S'acumula la faena...

Si algú s’ha deixat caure darrerament per ací –que em sembla que sí—se n’haurà adonat que les darreres setmanes he tingut açò un poc abandonat, i després d’haver fet l’esforç de començar-ho tampoc és trellat. No és excusa, però és cert que el treball ha estat bastant animat, que he hagut de viatjar bastant –i quasi sempre a Madrid—i que, per aquestes i per altres circumstàncies, l’inestable equilbri de la meua vida amfíbia s’ha desplaçat darrerament cap als Poblats Marítims on, malgrat molts i notoris avantatges, tinc l’inconvenient de no poder accedir a la xarxa amb tanta facilitat com quan sóc gent de muntanya...

I el cas és que, entre unes coses i altres, han estat dies on han passat coses, algunes d’elles susceptibles de ser contades per si a algú pogueren interessar. Uns dies en Madrid sentint gent important d’Europa —ministres i tècnics—reconeixent, veges tu que coses, el fracàs de la política ambiental respecte als objectius que s’havien de complir abans d’enguany, i la necessitat de canviar de rumb i de fer-ho millor en un futur. La qual cosa, cal dir-ho, em va causar una profunda impressió: així és que en altres llocs la gent fa balanç, avalua resultats i no li cau l’anell quan reconeix que alguna cosa no ha anat bé o que cal fer més... Quasi igual que ací, ja veus. “Meta i visió post-2010 en matèria de biodiversitat” es deia l’event (la “metavisión”, en diu una amiga) i potser que la meua vessant de biòleg-professional-conservacionista-ecologista m’obligue, en altre moment, a parlar-ne un poc més d’aquesta qüestió que, vulguem o no, ens afecta i molt. La biodiversitat és harmonia, ja saps, i ací hi ha massa notes que desafinen.



Altres estones, també per Madrid, m’han dut a algunes institucions de l’Estat a les què, si més no, paga la pena conéixer perquè hi ha gent molt sabuda a la què fa goig sentir encara que no sempre entenga tot el que em diuen, i perquè a mi això de les catifes molsudes i els palaus del Madrid de los Austria als voltants de la Plaza Mayor no deixen d’impressionar-me, que un és molt perifèric i el centre sempre serà el centre. Per cert: constate que quasi totes les botigues de records que vaig veure –al centre de la Villa i al mateix aeroport—tenen bufandes del Barça i samarretes de Messi en llocs ben vissibles. Que dic jo que o bé aquestes botigues són totes de gent del Atlético, o que caldrà revisar això dels tòpics, que en tot cas és sabut que es relaxen molt quan es tracta de negocis, a Madrid o a la Xina.

Entre viatge i viatge també ha caigut “Cain” de Saramago, un altre tema per parlar quan toque. I hi ha hagut algun concert, també: sentiments contraposats amb el Botifarra, que canta com els àngels i em cau molt bé, però que sempre em fa pensar --ja em passava amb els Pavesos de Monleón, que en gloria estiga-- per què ací allò “popular” sempre s’instal·la a l’altura de l’engonal, metàfores agropecuàries incloses; serà que es folla menys del què es diu? O que es follava, que ja se sap que “popular” també és “antic”... I muntanya, clar, aquesta vegada amb amics (vells i nous) i a la Serrella: no hi ha muntanya valenciana que tinga aquests colors a poc que la llum acompanye, i que siga tan agraïda per mostrar-li-la a qui la descobreix per primera vegada. Avance imatge (Rafa, te l’empre; gràcies!) però això, també, ho contaré amb més calma. Demà o despús demà. I m’apunte també dir alguna cosa de Pavese i d’allò de com és més difícil escriure quan les coses et van –aparentment-- bé. I que dure, francament.