Gust

 

Entre la magdalena de Proust i el pimentó torrat d'Estellés --o els ous ferrats de Martí i Pol-- s'obre un extens i variat paisatge sensorial, en el qual el gust constitueix l'element primordial i definitori. Font indiscutible de plaers actuals o incontrolable evocador d'emocions oblidades (la mateixa síndrome de Proust, que hom vincula generalment a l'olfacte, té molt més a veure amb els estímuls gustatius), és diu que és el sentit més lligat a aspectes anímics i culturals. Potser per això, al seu recer, hi han prosperat espècies tan originals i cridaneres com els gourmets, els sommeliers o els tastadors de tot allò susceptible de ser tastat, des de la mel fins a l'aigua. Quant a mi, tot i que reconec haver-me emocionat fins a la llàgrima davant algunes combinacions gastronòmiques especialment reixides (sovint amb algun bolet com a protagonista), sóc poc amic de les sofisticacions innecessàries, com també de les dolçors excessives --amb l'única excepció, si de cas, d'allò que continga xocolata en la seua composició. Per la qual cosa, pel que fa als sabors, m'incline decididament pels que em semblen francs, senzills i naturals: potser serà també cosa de la calor, però pense ara mateix, per exemple, en una bresquilla de Gorga, unes cireres de Patró o una bona magrana mollar, millor si és d'Elx. I posats a triar la meua magdalena, crec que inclinararia per aquell caldero de Tabarca. En Tabarca, evidentment.

"La tomate, pourtant, je la connaissais depuis toujours, depuis le jardin de tante Marthe, depuis l'été qui gorge la petite excroissance chétive d'un soleil de plus en plus ardent, depuis la déchirure qu'y faisaient mes dents pour asperger ma langue d'un jus genereux, tiède et riche que la fraîcheur des réfrigérateurs, l'affront des vinaigres et la fausse noblesse de l'huile masquent en sa generosité essentielle. Sucre, eau, fruit, pulpe, liquide ou solide? La tomate crue, dévorée dans le jardin sitôt recoltée, c'est la corne de l'abondance des sensations simples, une cascade qui essaime dans la bouche et en réunit tous les plaisirs. La résistance de la peau tendue, juste un peu, juste assez, le fondant des tissus, de cette liqueur pépineuse qui s'écoule au coin des lèvres et qu'on essuie sans crainte d'en tacher ses doigts, cette petite boule charnue que déverse en nous des torrents de nature: voilà la tomate, voilà l'aventure."

Muriel Barbery, "Une gourmandise"