O escritor morreu estando acompanhado pela sua família, despedindo-se de uma forma serena e tranquila.
Fundação José Saramago
18 de Junho de 2010
Lamente la mort --serena i tranquil·la-- de José Saramago com la d'un mestre amb quí es té un deute immens. Per les reflexions valentes i pertorbadores, per la lliçó de coherència permanent, per la crítica lúcida i l'esperit de lluita, però sobretot pels seus llibres, per tantes i tantes hores gaudint de tots i cadascun d'ells, pel llegat que amb ells ens deixa, gràcies. Moltes gràcies.
"Eren a l'habitació, Fernando Pessoa asegut als peus del llit, Ricardo Reis en una cadira. S'havia fet totalment de nit. Va passar mitja hora d'aquesta manera, es van sentir les campanades d'un rellotge al pis de dalt, És estrany, va pensar Ricardo Reis, no recordava aquest rellotge, o me'n vaig oblidar després d'haver-lo sentit la primera vegada. Fernando Pessoa tenia les mans damunt el genoll, els dits entrellaçats, cap cot. Sense moure's, va dir, He vingut per dir-li que no ens tornarem a veure, Per què, El meu temps ha arribat a la fi, se'n recorda que li vaig dir que només disposava d'uns mesos, Sí, me'n recordo, Doncs és això, s'han acabat. Ricardo Reis es va pujar el nus de la corbata, es va aixecar, es va posar la jaqueta. Va anar a la tauleta de nit a buscar The god of the laberynth, se'l va ficar sota el braç, Som-hi doncs, va dir, On vol anar, Vinc amb vosté, S'hauria de quedar aquí, esperant la Lídia, Ja ho sé que ho hauria de fer, Per consolar-la del disgust d'haver perdut el germà, No li podria ser de cap ajut, I aquest llibre, per què és, Tot i el temps que he tingut, no he aconseguit acabar-lo de llegir, Ara no tindrà pas temps, Tindré tot el temps, S'equivoca, la lectura és la primera virtud que es perd, se'n recorda, Ricardo Reis va obrir el llibre, va veure uns signes incomprensibles, unes ratlles negres, una pàgina bruta, Ja se'm fa difícil llegir, va dir, però fins i tot així me l'enduré, Per què, Així deixaré el món alleugerit d'un enigma. Van sortir de casa, Fernando Pessoa va observar encara, No ha agafat el barret, Sap més bé que jo que allà no es fa servir. Eren a la vorera del jardí, miraven els llums pàl·lids del riu, l'ombra amenaçadora de les muntanyes. Som-hi doncs, va dir Fernando Pessoa, Som-hi, va dir Ricardo Reis. L'Adamàstor no es va tombar per mirar-los, li semblava que aquesta vegada seria capaç de fer el gran crit. Aquí, on s'ha acabat el mar i la terra espera."
Tinc pendents llibres d'ell, m'haguera agradat llegir-me'ls abans que morira, però bé, són coses que tampoc penses massa.
ResponEliminaCoralet
Jo el vaig descobrir tard, el seu estil em va desconcertar al principi. Però va esdevindre aviat un dels meus autors preferit i un dels què més vegades he recomanat... Afortunadament, ens queden els seus llibres per contradir-li el final de "Caim", l'últim que va escriure: "A história acabou, não haverá nada mais que contar".
ResponElimina