"¿Qui sap ni tan sols què pensa o què desitja? ¿Qui sap què és per a si mateix? Quantes coses la música suggereix i ens sembla bé que no puguin ser! Quantes la nit en recorda i en plorem i no han estat mai! Com una veu lliure de la pau ajaguda, el recaragolament de l'ona esclata i es refreda i hi ha una salivació audible per la platja invisible. Com em moro si sento per tot! Com sento si així vagarejo, incorpori i humà, amb el cor aturat com una platja, i tota la mar de tot, en la nit que vivim, batent alt, escarni, i es refreda, en el meu etern nocturn passeig vora la mar!"
Fernando Pessoa, "Llibre del desassossec"
Ha estat una d'aquelles setmanes exigents, feixugues, difícils. No és estrany, a aquestes altures de l'any, del treball i de la vida, que ho siguen. Potser és per això que un impuls irresistible ens ha dut de nou, alguns vespres, a visitar la fosca cambra de Bernardo Soares a la Rua dos Douradores. Però ha hagut, també, vespres i dies de cançons resplendents, d'aconseguir fites, de seguir caminant pel camí de conéixer i apreciar cada cop més allò que hom descobreix... I ha arribat el divendres, i ha tornat a passar que s'ha fet evident que, per un moment, ens en sortim...
Caram, quina casualitat. Ho acabe de penjar. Pega-li una ullada si t'abelleix i ja em diràs. El llibre del desassossec no és fosc, al meu parer, és lluminós. Crec que en pocs escriptors he tingut la sensació que explicaven lúcidament allò que confusament jo tenia a la ment. Proust i Pessoa són dos dels meus.
ResponEliminaDit està: chapeau! Fosca imagine l'oficina del patró Vasques (no recorde si la descriu així, potser fins i tot al contrari, però tinc eixa idea ficada en el cap) però no gens el llibre, que és també un dels meus preferits. Hi torne, sovint, quan el desassossec m'assetja, buscant com tu dius tota la lusidesa que alberga. Amb Proust tinc encara un deute pendent; pel moment espera, pacient, el moment oportú... Gràcies, salut
ResponEliminaEnhorabona per l'elecció musical! L'he reconeguda i he somrist: tot un any amb ella com a insígnia de lluita i amb ells (els Manel) al Ipod. I una entrada preciosa...Siga com siga, "ens hem sortim"
ResponEliminaDes de la Mariola
La veritat és que no fa molt que els seguisc, als Manel, però cada vegada m'agraden més. I aquesta, en particular, és simplement magnífica, també pel què té d'encoratjadora... Gràcies per comentar, salut i endavant!
ResponElimina