Solstici

La vesprada va començar inesperadament amb una decisió difícil: ajornar el viatge familiar a Sheffield que havíem planificat per a aquest mateix cap de setmana (la meua filla menuda ha estat aquest curs d’Erasmus per allà, i ens abellia conèixer amb ella el lloc on ha passat els últims mesos) a causa dels aparentment insalvables problemes de mobilitat imposats per la vaga de trens que hi ha aquests dies al Regne Unit, i que han fet saltar per l’aire totes les nostres previsions. Digerint el desencant i el mal humor (i barallant-nos amb la línia aèria, que per cert també té vaga prevista per diumenge, amb això del canvi de bitllets), va arribar la notícia, no puc dir que inesperada però igualment trasbalsadora, de la dimissió de Mónica Oltra; una decisió que trobe encertada --quasi diria que inevitable-- però que em provoca un innegable desassossec per com, per què i, sobretot, per qui hi ha darrere d’allò que ha provocat que haja hagut de donar-se aquest pas. I en això que, mentre anava mirant al mòbil el que es deia a les xarxes sobre l'assumpte (i ja de pas, constatant una volta més la quantitat de gentussa miserable s’hi mou impunement per elles) començà a caure una breu però intensíssima tempesta de vent, pluja i pedra: una vintena de litres en només uns pocs minuts que, tot i que havíem adoptat algunes precaucions en conèixer les previsions, van acabar en inundació casolana generalitzada perquè quan s’embossen alhora tots els desguassos poca cosa pot fer-se tret d’esperar que pare prompte, i encara sort que no hi va haver cap dany significatiu més enllà d’un bon parell d’hores, frontal al cap --la llum no va tornar fins una bona estona després-- i baieta en mà, buidant aigua i paint l’ensurt... Que al remat, ja feia alguns dies que estava jo pensant que havia de fer alguna cosa per superar l'apatia i el general ensopiment en què sobretot la calor, però no solament ella, m’havia sumit darrerament, però no comptava, la veritat, amb una entrada d’estiu tan animada com aquesta. Tan de bo que a mesura que avance l’estació la cosa vaja redreçant-se, o l’espera fins que arribe la tardor se m’ha de fer molt llarga...

 

El primer dia complet de l’estiu és també el dia que la meua filla Teresa --la de Sheffield-- compleix anys, així que recupere el costum de deixar-ho escrit ací (per molts anys!) i ja hi haurà temps de celebrar-ho com cal. I ahir, a banda del solstici, es van fer trenta anys d’ençà que Joan Fuster, de qui enguany es commemora també el centenari del naixement, va deixar d’escriure, que com ell mateix va dir és el que deu ser la mort. I com que entre unes coses i altres no vaig tindre ocasió de fer-ne esment, ho esmene hui, i amb un propòsit ferm: fer-li cas, també en això, i tornar a rellegir-lo.