Ja ho he dit altres vegades, i pràcticament amb les mateixes paraules: deixant de banda les petites i inevitables incomoditats associades al retorn a la rutina (matinar un poc més, tornar a agafar cotxe més del que m'agradaria...), no sóc d'aquells que lamenten haver de tornar a la faena. I enguany, la veritat, encara menys, perquè el final de les vacances ha coincidit amb la formalització d'una nova responsabilitat, a la qual em dedicaré a partir d'ara, i a la que el sempre peculiar llenguatge administratiu es refereix com "planificar, dirigir, controlar, coordinar i supervisar l'activitat" dels serveis que s'ocupen, entre altres aspectes, dels espais naturals protegits, la conservació de flora i fauna o la gestió forestal. Molta faena per davant, sense cap dubte; però molta il·lusió, també, per contribuir a fer que les coses, si més no en l'àmbit que em pertoca, vagen millorant. Ho deia, també, l'any passat per aquestes dates: "els temps millors acabaran venint, estic convençut; però només si som nosaltres qui els fem vindre"; i en això estem, ara com ara. I a més no fa calor, i segueix plovent...
Si la pluja no ho impedeix, que espere que no, d'aci una estona m'allargaré fins a Muro, que enguany s'ha afegit als cada volta més nombrosos pobles valencians que, seguint la proposta que va llançar fa ja sis anys Josep Lozano, celebren la Festa Estellés al voltant del 4 de setembre, data de naixement del poeta. La qual cosa no lleva que, com també és tradicional, aquest blog s'hi sume --a la seua manera-- a aquesta festa. Amb un punt de tristor malgrat les alegries, per tot allò que passa i no voldríem que passara, sobretot --o només-- quan veiem xiquets morts. "Oh vella, oh trista Europa!".
Mira, amiga --diria--: les coses, certes coses,
no ocorren perquè sí. Hi ha clàusules secretes,
hi ha processos ocults, hi ha juntes generals
al voltant d'una taula de pi, ben basta i pobra,
sobre la qual a voltes penja un llum miserable.
Sabem els resultats, els brutals resultats
que ens aturen de sobte, com un llamp, al camí.
Podria il·luminar-te el passatge evocant
el camí de Damasc; però no és necessari.
Ara, mira, la tarda, les arbredes, el riu.
El rei parlant amb Curzio: veges tu si ho entens.
No és temps encara, amiga, que els arbres --els arbres
verds i esvelts del jardí-- s'esdevinguen donzelles.
Ara van entre els arbres, renillant, els cavalls.
Hi haurà un moment que els arbres s'esdevinguen donzelles,
verdes donzelles nues, terriblement esveltes,
i entre elles els cavalls, renillant com els hòmens
quan arriba l'instant que ja no poden més.
Aleshores veurem porcellanes amables,
porcellanes que tenen uns lents dibuixos òptics
tots fets d'arrels torpíssimes: formiguers anagrames
com els que tots tenim a les boles dels ulls,
uns petits mapes òptics dels països on som
destinats --per què no?-- des de l'instant de nàixer:
el país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,
el país del qual som amargs exiliats.
No puc llegir eixe poema sense sentir la veu d'Ovidi Montllor dient-lo.
ResponEliminaI pel que fa a les noves responsabilitats, molta merda amb elles!
A mi em passa el mateix. Pitxiri. Fins el punt que, quan és algú altre qui el recita, em sona fins i tot estrany...
EliminaMoltes gràcies --ja veurem com va tot; per ganes no serà-- i una abraçada!
Tampoc no em costa massa tornar a la feina després de vacances, em costa més llevar-me del llit quan ja porto uns quants dies treballant! Però en el teu cas, si a la feina s'obren nous al·licients, sempre és més fàcil. El que fa difícil tornar és la manca de motivació, però quan en tens, i davant de reptes nous sempre n'hi ha, tot plegat flueix molt millor.
ResponEliminaTens raó, XeXu: no negaré que no haver de matinar està molt bé, i que no sempre la feina motiva igual ni és igual d'agradable; però en aquests temps, tindre un lloc al qual tornar després de les vacances ja és un fet a tindre en compte. Sempre m'he sentit un privilegiat per fer una feina que --malgrat tot-- m'agrada, i el repte d'assumir una nova responsabilitat encara ha fet la tornada més fàcil. Ara, a veure com anem traient avant tot el que hi ha per fer, que no és poca cosa... Salut i moltes gràcies!
EliminaMoltes felicitats, i espero que es noti ben aviat la petjada de la teva nova feina a la Natura que t'envolta.
ResponEliminaTan de bo, Màrius ;) Pel moment, la prioritat és manitindre --i reforçar-- allò que funciona, i buscar les vies més ràpides i efectives per a corregir i reconduir allò que no va bé, que tampoc no és poc. Sense presses --i sense diners, em tem--, però sense encantar-se gens ni mica... Salut i moltes gràcies!
EliminaEstic segura, convençuda al cent per cent, que l'activitat als espais naturals mai no haurà estat millor planificada, dirigida, controlada, coordinada i supervisada com en aquesta nova etapa en què tu te n'ocuparàs. Quin goig llegir-te aquesta entrada, amic! Moltíssima sort, que la força t'acompanye... I que visca la benvinguda pluja, i que visca l'immortal Estellés.
ResponEliminaUna abraçada de les grans.
Moltíssimes gràcies, Maria Josep! Si més no, de voluntat no ens en faltarà: com saps, comptem amb molta i molt bona gent --en la "societat civil", que diuen, però també dins de la pròpia administració-- que fa molts anys que lluita per millorar l'estat del nostre medi. Només aspire a què, en la mesura que estiga en les nostres mans, aquesta lluita no trobe tants entrebancs, que la paperassa no acabe encegant-nos i que, al remat, siga la terra --i la gent que se l'estima, i que ha fet al llarg dels segles que siga la què és-- qui se'n beneficie de la nostra feina... Visca la terra, doncs, i la gent que s'hi arrela. I Estellés i la pluja, sempre. Una abraçada gran!
Elimina