"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 11 de maig de 2021

Vista enllà

M'adone que porte algun temps, en el veure i en el viure, amb l'atenció centrada en allò més pròxim i immediat, i deixant per tant un poc de banda tot el que s'escapa del pla curt i el curt termini. No em resulta, en tot cas, una situació nova ni estranya perquè em sol passar de tant en tant, i no puc dir que no siga una pràctica amb alguns avantatges innegables, sobretot si hom conjuga, com és el cas, miopia, afició per les plantes i una tendència no sempre saludable a voler planificar futurs incerts: avantatges en el veure, perquè facilita copsar els detalls que d'altra forma em passarien desapercebuts, però també en el viure perquè m'estalvia calfar-se massa el cap tractant de preveure anticipadament quin camí convindrà prendre quan la cruïlla no es troba encara ni a la vista. L'inconvenient, en un cas i en l'altre, ve a ser bàsicament el mateix: els horitzons limitats i la falta de perspectiva. I potser no és casualitat que fóra precisament a l'extraordinària i entranyable muntanya de la Safor (la més "singular i circular del planeta Terra", com escrivia l'enyorat Joan Pellicer) on em vinguera al cap la idea de que potser ha arribat l'hora de tornar a alçar la vista més enllà de l'ací i de l'ara, i començar a deixar enrere els  panorames massa curts i les expectatives confortables però limitades. Sense renunciar al detall si l'ocasió ho demanara, ni capficar-me en excés per anticipar escenaris com a mínim insegurs; però si amb l'aspiració, en les paraules sempre sàvies del mestre Cuerda, d'assolir almenys una visió global bastant aproximada, si més no abans de prendre algunes decisions.  I ja posats, si els Sants del Cel volgueren també afavorir-me amb claredat de judici, capacitat de relativitzar i molt, però molt discerniment, doncs tampoc em vindran gens malament, la veritat. 




M'haureu de disculpar la probablement prescindible referència amanecista, però a banda de ser-ne un rendit admirador, d'ençà que Jaume Cabré publica segons quines coses (i quasi que ho deixe pel moment ací) que els meus referents tradicionals estan en profunda revisió i convé recórrer a allò segur. Quant a la Safor, muntanya excepcional en molts sentits i destinació habitual de moltes de les meues caminades, aquesta volta vaig pujar de nou per la seua vessant del solell, que mostra encara molt vives les ferides de l'últim foc que la va assolar l'agost del 2020. Un ara i ací desolador, a penes matisat vista enllà pel verd panorama que afortunadament l'envolta encara, i per la irrenunciable expectativa del rebrot que ja s'anuncia. 







8 comentaris:

  1. Vista bifocal, de prop i més enllà. Tant se val, si busques la bellesa. I tu la trobes i ens la facilites. És un plaer.
    Al caminet entre la serra cremada, podem imaginar-nos el futur i recordar el passat. Els brots verds que s'obrin pas a les soques de les mates i arbres negres. Podem arribar on desitgem, si obrim els ulls i mirem.
    La Safor, entres comarques, ens defensa d'un allau d'invasió, un territori, punt de trobada, transmet fermesa, més enllà ...i des d'ací.
    Gràcies per les teues paraules i imatges, sense fronteres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El plaer és meu, Llum ;) En efecte, el millor és anar adaptant la vista per no perdre's tot el que se'ns presenta, que per sort i sense eixir d'aquestes terres és molt: present, per suposat, però també el passat que ha anat deixant els seus vestigis, no sempre tant tristos com els del foc recent, i un futur que esperem més verd i assenyat; i la Safor, i els amics i amigues saforencs, ens mostren el camí... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Els sants del cel, no ho sé, però aquestes passejades per la Safor, segur que t'ajuden molt i molt a discernir de manera immillorable.

    Molta tristesa pel foc i molta esperança pels brots verds que es veuen tan clarament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre fa mal el foc, Carme, però aquest foc em va afectar especialment perquè és una zona que m'estime molt i que començava a recuperar-se d'altres incendis anteriors. Amb tot, l'esperança hi és, i els brots també. COnfiem que sabrem acompanyar-los mentre creixen... Moltes gràcies i abraçada!

      (Si les pregàries de veres foren com les de "Amanece que no es poco", potser les coses ens haurien anat millor ;)

      Elimina
  3. No he trepitjat (encara) aquestes terres de la Safor. Però començo a conèixer-la gràcies a les teves fotografies.
    Has fet un vincle al llibre de Jaume Cabré "Consumits pel foc". Me'l va regalar la meva filla per Sant Jordi i com que no és gaire llarg (comparat amb el "Jo confesso" o les "Veus del Pamano" el vaig llegir aviat. He de reconèixer que l'he de tornar a llegir. M'ho va fer passar bé, però no sé segur si l'he entès del tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em té bastant confús el llibre, xavier. He acabat la primera lectura i, francament, no sé què pensar... He llegit crítiques duríssimes, potser massa, però és cert que no és el que esperava després dels últims llibres de Cabré. Potser a la segona lectura... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. De vegades convé viure l'ara i l'aquí, perquè ningú sap què pot passar de qui un segon. Però pensem que fer plans, a curt termini, tampoc ens pot fer mal, sino on serien els somnis?.

    M'alegro que ja vagin sortint els brots verds, sempre hi ha esperança.

    Aferradets i bon dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Buscar l'equilibri, quina tasca més complicada... Jo sóc molt de planificar, per a les coses bones i per a les (suposadament) dolentes, i això a voltes cansa molt, sobretot quan allò que es pretén preveure escapa del nostre control; és a dir, quasi sempre. Així que ara tracte de preveure, però evitant preocupar-me. I sé que tard o d'hora n'aprendré... ;) Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina