Columbretes enllà

Els pescadors castellonencs anomenen Mar de Bamba l'àrea que hi ha a llevant de les Illes Columbretes, si fa no fa allà on la plataforma continental s'enfonsa de forma sobtada per donar lloc a un abrupte talús, solcat per canals i canyons submarins. Fa temps que se sap que aquestes aigües alberguen una elevada concentració de cetacis de diverses espècies, i és per això que, des de fa anys, la Generalitat, junt amb la Universitat de València i l'Oceanogràfic, duu a terme un seguiment de les poblacions d'aquests mamífers marins.

Ahir, amb un mar excepcionalment encalmat i en una època propícia per a poder observar rorquals, vam fer un d'aquests censos periòdics: quasi deu hores de navegació, al llarg de les quals no vam tindre la sort de trobar balenes --l'absència també és informació, en tot cas-- però que es van veure animades per diversos grups de dofins ratllats i una família de caps d'olla grisos, a més d'altres éssers que viuen en o de la mar (moltes tonyines entre Castelló i Columbretes, bona cosa de peixos lluna i una bona representació també d'aus marines, com els escaterets o les baldrigues). I amb temps, també, per parlar de les amenaces que planen sobre la zona, de les dificultats per les què travessa la pesca --magnífic, per cert, aquest article d'Àgueda Vitòria parlant hui del tema-- i dels dràstics efectes de les retallades sobre la investigació científica, també en aquest camp.

Embocant ja el port, encara vam recollir de la mar una gavina corsa aparentment ferida; aquesta espècie, fins fa poc catalogada en perill d'extinció al País Valencià, no solament està experimentant una notable recuperació: des de fa uns pocs anys i de forma totalment imprevista, una colònia reproductora --amb més de mil sis-centes parelles-- s'ha instal·lat dins del mateix port de Castelló. I és que no serà fàcil, però vull creure que per a aquesta part sovint ignorada del meu País (la que comença allà on s'acaba la terra) també hi ha, encara, esperança.