Elogi dels matolls

"El corazón de la primavera pasó del amarillo al azul, y luego al rojo. Cómo se sustituyeron unas a otras las pequeñas, desconocidas, infinitas corolas? El viento sacudía un color y al día siguiente otro color, como si entre las solitarias colinas cambiara el pabellón de la primavera y las repúblicas diferentes ostentaran sus estandartes invasores."

Pablo Neruda

Per a molts dels que caminem per les nostres serres, els matollars són, malgrat la seua omnipresència, un paisatge incòmode i quasi ignorat: un intrús monòton, secallòs i esquifit que el foc i els ramats ens han imposat, com un càstig, per a usurpar el lloc de les amables arbredes d’antany. I ja és ben cert que no tenen, les brolles, el fresc atractiu dels boscos, ni tampoc la descarnada bellesa dels roquers. Per això, hi ha qui els ha reduit a poca cosa més que “monte bajo”: no fan fusta, no fan ombra, i a més, punxen... Entre unes coses i altres, els matollars han acabat per resultar-nos més aïna antipàtics, i en passem per damunt amb pressa i quasi com si no estigueren, a l’espera que la següent pineda, o un clap de carrasques, o unes vistes remarcables, ens els facen oblidar per un moment.

I el cas és que, preferències estètiques a banda, hi ha molt a mirar en els matolls. D’entrada caldria veure, en aquestes ferrenyes formacions, un tipus de vegetació bastant més divers del que sembla. Tot i l’aparent predominància d’unes poques espècies --la coscolla en la garriga, el romer i l’argelaga en la brolla-- una segona ullada ens decobrirà timonets, poliol, pebrelles i cues de gat, estepes, setges, esteperoles, aladerns, ullastres, arçots, savines i càdecs, orelles de llebre i cepells, herbes de la sang i timó reial, per no parlar de dotzenes de petites herbes que entapissen en primavera els escassos buits del matossar, o de les molses i fongs (ai, els esclata-sangs a la soca de l'estepa!) que, quan la tardor ve bona, prosperen al seu recer... Tota una mostra de la immensa varietat vegetal que s’amaga sota una uniformitat que només és aparent, com saben bé els aficionats a les herbes, els seus aromes i els seus remeis.

I, dient d'aromes i remeis: matollars són, també, els salviars i d'altres brolles característiques de les zones superiors de les nostres serralades. A les muntanyes de la rodalia alcoiana, per exemple, i mesura que s’ascendeix pels vessants, els omnipresents matolls de romer, setge, estepes i cepell comencen a veure’s esguitats ací i allà per les blanquinoses fulles de la sàlvia de Mariola; però ben aviat aquesta aromàtica i remeiera mateta, joia botànica i medicinal de les altes serres diàniques, comença a fer-se més i més palesa, fins arribar finalment a dominar quasi per complet el paisatge. Els salviars comparteixen el domini dels cims amb un tipus de matollars singulars: les brolles d’eriçó o xeroacàntiques, dominades per una sèrie de mates que formen apretats coixinets o pulvínuls espinosos. Una visita a l'Aitana, on aquestes formacions es troben ben representades, permet de trobar-hi espècies d’un valor excepcional com ara l’eriçó groc (o creuadeta), l’argelaga pubecent, el coixinet blanc o el timonet andalús, absents totes elles en les muntanyes dels voltants, i que junt amb d'altres espècies típiques (com l’estés i característic eriçó blau, cadireta de pastor o coixí de monja) converteixen cada primavera els cims d'aquesta emblemàtica muntanya en autèntics i esplendorosos mosaics de colors, formes i aromes.

Però hi ha encara molt més amagat als matossars: una mirada pausada permet descobrir sobre les plantes una munió d’insectes; amb sort, ens sorprendrà el pas silenciós de la serp de ferradura o l’escurçó, la fugida precipitada del sempre imponent fardatxo, les corregudes dels conills o la calma desconfiada dels eriçons. I un poc d’atenció posarà al nostre abast la silueta o el cant de dotzenes de petits ocells i aus que freqüenten les brolles en un o altre moment de la seua vida: perdius, enganyapastors, cogullades, cotolius, aloses, titetes, coliblancs, fumats, cruixidells, cagamànecs, botxíns, capçots, lluerets, mosquiters, gafarrons, verderols, caderneres, passerells, soliguers i, sobretot, les diverses espècies de tallarols o busqueretes.

En resum: ja se sap que les manies no les curen els metges i que sobre gustos no hi ha disputes. Però, quant a gustos i manies sobre les brolles, paga la pena parar-se un moment a pensar-hi. Perquè, al cap i a la fi, els modestos i aromàtics matollars, fills --com el carrascar i la pineda-- de l’adust clima mediterrani, seguiran sent-hi per salvar-nos el sòl, per preparar el camí a la bosquina i l’arbreda, per donar vida a centenars d’espècies animals, per omplir del groc de l’argelaga i el rosa de l’estepa hiverns i primaveres. Podrem seguir ignorant els seus atractius, si ens ve de gust; però, almenys, que no es diga que no ho hem intentat: només cal un barret i un poc de sensibilitat.

Mira, de tant en tant m'ha d'eixir la vena biològica, que voleu que en faça... Almenys, vos he estalviat tots els noms científics d'animals i plantes, encara que pensava remetre al Banc de Dades de Biodiversitat per si volguereu buscar més informació. Però com que he vist que, en molts casos, els noms valencians no hi consten --ja els ho he fet saber i anirem apanyant-ho poc a poc; si voleu fer una maneta, digueu-ho--, si a algú li interessa què vull dir amb esteperola, orella de llebre o titeta, que ho diga. Per a les plantes, faig servir els noms més habituals a la meua comarca, mentre que quasi tots els ocells tenen el nom que figura en el "Atlas de las aves nidificantes de la Comunidad Valenciana" (Urios & al., 1991).