La gerra

La vaig veure per primera volta fa ja anys, quan començava a recórrer les sendes de Benicadell, i em va semblar una troballa com a mínim singular: un no espera trobar, quan camina entre la brolla per la carena d'una muntanya, una gerra soterrada fins el coll. Amb tot, no vaig dubtar molt en atribuir-li com a propòsit més probable el de recollir aigua en un punt, com aquell, allunyat de fonts o pous; cosa, segurament, de pastors o de caçadors. Des de llavors, cada volta que he passat a prop m'he deixat caure per veure si la gerra seguia en el seu lloc, i fins i tot en vaig parlar, un poc de passada, en una entrada d'aquest blog. El cas és que fa uns dies, gràcies a l'afany de l'amic David Pastor, que segueix perseguint els secrets de les tramusseres de la serra, vaig compartir una amable conversa amb el fill i la filla, ja ancians, del Tio Silvestre de Gaianes, que cap als anys de 1950 cultivava, al capdamunt de la carena de Benicadell, melons i tramussos --dels de menjar-- amb fama en tota la contornada. Els vaig parlar, llavors, de la gerra --pel que m'explicaven, el lloc que conreaven estava molt a prop--, i ells m'hi van explicar la història: van ser precisament ells (el Tio Silvestre i el seu fill) els qui la hi van posar farà setanta anys; la van dur des de Castelló --de les Gerres, clar--, i la feien servir per guardar l'aigua que carrejaven, de camí cap als bancals, des del Pouet de Cervera, i que així es mantenia fresca molt més temps.

En tornar a casa, mentre anotava alguns detalls interessants de la conversa, no vaig poder deixar de pensar en la senzilla història de la gerra, i en l'evidència que amaga: darrere de cada obra humana, gran o petita, que ara trobem quan caminem a la muntanya (bancals, sendes, fonts, corrals...) hi ha, o hi va haver, persones concretes que la van bastir amb un propòsit i que hi van deixar també una part, petita o gran, de la seua pròpia vida. En la majoria dels casos, mai no coneixerem els detalls i les circumstàncies d'aquestes obres i les històries que s'hi amaguen; de vegades, fins i tot, se'ns escapa el propòsit final amb que algunes d'elles van ser fetes, perquè cada societat i cada època construeixen el seu propi paisatge, i amb freqüència és suficient amb el pas d'unes poques generacions per a que les claus que permetien interpretar-lo caiguen també en l'oblit. Però que avui no siguem capaços de conèixer els noms dels constructors, de vegades remots, dels nostres paisatges --"com tampoc hom no sap el nom de l'autor d'una marjada", escrivia Estelles-- no vol dir que, en algun moment, no en tingueren; de nom, i de vida. Estic segur que quan torne a passar vora la gerra que van soterrar a la carena de Benicadell el Tio Silvestre i el seu fill, la miraré amb uns altres ulls.