M’agrada el concepte de Patrimoni Natural. Tot i que no ens és en absolut estrany (la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural-DEPANA va fundar-se el 1976), no ha estat fins la promulgació recent de la Llei Estatal que se n'ocupa, que el seu ús sembla haver començat a generalitzar-se. En canvi, en els països anglosaxons, l’equivalent del concepte (Natural Heritage) s'utilitza molt i des d'antic, i ha donat nom a moltes entitats relacionades amb l’estudi i la conservació de la natura, tant pel que fa a l’àmbit ciutadà com al governamental. En el primer cas es troben les Heritage Foundations o Heritage Trusts, dedicades totalment o parcialment a la conservació ambiental i freqüents en els Estats Units i Canada. En el segon, poden esmentar-se el Natural Heritage Trust australià (substituït, a hores d'ara, per Caring for our Country), o l’Scottish Natural Heritage-Dualchas Nádair na h-Alba. També la UNESCO utilitza habitualment el terme, recollit explícitament a la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural.
Per a la Llei abans esmentada, el patrimoni natural és el “conjunt de bens i recursos de la natura font de diversitat biològica i geològica, que tenen un valor rellevant mediambiental, paisatgístic, científic o cultural”. Els escocesos el defineixen també com “wildlife, habitats, landscapes and natural beauty”, però hi afegeixen tot seguit la fama d’Escòcia pels seus paisatges, llocs silvestres, biodiversitat i vida salvatge, i el seu valor com a caràcter singulatitzador del país (“These are part of what makes Scotland special and are among the country's greatest assets”). Des del meu punt de vista, aquesta visió és més coherent amb la definició més usual de Natural Heritage, en la qual es destaquen no solament els propis elements que en formen part (flora, fauna, paisatges) sinó també el seu caràcter d’herència (“allò que és llegat per les generacions passades, mantingut per les presents i oferit per a benefici de les generacions futures”). El patrimoni natural, des d’aquest punt de vista, té una dimensió social que no tenen altres termes o conceptes relacionats: no és només la flora o la fauna d’un territori; és, també, considerar-les com un tret distintiu d'aquest, i implicar en la responsabilitat de conservar-les a les persones que hi viuen.
Disposar d’un coneixement científic detallat i suficient dels elements que formen el patrimoni natural d’un territori és un pas previ necessari per a qualsevol estratègia dirigida a la seua preservació. Però també ho és una adequada divulgació d’aquest coneixement, si allò que es pretén és fomentar la responsabilitat social en la seua conservació activa (què és el que, en última instància, representa llegar-lo a les generacions futures). Poc a poc, al País Valencià van superant-se les llacunes d’informació disponible sobre molts dels elements que conformen el nostre patrimoni natural –la majoria, de fet, tret d’alguns grups molt concrets com els mamífers, les aus o les plantes vasculars. En els últims anys s’ha fet un esforç molt notable per part dels centres i grups d’investigació que treballen a les nostres terres, per tal d’anar completant el coneixement científic sobre els grups menys estudiats i millorar les dades sobre aquells que ja compten amb una major informació. També moltes persones, entitats i associacions (em venen al cap la Societat Valenciana d'Ornitologia o la Societat Micològica Valenciana, però n’hi ha moltes més) han contribuït amb entusiasme a millorar aquest coneixement. Però és just reconéixer que una part substancial d’aquest esforç i dels seus resultats ha estat possible –cada cosa com siga-- gràcies a la implicació activa de la gent del Servei de Biodiversitat, dins aquella Conselleria que anomenem de Medi Ambient.
Des de fa ben bé quinze anys i més enllà de vaivens polítics i pressupostaris, des de l’esmentat Servei s’ha dut a terme una estratègia activa de suport i recolzament a centres, grups i científics que treballen en l’estudi de la biodiversitat valenciana. Una estratègia que, com tot, haurà tingut els seus encerts i les seues errades –ja se sap com és de difícil contentar tothom-- però que, des del meu punt de vista, ha obtingut almenys dos resultats ben remarcables: en primer lloc, ha contribuït a formar científics i especialistes en grups que, d’altra forma, difícilment haurien sigut objecte d’interés per la seua raresa o singularitat, i ha facilitat que s'hi investigara sobre ells. En segon lloc, ha servit per incrementar de forma exponencial el coneixement sobre la flora i la fauna valencianes, com testimonia l’evolució de la informació recollida al Banc de Dades de Biodiversitat al qual ja m’he referit en altres ocasions. Però hi ha encara un tercer aspecte que convé destacar, i és el divulgatiu: a banda d’altres materials dirigits al públic en general, el Servei en qüestió edita, des de fa anys, una col·lecció de llibres (anomenada, imaginativament, “Biodiversidad”) en la qual es posa a disposició del públic la informació derivada dels estudis i projectes d’investigació que financia o recolza. Plantes vasculars, tots els grups de vertebrats i alguns d’invertebrats –com els parotets o els llombrígols de terra-- han estat tractats en aquests manuals, l’últim dels quals va ser presentat divendres passat. En aquesta ocasió, parla de les papallones diürnes, i és per ell que he començat a escriure tot açò.
No sóc ni de lluny un especialista en lepidòpters, però tinc la impressió que el llibre (“Mariposas diurnas de la Comunitat Valenciana”) és un treball magnífic, fruit al seu torn d’una tasca exhaustiva i rigorosa d’investigació al camp i al laboratori. Els autors (Sergio Montagud i José Antonio García Alamà) són investigadors de la Fundació Entomològica Torres Sala, depenent del Museu Valencià d’Història Natural. El manual inclou una completa informació –en text i en imatges—de les 159 espècies de lepidòpters diürns la presència de les quals ha estat constatada en les comarques valencianes. Per a cadascuna d’elles s’ha inclòs una fitxa detallada que incorpora informació sobre identificació, distribució, hàbitat, biologia i plantes nutrícies, situació actual i estat de conservació. El llibre es completa amb làmines d’identificació que faciliten la distinció entre les diferents espècies inventariades –no totes senzilles de discriminar per als no especialistes— tant pel que fa als adults com a les larves, i sobre la conservació de les papallones valencianes.
Els lepidòpters no solament són un dels grups d’insectes –i, per tant, de sers vius—més abundants i diversos. També són, per la seua bellesa, un dels que més interés desperta entre investigadors i aficionats. Arreu del món, nombroses associacions i entitats (com ara Butterfly Conservation, Zerynthia o la Societat Catalana de Lepidopterologia) dediquen els seus esforços al coneixement i conservació de les papallones i els seus hàbitats. A molts països, aquestes i altres entitats –amb la freqüent col·laboració dels departaments governamentals responsables—mantenen sistemes de seguiment de l’estat de conservació de les espècies de lepidòpters mitjançant el treball de voluntaris prèviament formats. Catalunya disposa, des de l’any 1994, d’un d’ells (el Catalan Butterfly Monitoring Scheme), coordinat pel Museu de Granollers. Els lepidòpters tenen molts avantatges per a implantar aquests sistemes: són molt visibles, atractius per al públic i, en general, fàcils d’identificar; a més, actuen en molts casos com a indicadors de l’estat de conservació dels hàbitats en què prosperen. L’evolució de les poblacions de les diferents espècies facilita una valuosa informació sobre procesos i fenòmens que poden estar afectant, de manera més o menys imperceptible, a l’ecosistema de què formen part. Tan de bo, al País Valencià, puguem disposar prompte d'un sistema comparable.
Per a la Llei abans esmentada, el patrimoni natural és el “conjunt de bens i recursos de la natura font de diversitat biològica i geològica, que tenen un valor rellevant mediambiental, paisatgístic, científic o cultural”. Els escocesos el defineixen també com “wildlife, habitats, landscapes and natural beauty”, però hi afegeixen tot seguit la fama d’Escòcia pels seus paisatges, llocs silvestres, biodiversitat i vida salvatge, i el seu valor com a caràcter singulatitzador del país (“These are part of what makes Scotland special and are among the country's greatest assets”). Des del meu punt de vista, aquesta visió és més coherent amb la definició més usual de Natural Heritage, en la qual es destaquen no solament els propis elements que en formen part (flora, fauna, paisatges) sinó també el seu caràcter d’herència (“allò que és llegat per les generacions passades, mantingut per les presents i oferit per a benefici de les generacions futures”). El patrimoni natural, des d’aquest punt de vista, té una dimensió social que no tenen altres termes o conceptes relacionats: no és només la flora o la fauna d’un territori; és, també, considerar-les com un tret distintiu d'aquest, i implicar en la responsabilitat de conservar-les a les persones que hi viuen.
Disposar d’un coneixement científic detallat i suficient dels elements que formen el patrimoni natural d’un territori és un pas previ necessari per a qualsevol estratègia dirigida a la seua preservació. Però també ho és una adequada divulgació d’aquest coneixement, si allò que es pretén és fomentar la responsabilitat social en la seua conservació activa (què és el que, en última instància, representa llegar-lo a les generacions futures). Poc a poc, al País Valencià van superant-se les llacunes d’informació disponible sobre molts dels elements que conformen el nostre patrimoni natural –la majoria, de fet, tret d’alguns grups molt concrets com els mamífers, les aus o les plantes vasculars. En els últims anys s’ha fet un esforç molt notable per part dels centres i grups d’investigació que treballen a les nostres terres, per tal d’anar completant el coneixement científic sobre els grups menys estudiats i millorar les dades sobre aquells que ja compten amb una major informació. També moltes persones, entitats i associacions (em venen al cap la Societat Valenciana d'Ornitologia o la Societat Micològica Valenciana, però n’hi ha moltes més) han contribuït amb entusiasme a millorar aquest coneixement. Però és just reconéixer que una part substancial d’aquest esforç i dels seus resultats ha estat possible –cada cosa com siga-- gràcies a la implicació activa de la gent del Servei de Biodiversitat, dins aquella Conselleria que anomenem de Medi Ambient.Des de fa ben bé quinze anys i més enllà de vaivens polítics i pressupostaris, des de l’esmentat Servei s’ha dut a terme una estratègia activa de suport i recolzament a centres, grups i científics que treballen en l’estudi de la biodiversitat valenciana. Una estratègia que, com tot, haurà tingut els seus encerts i les seues errades –ja se sap com és de difícil contentar tothom-- però que, des del meu punt de vista, ha obtingut almenys dos resultats ben remarcables: en primer lloc, ha contribuït a formar científics i especialistes en grups que, d’altra forma, difícilment haurien sigut objecte d’interés per la seua raresa o singularitat, i ha facilitat que s'hi investigara sobre ells. En segon lloc, ha servit per incrementar de forma exponencial el coneixement sobre la flora i la fauna valencianes, com testimonia l’evolució de la informació recollida al Banc de Dades de Biodiversitat al qual ja m’he referit en altres ocasions. Però hi ha encara un tercer aspecte que convé destacar, i és el divulgatiu: a banda d’altres materials dirigits al públic en general, el Servei en qüestió edita, des de fa anys, una col·lecció de llibres (anomenada, imaginativament, “Biodiversidad”) en la qual es posa a disposició del públic la informació derivada dels estudis i projectes d’investigació que financia o recolza. Plantes vasculars, tots els grups de vertebrats i alguns d’invertebrats –com els parotets o els llombrígols de terra-- han estat tractats en aquests manuals, l’últim dels quals va ser presentat divendres passat. En aquesta ocasió, parla de les papallones diürnes, i és per ell que he començat a escriure tot açò.
No sóc ni de lluny un especialista en lepidòpters, però tinc la impressió que el llibre (“Mariposas diurnas de la Comunitat Valenciana”) és un treball magnífic, fruit al seu torn d’una tasca exhaustiva i rigorosa d’investigació al camp i al laboratori. Els autors (Sergio Montagud i José Antonio García Alamà) són investigadors de la Fundació Entomològica Torres Sala, depenent del Museu Valencià d’Història Natural. El manual inclou una completa informació –en text i en imatges—de les 159 espècies de lepidòpters diürns la presència de les quals ha estat constatada en les comarques valencianes. Per a cadascuna d’elles s’ha inclòs una fitxa detallada que incorpora informació sobre identificació, distribució, hàbitat, biologia i plantes nutrícies, situació actual i estat de conservació. El llibre es completa amb làmines d’identificació que faciliten la distinció entre les diferents espècies inventariades –no totes senzilles de discriminar per als no especialistes— tant pel que fa als adults com a les larves, i sobre la conservació de les papallones valencianes.Els lepidòpters no solament són un dels grups d’insectes –i, per tant, de sers vius—més abundants i diversos. També són, per la seua bellesa, un dels que més interés desperta entre investigadors i aficionats. Arreu del món, nombroses associacions i entitats (com ara Butterfly Conservation, Zerynthia o la Societat Catalana de Lepidopterologia) dediquen els seus esforços al coneixement i conservació de les papallones i els seus hàbitats. A molts països, aquestes i altres entitats –amb la freqüent col·laboració dels departaments governamentals responsables—mantenen sistemes de seguiment de l’estat de conservació de les espècies de lepidòpters mitjançant el treball de voluntaris prèviament formats. Catalunya disposa, des de l’any 1994, d’un d’ells (el Catalan Butterfly Monitoring Scheme), coordinat pel Museu de Granollers. Els lepidòpters tenen molts avantatges per a implantar aquests sistemes: són molt visibles, atractius per al públic i, en general, fàcils d’identificar; a més, actuen en molts casos com a indicadors de l’estat de conservació dels hàbitats en què prosperen. L’evolució de les poblacions de les diferents espècies facilita una valuosa informació sobre procesos i fenòmens que poden estar afectant, de manera més o menys imperceptible, a l’ecosistema de què formen part. Tan de bo, al País Valencià, puguem disposar prompte d'un sistema comparable.
Parnassius apollo, Danaus chrysippus i Euphydryas desfontainii. Més avall, Vanessa atalanta. Fotos estretes del Banc de Dades de Biodiversitat. Els autors de les imatges s'indiquen en cadascuna d'elles.
En resum: un llibre, aquest, magnífic i totalment recomanable --com la major part dels que s’han editat abans en la mateixa col·lecció-- que va més enllà del simple inventari i que hauria d’esdevindre una ferramenta útil per a la conservació i la conscienciació. Només dues crítiques, que –lamente dir-ho—no em semblen poc rellevants. La primera: molts dels manuals de la col·lecció tenen una difussió limitada i dificultats de distribució; molta gent potencialment interessada però que no es mou dins els cercles d’iniciats, sovint ni s’assabenta que han estat editats fins que ja s’han exhaurit. La segona, pitjor encara: la major part dels números de la col·lecció –i també aquest—només s’editen en castellà. Totes dues qüestions tenen una solució senzilla i espere que se solventen més prompte que tard. Pel moment, diguem que el País Valencià compta, des d'ara, amb una síntesi detallada i actualitzada del seu poblament de papallones diürnes, i que cal agrair-ho a tots aquells que ho han fet possible. És un primer pas, també en aquest acolorit i bellíssim grup de sers vius, per tal que el nostre patrimoni natural no siga només un recull assèptic i inaccessible de dades científiques i vaja sent, cada vegada més, un orgull compartit i una responsabilitat per a la generació present, i el nostre llegat –el de tots i totes-- a les generacions futures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada