Ja se sap que uns dels perills més temibles de les vacances fora de temporada és la dura tornada a la realitat. Les inclemències del retorn són ja moltes quan es tracta del període habitualment instituït per al lleure --ara i ací, els voltants de l'estiu--, però com que l'estat de torbament post-vacacional afecta a un percentatge significatiu de la població, s'hi escampa entre la gent una mena de sentiment solidari i comprensiu, i la tolerància cap a una reincorporació paulatina tendeix a ser també major. En canvi, en el cas de pauses extemporànies, les possibilitats d'un reingrés traumàtic augmenten exponencialment, i poden arribar fins i tot a esborrar ràpidament els efectes benèfics prèviament aconseguits. Marxar així, a mitjan tardor, a banda de constituir --ho reconec-- un privilegi que no està a l'abast de tothom, representa també assumir el risc de deixar penjades qüestions i assumptes que, a la tornada, s'hauran acumulat a la taula i no podran esperar molt. I a més, tampoc és raonable reclamar més comprensió que la justa, perquè al cap i a la fi i amb el cor a la mà, ningú ens manava marxar. El risc és el rebals. Evitar-lo és impossible; l'única opció, administrar-lo adequadament.
És per tot això que encarava aquesta setmana faenera --que, a més, ha tingut un dia menys-- amb una certa inquietud. Però, per sort, les meues previsions, sempre un punt pessimistes per si de cas, no s'han vist confirmades. Bo, un poc sí: tant a la faena, com fora d'ella, ha estat una d'aquelles setmanes de no parar, però afortunadament han estat també dies d'avanços i resultats, i això els ha fet indiscutiblement més passadors. Però és cert que l'acumulació de tensió i la necessitat --més personal que corporativa-- de donar sortida a diversos assumptes pendents, ha provocat també moments de tensió, i que algunes persones han patit els efectes indesitjables --i injustificables-- d'aquesta, per la qual cosa demane de nou disculpes a qui pertoca. A més, i entre unes coses i altres, no he tingut temps ni de fer una ullada a la premsa; la qual cosa, ben mirat, pot haver estat més un avantatge que un inconvenient atenent als antecedents recents en la matèria. Amb una excepció: he sabut d'una
notícia, bona per variar, que per això fa goig també divulgar: pocs dies després que estiguerem
trescant pels turons d'Escalona, un exemplar jovenil d'
àguila imperial ibèrica (ni més ni menys) ha estat vist a la serra. Ja he traslladat la meua queixa a
ASE per la falta de coordinació --era quan nosaltres hi erem, que hauria d'haver-se deixat veure--, però tot i aquest detall no negareu que es tracta d'una notícia remarcable per la seua excepcionalitat, i una mostra més del què ens juguem si no aconseguim preservar com cal aquella zona.
Però les victimes innocents de l'estrés mal administrat i els periòdics sense llegir no han estat els únics damnificats per aquesta setmana boja. Malauradament, he hagut de descuidar també la lectura de la majoria dels blogs amics, als quals no he parat l'atenció deguda i als què espere retornar en breu per posar-me al dia i evitar un rebals encara major. I els llibres que duc en dansa des de fa algunes setmanes, segueixen també en situació estacionària a l'espera de temps més propicis. "
El Crucero del Snark" de Jack London i "
En los Mares del Sur" de Robert L. Stevenson (efectes secundaris, tots dos, de la lectura de l'"
Illa dels Cecs al Color" de Sacks, del què ja vaig parlar
en el seu dia, i que m'ha fet renàixer una antiga i persistent fascinació per aquelles mars), segueixen llastimosament embarrancats esperant que puge la marea per tornar a salpar. La qual cosa no passarà, amb tota seguretat, aquest cap de setmana: d'ací unes hores marxe per passar-lo caminant, amb una colla d'amics, per la Tinença de Benifassà, els Ports i el Matarranya. Què no cal dir que m'abelleix d'allò més, però potser també em vindria bé esponjar un poc la meua agenda. La setmana que ve m'ho pense. O l'any que ve, potser: la vida flueix, i es rebalsa. Torna a fluir, i s'estanca, i de vegades es precipita... I entre unes coses i altres anem vivint-la.
La cançó de hui era inevitable. Pel títol, evidentment, i perquè --ho confesse-- jo també vaig tindre la meua època Oldfield; i fins al moll de l'os, com quasi tot el que faig. Tots tenim un passat fosc en el què crèiem que podriem tocar sols tots els instruments, i el meu va girar durant un temps al ritme de la cara A d'"
Ommadawn"... Però el present és una altra cosa: som illes, però mai massa lluny... Bon cap de setmana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada