I mentre Júlia, superada brillantment el que ara en diuen prova d'accés, està a punt de començar la seua etapa universitària, Teresa compleix hui, primer dia de l'estiu, uns esplendorosos catorze anys, i la casa s'ha omplit amb els seus amics i amigues, que han decidit fer també un grup de música i faran d'ací uns dies la seua primera actuació... Es fan majors, vaja. I jo també, evidentment, per bé que, en el meu cas i de la cinquantena estant, les connotacions del terme són lleugerament diferents i, per segons quines coses, un poc inquietants; però no per aquesta, perquè poder viure amb elles aquesta etapa --acompanyar-les mentre creixen, veure com van obrint-se el seu propi camí en la vida-- és un orgull i un privilegi que compensa de sobres algun mal d'esquena i els cabells un poc més blancs. Bé, si, bastant més blancs, però tan se val: enhorabona, Júlia; per molts anys, Teresa. Amb vosaltres al costat, fer-se major és un luxe.
Veure créixer els fills és meravellós, encara que ens fem grans -ens faríem grans de tota manera encara que no tinguéssem fills.
ResponEliminaTens tota la raó, novesflors. En totes dues coses: veure-les créixer és una experiència extraordinària, en tots els sentits. I quan a fer-nos grans, i com diu sovint el meu metge, l'única alternativa disponible ara com ara no resulta gens recomanable ;) Salut i una abraçada!
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaGenial el que comentes de les teves filles! Passió de pare! El meu gran ha fet deu anys i em sembla immens... i és un goig veure'ls com van creixent i prenent la seva via amb algun pòsit que els queda del nostre propi bagatge en el seu... Felicitats!
EliminaMoltes gràcies, Ignasi! Passió de pare, indiscutiblement; i el teu, amb deu anys, ja el tens quasi criat ;) Jo també confie que allò que, amb més voluntat que traça, anem fent per fer ensenyar-los --el pòsit, com tu dius-- els puga resultar útil si arriba el cas: tal i com hem fet nosaltres, hauran de prendre les seues pròpies decisions i cometran les seues pròpies errades; però saben també que estarem ahi, donant-lis suport, passe el que passe. I sentint-nos-en orgullosos de veure com va obrint-se pas... Salut i moltes gràcies!
EliminaFelicito a la Júlia i a la Teresa per la il·lusió de fer-se grans i per com ho fan. I a tu, per poder gaudir d'aquest temps amb elles.
ResponEliminaEns fem grans i ho podem explicar. ;)
Aferradetes!
Reconec que totes dues ens ho posen fàcil lluna. Amb les seues cosetes, és clar, però alguna cosa havien de treure del cabota de son pare; tota la resta --tot el trellat-- l'han tret, sense dubte, de sa mare ;)
EliminaHo podem explicar, i per molts anys que sia. Una abraçada i moltes gràcies!
Si hi hi res que necessitis,
ResponEliminaSi alguna cosa puc fer per tu,
només has de trucar-me i t'ho enviaré:
"from me to you"
Tot i que en casa els escoltem de tant en tant, Teresa ha descobert fa poc els Beatles i se n'ha fet una fan incondicional: no deixa de ser curiós, però reconec --addicte com sóc, jo també, des de fa tant de temps-- que m'emociona poder cantar les cançons amb ella... Aquesta és una de les que més li agraden, i em venia, com se sol dir, al pèl ;) Salut i moltes gràcies!
EliminaFelicitats a les teues dos filles, pel tot el que comentes a aquesta entrada...
ResponEliminaDe tota manera, aquest "passar-me" per ací el faig més per tu, i per l'atreviment d'haver-me donat a conèixer aquest matí al Conservatori d'Alcoi :)
Al final és cert que aquest món és un mocador, i m'ha fet il.lusió allò de les "aventures bàltiques!". Com heu acabat el matí? No vos a fos a tots?
Ara sí, retorne i "ens llegim"
Encara que fora només un momentet, em va encantar poder-te saludar personalment l'altre dia a Alcoi, Cinderella: creu-me que, de totes les coses que vaig viure aquell dia --tot plegat va estar molt bé, de veres-- aquesta desvirtualització inesperada i per sorpresa va ser una de les que més em va agradar; espere, en tot cas, que amb més calma puguem fer aquella "mentireta" a la Plaça de Dins que tenim pendent des de fa tant de temps...
EliminaEl dia, ja et dic, magnífic: segurament, l'Hugo Mas i Toni de l'Hostal van acabar fartets de mi, que em vaig emperrar en cantar amb ells en el dinar; però són bona gent i m'ho perdonaran, perquè m'ho vaig passar en gran. Això si: un poc deshidratats si que vam acabar. Coses del clima alcoià, tan extremat com nosaltres mateixos ;)
Que no paren mai les aventures, bàltiques o no, i no deixes de contar-nos-les. I ens llegim, és clar. Salut i una abraçada!