A casa, quan jo era xicotet, semblava tot molt clar: una cosa era les morades safanòries, que els avis portaven del mercat quan era temporada i que consumíem amb delit després d’haver-les tingut en vinagre durant un temps, i una altra les carlotes, amb el seu característic color carabassa, que em vaig acostumar a menjar crues i a mos redó perquè l’oculista ens va dir que eren bones per a la vista, però que es feien servir sobretot en guisats i putxeros. Van haver de passar uns quants anys abans que sapiguera que, malgrat les seues diferències aparents, unes i altres no eren més que varietats d’una mateixa planta --la Daucus carota dels botànics, a la què, per fer-ho encara tot un poc més complicat, s’anomenava també pastenaga-- i que els seus parents silvestres, d’aspecte general molt similar a les formes conreades però sense les característiques arrels engreixades d’aquestes, sovintegen als nostres erms, marges i ribassos, on floreixen precisament en aquestes dates estiuenques.
M’entretinc, mentre passege per la contornada aquestes caloroses vesprades agostenques, amb les petites i delicades flors blanques de safanòries, carlotes o pastenagues silvestres, típicament arranjades en un tipus d’inflorescència --anomenada umbel·la per la seua forma de para-sol-- que, sense ser-ne exclusiva, resulta tan característica de l'extensa família de la qual forma part que va arribar a donar-li nom. En un moment en què la majoria de les plantes ja han deixat enrere el moment de reproduir-se, els geomètrics eixams de flors (i de fruits) destaquen significativament sobre els herbassars eixuts i agostejats. I seguisc entretenint-me, en tornar a casa, revisant a la xarxa tot el que s’ha escrit sobre aquesta espècie (extremadament variable, per cert, també en estat salvatge: a més de la que engloba les formes cultivades, s’hi poden trobar a les nostres terres diverses subespècies de la desena llarga que se n’han descrit) i sobre els noms diferents que li apliquem. Qüestió, aquesta, que com passa tan sovint quan es tracta de la llengua, ha donat lloc a una extensa i documentada bibliografia i a animades polèmiques que, com solc tindre per costum i havent deixat constància de que, a casa i des de sempre, a la carlota se li ha dit carlota i a la safanòria, safanòria, deixaré també en aquesta ocasio en mans dels qui ho entenen. Això si: posats a anomenar la planta, la flor de randa dels anglófons em sembla simplement insuperable.
Quines imatges més boniques! Fora d'un bsncal
ResponElimina(perdó, no havia acabat) ... volia dir que fora d'un bancal de safanòries no relacionava eixa flor amb elles. He tardat més que tu :))
EliminaI per cert, quin plaer més gran pegar-li un mos a una safanòria!!
Pel que fa a les flors, les varietats cultivades i les silvestres no se'n van molt (sobretot, si es té en compte la variabilitat d'aquestes últimes); res a veure, evidentment, amb les arrels d'unes i d'altres, que és al remat el que es buscava després de segles de selecció... Precisament aquestes últimes setmanes, aprofitant que he deixat de fumar, he tornat a ser consumidor habitual de carlotes (un plaer, en efecte) perquè vaig llegir que anaven bé quan les ganes es despertaven, i no m'ha anat gens malament :) Salut i abraçada!
EliminaMira que costa trobar ara safanòries! Carlotes les que vulgues, però la safanòria morada quasi ha desparegut. Que bones amb aigua-sal.
ResponEliminaM'ha agradat això de la randa, molt apropiat i visual.
Segurament queda, no sé com dir-ho, un poc "rústic", però les safanòries en aigua-sal són sense dubte una de les meues magdalenes: sabor, aroma i textura em transporten directament a la infància, quan anàvem agafant-les d'amagat del pot de vidre en el què s'adobaven abans de que estigueren fetes del tot, fins que el forat era ja massa evident per ocultar-ho. I és cert, costa moltíssim trobar-ne, però quin goig poder-ne posar alguna en vinagre ni que si siga cada volta més a la llarga... Abraçada i moltes gràcies!
EliminaDoncs sí que ho sembla i ho trobo molt apropiat, a més de ser un nom molt maco.
ResponEliminaVistes des de tots els angles, em semblen una preciositat.
Aferradetes, Pep.
Cal reconèixer que, en aquest cas, els anglesos ho han encertat amb la seua laceflower, Paula: veient-les, és difícil no pensar en aquells tapets de ganxet que feia l'àvia i que anaven sempre per damunt de taules, tauletes i butaques :) I el cas és que, tot i ser molt abundant arreu, és una planta que tendeix a passar desapercebuda quan, com tu dius, només cal veure-la des d'un angle diferent... Salut i moltes gràcies!
Elimina