"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 1 de febrer de 2010

Coses d’escriure i llegir

Fa uns mesos, quan encara formava part de la gent sàvia –i cada vegada més escassa—que no fa cap bloc, li contestava a una amiga que, com sempre amb la millor intenció, em suggeria d’obrir-ne un. Les raons per negar-me, llavors, eren clares i convincents: manca de temps, poca traça informàtica i poca capacitat per triar coses que dir (o, en altres paraules, confiança limitadíssima en que aquestes interessaren a ningú). Hi havia, però, una altra causa, més díficil d’explicar però al remat tan rellevant com les altres: no m’hi veia escrivint, ni que fora en un bloc semiclandestí com ara aquest, perquè no sabia molt bé com em veuria la gent que el llegira, si és que algú ho feia. O, millor dit, no sabia com volia que se’m veiera per allò que hi escriguera: quina persona (o personatge) voldria ser o semblar del bloc estant. Qüestió d’imatge. O de falta d’ella.

Quant al temps, sembla que la cosa ha millorat un poc, no sense esforç i ja veurem quant dura. De traça, i vist de prop, ja està clar que tampoc és que en calga molta per fer aquestes coses. I pel que fa a la tercera, la situació ve a ser la mateixa que abans però (llavors no m’abellia fer-ho, francament) ara m’he decidit per assumir el risc. El risc és, obviament, escollir algunes de les coses que m’interessen o m’inquieten i posar-les ací, pensant que potser també interessaran a algú més, i a veure qui pica. Pot ser frustrant –i de fet, segurament ho serà— però almenys m’ho prendré com un experiment curiós i promet no deprimir-me passe el que passe. El que s’escriu queda escrit, i en el pitjor dels casos sempre ho podré fer servir per a alguna cosa de més o menys trellat.

Ara bé: què ha passat amb això del personatge? Reconec que dit així queda estrany i fins i tot inadequat, però em fa l’efecte que no dec ser l’únic a qui li passa: intuisc que tot aquell que aspira a escriure alguna cosa, per modesta que siga, ha pensat no solament en allò que pretén escriure sinó, també, en com serà vist pel que escriga i per com ho faça, en la imatge d’un mateix que projectarà –deliberadament o no-- a través dels seus textos, per poques que siguen les persones a qui van suposadament dirigits. Per no allargar-me (potser que en tornaré més avant, que hi ha molt a dir sobre mentides i impostures en aquest temps i aquest país), diré que no hi ha hagut canvis substancials en aquesta objecció: si de cas, i no és poca cosa, que he decidit obviar-la i anar improvisant segons m’agafe el cos.

Així és que, al fet de no tindre gens clar sobre què o qui anirem escrivint (crec que hi haurà molt de verd, això ja puc dir-ho), cal afegir també que encara no he decidit fins quin punt voldré veure’m reflectit en el que escriga o si, simplement, faré veure que sóc el que no sóc però voldria ser... ja anirem fent i veient que ix. Potser és a això que Valèry es referia: escriure per conéixer-se millor, si. Però també per inversió: mentir per saber què és el que hi ha, de real, en nosaltres. Posat que, realment, pagara la pena de saber-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...