La muntanya florida

        

        "L'atenció constant de l'entorn i de nosaltres mateixos ens permet esdevenir part del tot. Experimentem el paisatge de manera visual, acústica i sensorial alhora. Els paisatges molt oberts possibiliten una visió de conjunt, una llambregada des del cim, per exemple, o des d'un pujol en la immensitat de la sabana. Els éssers humans cerquem la visió de conjunt, volem prendre mesures. 

        Les muntanyes, tan immensament més grans que nosaltres --el món és baix, petit com una miniatura--, tenen quelcom sanador. Potser no quan s'hi puja al límit de les pròpies forces, quan es fa escalada extrema o quan la por ens supera, però si quan la curiositat ens porta per camins tot respectant la nostra resistència". 

Reinhold Messner, "Salvem les muntanyes".

Hi ha moltes formes de viure la muntanya. A mi mateix, per exemple, segueix atraient-me la possibilitat de fer algun cim si es troba a l’abast de les meues capacitats físiques i tècniques, i de fet no es estrany que aquest siga el motiu principal de moltes de les meues eixides a serralades més o menys llunyanes. Però ja he dit també altres vegades que no concebisc la meua relació amb la muntanya sense tractar de conèixer millor els aspectes naturals, culturals i patrimonials de les zones que recórrec, la qual cosa no sempre és fàcil de compatibilitzar quan es tracta d’afrontar reptes físicament més exigents per distància o per dificultat. La recent eixida al Pirineu aragonès, sense poder-se qualificar en absolut com un passeig --a més de les distàncies i els desnivells, els trajectes d’alta muntanya solen incloure trams per tarteres i pedregars que fan de mal caminar--, si que em va permetre dedicar un poc més d’atenció a tot allò que anava eixint-nos al pas al llarg del camí: és, aquesta, una època especialment propícia per gaudir de la bellíssima flora pirenaica, i tot i que sempre al ritme de la marxa i sense cap ànim sistemàtic, almenys vaig tindre l’oportunitat de veure no poques espècies característiques d’aquests medis. I a més, vos he de confessar que hi ha moments que parar un moment a admirar el detall d’una planteta o a buscar l’enfocament més adequat per a una foto, resulta especialment oportú. Quan les costeres s’empinen un poc massa, per exemple.

Alguns exemples de la muntanya florida que ens trobàrem. De dalt a baix: Aconitum napellus, Lilium martagon, Dactylorhiza maculata, Rhododendron ferrugineum, Sempervivum montanum, Pinguicula grandiflora, Gentiana burseri, Gentiana sp, Veratrum album i un parell de gitanetes (Zigaena filipendulae) sobre les flors d'una Scabiosa, probablement S. columbaria.

El nostre recorregut, que ja vaig dir l’altre dia que resseguia el traçat del GR-11, va començar remuntant la vall de Vallhiverna (una pujada de prop de mil quatre-cents metres des del Pla de Senarta fins al coll, a 2.732 metres, que la tanca per l’oest) per arribar, després un curt però empinat descens, fins al refugi de Cap de Llauset, bastit en un preciós enclavament a 2.425 metres i on férem nit. La segona jornada, i tret d’una curta ascensió des del refugi fins al Coll dels Estanyets (2.524 m), consisteix bàsicament en un llarg descens a través de les pletes dels estanys d’Angliós i la vall de Salenques fins acabar, després de travessar una preciosa fageda, a l’Embassament de Baserga. Pràcticament tot el recorregut transcorre pel Parc Natural de Posets-Maladeta, amb uns valors ambientals i paisatgístics extraordinaris i amb representacions remarcables de la flora i la fauna que hi viu en aquesta part axial del Pirineu. I per cert, i parlant de cims i de muntanyes: si no hi ha cap imprevist, demà i durant uns dies marxe de nou cap a l’Atles, on espere poder completar algun dels quatre-mils que encara tinc pendents, però on compte sobretot amb tornar a gaudir dels seus paisatges i de l’hospitalitat de la gent que els habita. Ja vos contaré, segur, a la tornada.