Vista enllà

M'adone que porte algun temps, en el veure i en el viure, amb l'atenció centrada en allò més pròxim i immediat, i deixant per tant un poc de banda tot el que s'escapa del pla curt i el curt termini. No em resulta, en tot cas, una situació nova ni estranya perquè em sol passar de tant en tant, i no puc dir que no siga una pràctica amb alguns avantatges innegables, sobretot si hom conjuga, com és el cas, miopia, afició per les plantes i una tendència no sempre saludable a voler planificar futurs incerts: avantatges en el veure, perquè facilita copsar els detalls que d'altra forma em passarien desapercebuts, però també en el viure perquè m'estalvia calfar-se massa el cap tractant de preveure anticipadament quin camí convindrà prendre quan la cruïlla no es troba encara ni a la vista. L'inconvenient, en un cas i en l'altre, ve a ser bàsicament el mateix: els horitzons limitats i la falta de perspectiva. I potser no és casualitat que fóra precisament a l'extraordinària i entranyable muntanya de la Safor (la més "singular i circular del planeta Terra", com escrivia l'enyorat Joan Pellicer) on em vinguera al cap la idea de que potser ha arribat l'hora de tornar a alçar la vista més enllà de l'ací i de l'ara, i començar a deixar enrere els  panorames massa curts i les expectatives confortables però limitades. Sense renunciar al detall si l'ocasió ho demanara, ni capficar-me en excés per anticipar escenaris com a mínim insegurs; però si amb l'aspiració, en les paraules sempre sàvies del mestre Cuerda, d'assolir almenys una visió global bastant aproximada, si més no abans de prendre algunes decisions.  I ja posats, si els Sants del Cel volgueren també afavorir-me amb claredat de judici, capacitat de relativitzar i molt, però molt discerniment, doncs tampoc em vindran gens malament, la veritat. 

M'haureu de disculpar la probablement prescindible referència amanecista, però a banda de ser-ne un rendit admirador, d'ençà que Jaume Cabré publica segons quines coses (i quasi que ho deixe pel moment ací) que els meus referents tradicionals estan en profunda revisió i convé recórrer a allò segur. Quant a la Safor, muntanya excepcional en molts sentits i destinació habitual de moltes de les meues caminades, aquesta volta vaig pujar de nou per la seua vessant del solell, que mostra encara molt vives les ferides de l'últim foc que la va assolar l'agost del 2020. Un ara i ací desolador, a penes matisat vista enllà pel verd panorama que afortunadament l'envolta encara, i per la irrenunciable expectativa del rebrot que ja s'anuncia.