L'arbre del mannà

“Recorrí el bosque inculto del Carrascal cubierto de fresnos, arces, carrascas y multitud de arbustos” 

A. J. Cavanilles, “Observaciones”

Potser és, només, una impressió meua; però em fa l’efecte que, de tots els arbres que formen part de l’extraordinari bosc del Carrascal de la Font Roja, el freixe no és dels que desperta més interès entre aquells que el visiten, eclipsat potser per altres espècies més abundants o cridaneres. Cal reconèixer que el freixe (el Fraxinus ornus dels botànics) no té la força evocadora dels teixos, ni tampoc l’esvelta estampa dels galers; a l’estiu, les seues fulles a penes contrasten amb el verd viu de les omnipresents carrasques, mentre que en la tardor difícilment poden competir amb l’acolorida bellesa dels tons –del groc viu al roig encés—que adornen les dels aurons. Només durant un breu interval de temps, al principi de la primavera, els freixes semblen voler reclamar un poc de protagonisme, quan les seues blanques i petites flors cobreixen els arbres abans de donar lloc, poques setmanes després, a uns característics ramells de llavors rogenques. Les flors, fragants i vistoses quan es veuen en conjunt, representen de fet un dels trets característics d’aquesta espècie, ja que les inflorescències de la major part dels seus congèneres europeus estan formades per flors verdes i inconspícues. El nom de freixe (o fleix) de flor, amb que és conegut des d’antic a les nostres terres, dona testimoni d’aquesta singularitat.

La blanca i olorosa floració del freixe no és, però l’únic tret remarcable d’aquest arbre. Com altres espècies del mateix gènere, la seua fusta dura i flexible era molt apreciada per a diversos usos, especialment com a mànec per a ferramentes, mentre que els seus ramells es recollien com a farratge per al ramat, sobretot en èpoques –com el ple de l’estiu—en que les pastures verdes escassegen. Amb tot, la utilització més coneguda del freixe de flor, aquella que li ha valgut el nom que encapçala aquestes línies, és la seua utilitat medicinal: la seua saba, en assecar-se, forma una substància groguenca i dolça, utilitzada com a purgant suau i que, a partir de l’època medieval, es va comparar per les seues virtuts amb el mannà bíblic. Segons indica Font i Quer, el freixe de flor es cultiva en el sud d’Itàlia i en Sicília amb aquesta utilitat: “en dichos paises plantan el orno y suelen criarlo de veinte a treinta años, o poco más o menos. Cuando han llegado a sazón, los árboles se sangran haciendo incisiones en su corteza durante el verano, por los cuales fluye un licor que pronto se espesa, y a las pocas horas se convierte en una masa sólida de color amarillento y sabor dulce, el maná”. Segons sembla, també els andalusins coneixien i apreciaven les propietats medicinals del freixe, al qual anomenaven dardar, tot i que no resulta fàcil saber a quina de les diferents espècies del gènere s’hi referien.

Amb tot, potser el tret del freixe que més ha cridat l’atenció dels investigadors ha estat la seua àrea de distribució. Freqüent en els boscos caducifolis de la Mediterrània central i oriental, des de Síria i el Líban fins Sardenya, es troba absent de la major part del sud de França i de les Illes Balears, però reapareix de nou en les comarques centrals valencianes, en les que semblen ser les úniques poblacions espontànies de l’espècie en la Península Ibèrica. Aquesta peculiar disjunció entre la seua àrea principal i les localitats ibèriques ha estat explicada habitualment des d’un punt de vista biogeogràfic, com el resultat del canvi progressiu de les condicions climàtiques: en anar fent-se aquestes més seques i caloroses, el freixe, com altres espècies aparentment més pròpies de climes més frescos i humits, hauria anat reduint la seua àrea, tot quedant acantonat en les zones especialment favorables. En les nostres terres, per tant, es tractaria d’una espècie relíctica, un testimoni d’èpoques en que les condicions eren diferents a les actuals. Però malgrat que aquesta és l’explicació més generalment acceptada entre els especialistes, no hauria de descartar-se la hipòtesi que els nostres freixes tingueren el seu origen en alguna antiga introducció: en tractar-se d’una espècie, com s’ha dit, que ha estat objecte de diversos usos per part de les societats humanes, i tenint en compte a més la seua facilitat per fer-se subespontània a partir d’exemplars cultivats –fins i tot, en determinades circumstàncies, amb trets que recorden a certes espècies invasores— aquesta possibilitat mereix almenys ser considerada.

En un cas o en un altre, allò evident és que el Carrascal de la Font Roja no seria el què és sense la presència cabdal i particularitzadora dels freixes de flor, i que només per això mereixen, també, el protagonisme que els pertoca. Potser no tenen la màgia del teix, l’elegància del galer, la tenacitat de la carrasca o la delicadesa de l’auró; però ja es veu que tenen, també, moltes històries que contar. I algunes d’elles, si més no, amb evident sabor oriental.

Recupere ací aquestes notes que vaig preparar per a la revista 'Lília', que s'edita a Alcoi a tall de la festivitat de la Verge dels Lliris –algun dia promet parlar d'aquesta Mare de Déu tan 'botànica', estretament vinculada al Carrascal de la Font Roja-- per dues raons fonamentals: perquè el fleix de flor és, sense dubte, un dels meus arbres preferits i ja feia temps que m'abellia dir-ne alguna cosa; però també, o especialment, perquè darrerament m'està resultant encara més difícil trobar temps per poder atendre dignament aquestes planes. Cada volta són més les llunes, les lluites, els records i les indignacions sobre les què m'agradaria haver dit alguna cosa i que he hagut de deixar passar per no trobar el moment per fer-ho. Ja vindran temps millors, estic segur; i mentre van arribant, seguirem aprenent a conrear paciències, a adaptar-se a les circumstàncies i, sobretot, a no deixar passar cap ullada de sol, que d'aquestes, per sort, mai no en falten. Amunt i bona setmana! (i per molts anys, Boss!)