És el que passa quan celebres aniversaris el dissabte per la nit. Diumenge passat, obrint l'ull matí avançat i el cap espés, molt espés. Un café carregat, dues aspirines i un impuls: buscar entre els llibres amuntegats "El animal moribundo", de Philip Roth. No he vist la pel·licula ("Elegy", d'Isabel Coixet) però potser ho faré, perquè directora i protagonistes em mereixen crèdit. Tampoc no conec molt més, de Roth, però aquest llibre em va impressionar profundament quan el vaig llegir per primera vegada fa un parell d'anys. Per la història que conta i per com la conta, pel seu llenguatge directe i efectiu, de vegades descarnat i fins i tot obscé; probablement --sempre passa amb els llibres que ens agraden-- perque història i llenguatge van trobar saó; devía ser un moment escaient.
No va ser fàcil trobar-lo (nota: afegir a (b) ordenar els llibres). Quan finalment va aparéixer, vaig començar a fullejar-lo, guiant-me a penes per les anotacions que van quedar després de la primera lectura (poques; no soc de marcar molt els meus llibres), deixant-me caure en els passatges que recordava com a més significatius o que em van sorprendre o agradar més. No vaig a contar ací la història de David Kepesh i Consuelo Castillo: llegiu-la si no ho heu fet i us abelleix, i si ho heu fet ja escolliu i serveu els vostres propis fragments. Alguns dels meus: els primers contactes i la seducció inevitable, la història emancipatòria i un poc ingènua de Janie Wyatt, l'orgull madur i seré de Carolyn, l'amargor lúcida de la pèrdua i els abismes dements de la gelosia. Però, especialment i sobre tot, la permanent constatació de la decadència, el pes feixuc i inevitable del pas del temps:
No va ser fàcil trobar-lo (nota: afegir a (b) ordenar els llibres). Quan finalment va aparéixer, vaig començar a fullejar-lo, guiant-me a penes per les anotacions que van quedar després de la primera lectura (poques; no soc de marcar molt els meus llibres), deixant-me caure en els passatges que recordava com a més significatius o que em van sorprendre o agradar més. No vaig a contar ací la història de David Kepesh i Consuelo Castillo: llegiu-la si no ho heu fet i us abelleix, i si ho heu fet ja escolliu i serveu els vostres propis fragments. Alguns dels meus: els primers contactes i la seducció inevitable, la història emancipatòria i un poc ingènua de Janie Wyatt, l'orgull madur i seré de Carolyn, l'amargor lúcida de la pèrdua i els abismes dements de la gelosia. Però, especialment i sobre tot, la permanent constatació de la decadència, el pes feixuc i inevitable del pas del temps:
"És comprensible que qualsevol etapa de la vida més avançada que aquella en la què un es troba siga inimaginable. De vegades estàs en la meitat de l’etapa següent abans d’adonar-te'n que has entrat en ella. I, a més, les etapes anteriors de la progressió ofereixen les seues compensacions. I fins i tot així, la zona del mig intimida a molta gent. Però, i el final? No deixa de resultar interessant que siga la primera vegada en tota la teua vida en que et trobes totalment fora mentre estàs dins. Alhora que observes continuament la teua decadència (si eres tan afortunat com jo), en virtut d’una vitalitat que no remet et trobes a considerable distància de la decadència, inclús et sents airosament al marge d’ella. Es inevitable, per suposat, que hi haja una multiplicació dels senyals que condueixen a la desagradable conclusió, i no obstant, a pesar d’això, permaneixes al marge. I la ferocitat de l’objectivitat és brutal.Diumenge, mentre s'esvaïa lentament el mal de cap, vaig tornar a imaginar a Consuelo i el poder devastador del seu cos, em vaig tornar a admirar amb les reflexions brillants, iròniques, amargues o desesperades del vell professor Kepesh sobre el temps, l'amistat, l'amor, la vellesa i la malaltia. I sobre el sexe, omnipresent, imprescindible: "El sexe és també la venjança contra la mort. No t’oblides de la mort. No l’oblides mai. Si, també el poder del sexe es limitat. Sé molt bé com és, de limitat. Però, dis-me, quin poder és major que el seu?". I vaig decidir que, algun dia, tornaré a llegir-lo de principi a final. Quan siga l'hora.
Es precís distingir entre el morir i la mort. Si un està sa i es troba bé, el morir és invisible. La fi que és una certitud no s’anuncia necessariament de una manera cridanera. No, no pots entendre-ho. L’únic que entens respecte als vells quan no eres vell és que la seua època els ha marcat. Però entendre sols això només fa que immobilitzar-los en el seu temps, i per tant equival a no entendre res en absolut. Per aquells que encara no són vells, ser vell significa que “has sigut”. Però ser vell també significa que, malgrat haver sigut, a més d’haver sigut i encara que hages sigut en excés, segueixes sent. Allò que has sigut està molt viu. Encara eres, i t’obsessiona tant el ser encara i la seua plenitud com el ja haver sigut, el pretèrit. Considera la vellesa d’aquesta manera: que la teua vida estiga en joc és un fet qüotidià. Un no pot eludir el coneixement d’allò que l’espera dins de poc. El silenci que l’envoltarà per sempre. Pel demés, tot és el mateix. Pel demés, un és immortal mentre viu".
Si t'agrada o millor dit si admires a Philip Roth ahí va aquest enllaç: http://rothsociety.org
ResponElimina