"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 2 de juny del 2010

Diversitats


No és només la biològica, que ja es veu que sí: que jo recorde, de sempre he sentit un viu interés per tots aquells fenòmens o elements als quals pot atribuir-se la qualitat de diversos, i pels processos que permeten o han permés aquesta diversificació. Des de la lingüística a la rebosteria, passant per la vexil·lologia o la toponímia, la meua ànima col·leccionista sent fascinació per les similituts i les diferències, la diversificació gradual o sobtada, les radiacions adaptatives, les vicariances, l'endemicitat o la convergència. I, alhora, he volgut saber més de les causes i mecanismes que explicarien (o tractarien de fer-ho) aquesta varietat d'espècies, llengües, ecosistemes, banderes o pastissets que fan d'aquest món un lloc tan complex com francament interessant. Per això, em captiva l'Evolució. Per això, també, m'interessa tant la Història.

Pensava tot açò, ja amb el cap un poc més claret (res com dormir quan toca), mentre buscava adés algunes fotos antigues per il·lustrar una xerrada: no han estat poques les vegades que he decidit anar a algun lloc no solament per trobar paisatges vistosos, monuments interessants o muntanyes més o menys escalables. Entre les raons per haver viatjat, en el seu moment, a llocs com Bretanya, Còrsega, Soràbia o Aosta va comptar, també (i en alguns casos sobretot), el desig de sentir la gent parlar les seues respectives llengües, totes elles minoritàries o minoritzades. I no només a Europa: oir parlar tamazight és una de les causes principals que m'han dut, en menys ocasions de les que voldria, al Magrib. Sentir la llengua, conéixer el país i, en suma, saber un poc més d'aquest poble fascinant que nosaltres anomenem berber però que s'autodenomina "lliure, noble" (que és el que significa amazigh, imazighen en plural). I més, encara, després de saber del seu paper rellevant en la configuració de Xarq al-Andalus; com a profà reconegut, no valore controvèrsies per limitacions de criteri, però les meues fonts principals són Guichard, Barceló (Miquel), Glick i Torró, i amb ells m'alinee sense vacil·lacions.



En aquestes estava quan he recordat que, fa uns anys i precissament arran d'algunes converses amb el bon amic (i mestre pacient) Josep Torró, vaig escriure quatre ratlles sobre el tema, destinades a un llibre sobre Mariola del que finalment vaig haver d'excloure-les per raons d'extensió. I, demanant disculpes expresses --i les pertinents correccions, si fora el cas-- als blogaires experts als què seguisc habitualment, gose recuperar-les ara en part. El títol era "Nosaltres els Imazighen", que no sóc conscient d'haver plagiat a ningú. El contingut, poca cosa: a penes unes idees, molt breus, sobre el poble amazigh, des de les seues primeres manifestacions conegudes, cap al primer mil·lenni abans de Crist. En aquesta època, la franja costanera i moltes àrees de l’interior muntanyenc i subdesèrtic del nord d’Àfrica estaven ocupades per un mosaïc de pobles de cultura i llengua peculiar. Agricultors, ramaders i comerciants, aquests pobles indígenes varen establir aviat contactes culturals i comercials amb fenicis, primer, i romans, després, fins la invasió àrab del Magrib el segle VII. Una invasió que va donar lloc a no poques tensions: tot i la profunda islamització dels imazighen (matissada sovint amb les tradicions animistes locals), la privilegiada aristocràcia àrab considerava els indígenes com a musulmans de segona: pagaven tributs com els infidels, i formaven el gros dels exèrcits de conquesta impulsats per la yihad, la Guerra Santa corànica.




Precissament per aquest paper d’avantguarda militar –i colonitzadora—, al llarg dels segles VIII i IX importants contingents d’imazighen començaren a ocupar territoris de la Península Ibèrica acabada d’incorporar a l’Islam, sobretot en la seua part oriental. Probablement, devem a aquests colonitzadors nord-africans les primeres pautes d’ocupació del territori, la base genealògica de l’estructura social, les tècniques de cultiu i regadiu i, en fi, molts dels elements i singularitats que van acabar per configurar la societat andalusina a les nostres terres. Però és ben poc el que se sap de cert sobre ells, més enllà d’alguns febles rastres documentals, arqueològics i toponímics –la llengua tamazight, de tradició bàsicament oral i molt dialectalitzada, és encara avui una gran desconeguda; a més, sembla que els colonitzadors berbers d’al-Andalus abandonarien ben aviat els seus dialectes originaris en benefici de l’àrab, llengua comuna de l’Islam. Pels topònims se sospita, per exemple, de l’assentament de grups tribals o clànics com els Zanata o els Agger, entre molts altres. Es coneix la dissidència activa dels grups imazighen de Xarq al-Andalus front als Omeia de Còrdova al segle X, i de la seua posterior submissió al poder estatal. Imaziguen eren en origen les sectes Almohade i Almoràvit, creadores d’imperis en el decadent al-Andalus dels segles XII i XIII, en vespres de la conquesta feudal.

L'alfabet tifinagh, utilitzat per escriure el tamazight

A hores d'ara, els imazighen son més de setze milions d’individus repartits entre diversos estats –el Marroc i la Cabília algeriana, sobretot; però també el Sahara, Tunis, Líbia, Egipte, Mauritania, Mali i Níger. Imaziguen eren també els guanches, pobladors indígenes de les Canàries extingits per la conquesta occidental. Sense estat ni territori propi, apartats de llocs de responsabilitat política i sotmesos a una imparable arabització, la llengua, les tradicions i la cultura amazigh estan fortament disgregades i amenaçades, quan no directament perseguides pels estats post-colonials. Per això, i com assenyala el Congrés Mundial Amazigh, cal fer un esforç per conéixer i conservar aquesta rica i antiga cultura mediterrània, part substancial –i sovint ignorada, quan no simplement menyspreada— que fou dels musulmans d’aquestes contrades muntanyenques de l’est d’al-Andalus.

De tot el qual se'n despendria, d'una banda, que valorar la diversitat és també tractar de conéixer-la i preservar-la en totes les seues manifestacions, incloent-hi aquelles que fan referència a la cultura humana; i, d'una altra, que fer memòria pot ser un bon recurs per sortir d'una apatia pressumiblement temporal i transitòria. Individual o, segons casos, col·lectiva.

2 comentaris:

  1. Quina sort, haver pogut viatjar ací i allà... El que donaria per passar una temporada al costat dels amazics! I ja vorem si els estudis sobre la qüestió (a l'orient, però també a ponent d'Alandalús) continuen avançant. Tant de bo.

    ResponElimina
  2. Tampoc cregues, Vicent: a Tamazgha, un parell d'escapadetes, però m'ho vaig passar d'allò més bé. Encara em queda molt d'Atlas per davant, esperant el moment oportú. Endavant amb els estudis, que ja veus que no estic molt actualitzat...

    ResponElimina