No ha estat, si ho pense, cap cosa
premeditada. Però té la seua lògica que haja acabat sent així,
perquè la majoria d'elles tenen requeriments relativament similars,
en especial la preferència pels llocs més aviat ombrívols o,
almenys, no massa assolellats. De fet, és molt probable que
aquesta tolerància genèrica cap a la falta de llum --junt amb una
innegable resistència front a altres factors com malalties, freds i
sequeres, i sobretot la seua facilitat per a propagar-se de forma
vegetativa-- fóra una de les causes de la seua popularitat:
sobretot a ciutat, les cases, abans, no eren com ara, i disposar de
calefacció, d'un balcó espaiós o simplement d'unes quantes hores
de sol al dia, no estava a l'abast de tothom. I les plantes, a més,
rarament es compraven --això d'anar als vivers també és un costum
relativament recent-- i sempre hi havia algun veí o veïna a qui
demanar-li “un ullet d'eixa planta tan bonica que tens al
balcó”. Però els
temps han canviat, com han canviat les cases i canvien els costums i
les modes. I tot i que algunes d'elles són encara fàcils de veure,
sobretot on hi viu gent major, hi ha d'altres que
pràcticament han desaparegut i costa trobar-les fins i tot als
vivers de tota la vida, que ara es diuen garden centers. Jo
mateix n'he perdut ja moltes, però encara en conserve unes quantes
perquè m'agraden, perquè suporten bé els abandonaments periòdics
a què les sotmet, i perquè moltes d'elles provenen d'esqueixos
–d'ullets, ja sabeu, però també en deiem esgalls--
agafats de casa de ma mare i fins i tot de la meua àvia, i me les
aprecie per això bona cosa. I així, fugint del sol excessiu,
sobreposant-se a sequeres d'estiu i a ventades d'hivern, la majoria de
les meues plantes antigues (també podria dir-ne clàssiques, o potser d'infantesa) han acabat ajuntant-se, a poc a poc
i sense que fóra res premeditat, en un cantonet ombrienc i arrecerat del pati:
aspidistres, sansevièries, cintes, polps, plomes de Santa Teresa,
coralls, alegries, ciriets o falgueres s'aixopluguen a hores d'ara en
el que ha acabat esdevenint un dels meus racons preferits, potser perquè em recorda aquell petit balcó del carrer de Santa Rita, on
només pegava el sol una estoneta cada matí, i on les vaig veure, a
la majoria d'elles, per primera volta.
Feia temps que volia dia alguna cosa sobre aquesta qüestió; de fet, d'ençà que vaig escriure les quatre ratlles sobre les plomes de Santa Teresa que he enllaçat al text, i sobretot a tall d'alguns comentaris a aquella entrada. Fins i tot m'havia plantejat investigar un poc més sobre el tema: si no vaig errat, en algun racó de la casa dels meus pares ha d'haver una col·lecció de no sé quina revista --pot ser "El hogar y la moda", o alguna cosa similar-- amb números des dels anys cinquanta, i havia pensat fer-ne una ullada a veure quines plantes hi eixien i com han anat canviant les modes al respecte. Potser algun dia trobaré una estona per fer-ho; però mentre, escrit queda. I m'agradarà saber, també, quines són les vostres plantes 'antigues'. O 'clàssiques'. O 'd'infantesa', si ho preferiu...
A mi m'encanta, de sempre, la de les fulles amples de la foto de dalt. És la que més m'agrada amb diferència. Sempre ha estat a casa, (a casa de ma uela), i és forta forta d'arrels, que per a arrancar-la de la terra del pati-jardí havíem d'utilitzar ganivets i altres ferramentes de tallar. Ara també la tinc en casa, fora, (a la parcel·leta), i crec que no li senta bé el lloc triat: té les fulles grogoses. Però s'ha fet tan gran, tan ampla, i amb tantes fulles, que fa peresa canviar-la de lloc, sobretot si recorde la fortor de les arrels. La que jo tinc és filla de la de casa de ma mare, (que és casa de ma uela). I com no sé com es diu, per a mi és 'la planta de la uela'.
ResponEliminaLa que dius és l'aspidistra, Àngela, tot i que a casa sempre se li ha dit simplement "la planta de les fulles" (he vist que normativament també se li diu "fulles de saló", que ve a ser paregut...). És una planta dura com poques, però pateix amb els freds excessius i, sobretot, si li pega molt el sol directe; les fulles grogoses que dius podrien ser per això últim...
EliminaA banda d'haver-ne tingut sempre alguna a casa, jo l'associe amb el record d'un metge (Don Paco) al qual anava de xicotet, amb una consulta d'aquelles d'abans amb mobles historiats de fusta fosca, un aparell de "raios" que em fascinava, i aspidistres enormes --molt més grans que les nostres-- per tots els racons... Salut i una abraçada!
Ma mare tenia esparraguera, polp, alegria, begònia, llaç de nóvia, planta d'ombra (de color grana).
ResponEliminaMoltes gràcies, novesflors! És cert, esparragueres --d'aquelles de fulles molt finetes, Asparagus plumosus crec que se'n diu-- i begònies també hi havia per casa. La 'planta d'ombra', pel que dius del color grana, deu ser una Tradescantia, però el 'llaç de nóvia' no sé quina pot ser. Salut i una abraçada!
EliminaEl llaç de nóvia és el que també en diuen cintes.
EliminaNo la coneixia amb aquest nom, novesflors. Me l'apunte (a tall del teu comentari he vist que en castellà se li diu també "lazo de amor", que tampoc no havia sentit mai). Molts gràcies de nou!
EliminaLes meues, per desgràcia, no solen agafar molta antiguitat.
ResponEliminaNo cregues, Jp, a mi també em passa amb moltes, per a alegria i satisfacció del meu viverista de capçalera... Aquest podria ser un altre fil interessant per explorar, el de les plantes fugaces; i ara que és època, potser podríem començar per les flors de pasqua aquelles (sempre hi ha algú amb bona intenció que te'n regala alguna), que ha hagut anys que no m'han arribat ni al dia dels innocents... Salut i moltes gràcies!
Elimina