Flors de randa

A casa, quan jo era xicotet, semblava tot molt clar: una cosa era les morades safanòries, que els avis portaven del mercat quan era temporada i que consumíem amb delit després d’haver-les tingut en vinagre durant un temps, i una altra les carlotes, amb el seu característic color carabassa, que em vaig acostumar a menjar crues i a mos redó perquè l’oculista ens va dir que eren bones per a la vista, però que es feien servir sobretot en guisats i putxeros. Van haver de passar uns quants anys abans que sapiguera que, malgrat les seues diferències aparents, unes i altres no eren més que varietats d’una mateixa planta --la Daucus carota dels botànics, a la què, per fer-ho encara tot un poc més complicat, s’anomenava també pastenaga-- i que els seus parents silvestres, d’aspecte general molt similar a les formes conreades però sense les característiques arrels engreixades d’aquestes, sovintegen als nostres erms, marges i ribassos, on floreixen precisament en aquestes dates estiuenques.

M’entretinc, mentre passege per la contornada aquestes caloroses vesprades agostenques, amb les petites i delicades flors blanques de safanòries, carlotes o pastenagues silvestres, típicament arranjades en un tipus d’inflorescència --anomenada umbel·la per la seua forma de para-sol-- que, sense ser-ne exclusiva, resulta tan característica de l'extensa família de la qual forma part que va arribar a donar-li nom. En un moment en què la majoria de les plantes ja han deixat enrere el moment de reproduir-se, els geomètrics eixams de flors (i de fruits) destaquen significativament sobre els herbassars eixuts i agostejats. I seguisc entretenint-me, en tornar a casa, revisant a la xarxa tot el que s’ha escrit sobre aquesta espècie (extremadament variable, per cert, també en estat salvatge: a més de la que engloba les formes cultivades, s’hi poden trobar a les nostres terres diverses subespècies de la desena llarga que se n’han descrit) i sobre els noms diferents que li apliquem. Qüestió, aquesta, que com passa tan sovint quan es tracta de la llengua, ha donat lloc a una extensa i documentada bibliografia i a animades polèmiques que, com solc tindre per costum i havent deixat constància de que, a casa i des de sempre, a la carlota se li ha dit carlota i a la safanòria, safanòria, deixaré també en aquesta ocasio en mans dels qui ho entenen. Això si: posats a anomenar la planta, la flor de randa dels anglófons em sembla simplement insuperable.