Transitar per la vida sense mapa ni brúixola és una opció tan vàlida com qualsevol altra. De fet, no són pocs aquells que, després de passar molts anys tractant de dotar-se d'una cartografia fiable i adequada, acaben prescindint-ne per una raó o per una altra, i comencen a guiar-se només per la intuïció, o bé per vagues referències. En aquest cas, allò més recomanable és assumir que no sempre serà possible saber on ni quan acabarà la senda que s'haja finalment triat. I si fóra el cas que es comparteix amb algú algun tram de caminada, convé també fer-li saber que no és assolir una concreta destinació, ni complir cap horari, allò que ens mou: només caminar. I anar gaudint, tant com es puga, de cada moment, de cada paisatge.
Així deuria ser, però és molt difícil. Tot està ple d'indicadors i de senyals que ens diuen per on podem anar i per on no.
ResponEliminaA mi em costa anar sense mapa... prefereixo portar-lo me'l miri o no.
ResponEliminaI quan el camí està ple de pedres que ens impedeixen tirar cap on volen anar??
ResponEliminaI quants dels que van carregats amb els mapes a enlloc caminen realment a la deriva? Jo, de totes totes, em fiaria molt més de la intuició que de la resta...Eixa no falla, 'avisa', tot i que no siga exacta com un GPS (coneixes el llibre de 'Por qué los hombres no escuchan y las mujeres no entenden los mapas?' dels Pease? Es pura brossa americana,ho sé, però algunes coses semblen amb 'trellaet')
ResponEliminaSalut, feia dies que no em passava!
sempre hem de recordar-nos això de caminar, sinó les frustracions i el pas de temps ens guanyen la partida... ´
ResponEliminaestà bé tindre alguna mena de fulla de ruta, de camins amples, un poc per no sentir que anem donant "pals de cec" (no sé si és l'expressió valenciana o una traducció literal del castellà)
però està clar que la vida, a voltes, també t'estripa el mapa (si ho fas tu mateixa, sempre és millor :)
Un abraç!
Aiii, el que passa és que jo sóc un enamorat de tota classe de mapes (especialment els excursionistes) i saber què hi ha allà on trepitges, de vegades et pot treure d'algun embolic. A més, reconèixer allò que t'envolta és sempre un plaer.
ResponEliminaMalgrat tot, a voltes, també guardo el mapa a la motxilla i camino enfilant el sender sense més preocupacions!
És una apreciació interessant, Jp... Potser siga cert que, quan transitem per cert territoris --de la serra i de la vida-- la sensació d'anar triant lliurement el camí que volem no deixe de ser una il·lusió: ben mirat, per a seguir un camí abalisat es pot prescindir dels mapes, però la ruta ja està clarament preestablerta. Caldrà pensar-hi un poc més ;) Gràcies!
ResponEliminaTampoc sembla mala opció, Carme. Hom pot anar fent camí, i veure d'utilitzar el mapa només en cas extraviar-se. Ara bé, si fóra així convé que el mapa siga l'escaient, com també que sapiguem ubicar-nos-hi; altrament, encara ens podem desorientar més...
ResponEliminaÀngels, no és estrany que això passe i és cert que pot resultar especialment frustrant... Però entestar-se en travessar per on no es pot arriba a ser-ho encara més. Si sabem on és que volem anar, potser convinga fer un revolt, encara que d'entrada semble massa llarg. O també pot buscar-se a algú que sàpiga d'apanyar sendes ;)
ResponEliminaCrec que tens raó, Cinderella: tindre els mapes --fins i tot els que corresponen a la zona que travessem-- no és suficient, també cal saber llegir-los i, sobretot, saber on volem arribar. Diria que jo he estat, durant una part important de la meua vida, un planificador impenitent, convençut que podia planificar-me cada etapa i que sempre sabria on anar i quin mapa utilitzar; ara, a força de bacs i de rasquinyades, he acabat fent-li moltíssim més cas a la intuïció, i la veritat és que no em va malament, però també és cert que cadascú és cadascú.
ResponEliminaNo conec el llibre: prenc nota, que fins i tot en la pura brossa americana s'hi troba alguna cosa aprofitable quan s'espigola com cal; i, dient de llibres i d'intuïcions, m'has recordat un d'Asimov (crec que es deia "Los propios dioses") que parlava molt d'això: a veure si el trobe i escric alguna coseta.
Ja saps que sempre eres benvinguda :) Gràcies, salut!
Eixe és un dels riscos, Coralet: perdre de vista el camí i centrar-se massa en una destinació que, a més, no sempre està tan clara com voldriem creure... El que passa és que una cosa és dir-ho i altra recordar-ho, perquè de ben menuts ens ensenyen que el que compta és arribar. I quant al mapa, pense també el mateix: sovint passa que després de confiar durant molt de temps que el mapa ens trauria dels embolics, quan arriba el moment t'adones que no val o que simplement ha acabat fet miques; la qual cosa no lleva, com tu dius, que almenys un croquis puga fer molt de paper. Potser, al remat, no serà tant una qüestió de mapa o no, sinó d'encertar amb l'escala adequada i no massa detallada...
ResponEliminaPorquet, també jo sóc un apassionat de les cartografies, d'aquells que acumulen mapes de qualsevol lloc només si hi ha la més remota possibilitat d'anar-hi algun dia ;) Però és curiós que, quan es tracta de muntanya i tret de casos especials, puc passar moltíssim temps mirant-me els mapes abans i després de marxar, però és estrany --tret que hi haja molta necessitat-- que el consulte quan camine; fins i tot, amb certa freqüència, oblide posar-los a la motxilla... Com tu dius (i torne ara a l'analogia entre el territori i la vida) els mapes tenen una clara funció orientadora, quan disposen de la informació adequada sobre camins i fites; però també són un model, una representació que ens facilita entendre i reconéixer allò que ens envolta, i potser no sempre prestem l'atenció deguda a aquesta funció. Salut i bones caminades!
ResponElimina