les salanganes de l'Àsia, parents dels nostres falciots que fan tot el niu amb la seua saliva (els de la famosa "sopa de nius"), les nostres oronetes només la utilitzen per ajudar a ajuntar les boletes de fang que són la matèria primera principal, i que s'apanyen per treure d'allà on es puga, encara que s'hagen d'allunyar bastant del lloc on el bastiran. Les del bassal de fang de l'any passat venien a tardar uns deu minuts entre viatge i viatge, que a velocitat d'oroneta deu ser una distància respectable. Pel demés, pense com tu: el cel de primavera, sense oronetes i falciots (i també abellerols, que ens passen molt per damunt del pati amb el seu cant inconfusible) no seria el mateix, ni de bon tros... Salut i moltes gràcies!
EliminaEl temps passa ràpid i la vida, sempre continua... nosaltres nomes som uns de més en el paisatge.
ResponEliminaBona setmana !.
Crec que ja ho sabíem, artur, però diria que amb la pandèmia s'ha pogut confirmar encara més: la nostra capacitat per adaptar-nos a circumstàncies extraordinàries i imprevistes em sembla realment impressionant. El temps, en efecte, passa ràpid, i tendim a oblidar el patiment (o almenys, a no tenir-lo més present del que és estrictament imprescindible) per poder continuar amb la vida... Salut i moltes gràcies!
Elimina